LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’estiu del 2008 va ser el primer cop que me n’anava sola fora de casa. Em feia molta il·lusió poder anar a un campament per poder viure una experiència nova en la meva vida. Em sentia una mica espantada de passar dues setmanes sola, sense els meus pares, però per altra banda estava il·lusionada de poder fer nous amics i aprendre l’anglès, ja que és una llengua que m’agradaria saber-la parlar perfectament.

Així que vaig arribar allà i vaig veure que hi havia molts nens igual que jo, que anaven sols, sense cap amic. Això em va calmar. Més tard vaig conèixer a les nenes amb qui compartiria habitació durant el campament. Ens vam avenir molt bé, pràcticament al cap de dos dies era com si et coneguessis de tota la vida. Feies grans amistats en tan poc temps. Cada habitació tenia una monitora que s’encarregava de nosaltres i havíem de fer-li cas en tot moment, és a dir, era com la nostra “segona mare”.

Aquesta experiència em va ajudar a adaptar-me, saber conviure amb altra gent i a deixar la timidesa a part. Aquells tres estius que vaig passar allà, em van fer créixer com a persona. En haver de conviure amb tanta gent, aprenies uns valors.

Ara ha passat un temps i recordo els moments al campament. Ho recordo com si fos ahir, ho tindré sempre present en la meva vida perquè van ser molt especials per a mi. Desitjo no oblidar-me mai de les persones que vaig conèixer allà. També penso que vaig poder aprofitar bastant l’anglès, ja que fèiem quatre hores cada dia de la setmana. M’agradaria d’aquí a un temps poder anar a Anglaterra i parlar amb anglès fluidament.

A part de l’anglès, també fèiem diferents tipus d’esports com per exemple: bàsquet, futbol, joquei, voleibol… Ens feien diferents grups de totes les edats i compatíem entre nosaltres. Aprenies a saber perdre, guanyar i ajudar als teus companys.

Vaig passar dos estius més allà on encara que fes coses molt semblants, aprenies nous valors com per exemple: l’amistat, l’empatia, la responsabilitat, la generositat…

Blanca Sala

Quan un va a l’institut pot arribar a percebre les desgràcies de la gent per qualsevol motiu. Motius que potser per a una persona són insignificants però per a d’altres els va la vida. El secret està en l’observació, escoltar i entendre els altres.

Cada petit gest que té una persona pot demostrar com són els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus remordiments; quan un és capaç de veure aquestes petites coses, es pot dir que és una persona empàtica. Aquest tipus de persona que és feliç quan els altres ho són, que es pot posar en el lloc dels companys i entendre les actuacions i les preocupacions, també pot tenir un gran problema, que sigui patidora, que estigui trista si els del voltant ho estan i sofreixi pels altres.

Hi ha molts joves que ho estan passant molt malament per malalties, notes, sentiments (personalitats, enamoraments…) a part de l’adolescència que ja té trets especials. Aquestes persones necessiten ajut per part dels companys perquè de ben segur també tenen situacions dolentes i s’han de donar suport; no cal l’adult o l’especialista, cal l’amic, el company que comprèn la situació.

Així doncs, observar els companys, un somriure, una mirada, un gest pot tenir molta importància per evitar enfrontaments, per establir bones relacions i sobretot per ajudar quan és necessari.

Un somriure, una mirada, un gest, coses que la gent no li dóna gaire importància però crec que si les saps apreciar l’alegria que passes en cada moment es multiplica exponencialment. Personalment penso que cada moment que passes amb una persona pot ser especial, pot arribar a ser un moment que mai oblidaràs. Però veure aquestes coses et pot posar trist, quan per exemple detectes un somriure fals, una mirada perduda, un plor es podria interpretar que sents pena per aquesta persona.

Una cosa que no m’agradava era que sempre que anava a l’institut es podia percebre les preocupacions de la gent per això cada cop que es veu un gest sincer trobo que es un moment que s’ha recordar perquè avui en dia molta gent ho esta passant malament a causa de molts motius. Motius que potser per altres persones son insignificants, cada persona te els seus problemes i hi ha molta gent que no hi pensa en els demes.

El que vinc a dir es que molta gent necessita ajuda molta gent necessita que li donin la ma i que si a tu t’han ajudat en alguna cosa per molt insignificant que sigui el que l’altre persona es mereix es que facis el mateix.

Sergi

Siempre he sido una persona extremadamente sensible, (especialmente con los perritos y los gatitos, pero eso es otro tema.) Como decía, soy muy sensible, podría decirse que hasta un poco demasiado empática.

Qué es la empatía? Para los que no lo sepan, la empatía es “saber ponerse en la situación de otra persona”, pues bien, yo soy de esas personas, que si ven a alguien mal a la mínima se ponen peor, o que si ven a alguien feliz ellos se ponen el doble de contento.

¿Y qué es lo que nos quiere decir Cris con todo este rollo? Pues que a veces es bueno ser un poco empáticos con los demás, es decir, intentar ayudar a cualquiera que lo necesite, yo es lo que hago, porque si no luego cuando lo recuerdo, pienso que podría haberlo hecho y me siento como, hablando mal, una mierda.

Sale solo lo de pensar en los demás, siempre intento que todos estén felices.

Tened en cuenta que si alguna vez tenéis un día malo, yo lo notaré y estaré todo el rato pensando en cómo poder ayudaros. O si estáis enfadados y me contestáis un poco mal, yo estaré hecha polvo durante todo el día, hasta incluso me entraran ganas de llorar.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Era una vez que se era, yendo yo hacia mi casa, me encontré a un anciano con su mujer bajando del coche de ésta. Él, claramente enfermo, sin poder casi andar, solo con la ayuda de un “taca-taca”, quiso salir del coche por si solo (un todo-terreno con un peldaño de hierro). Su señora rápidamente salió del coche a ayudarlo.

Todo fue bien hasta que la señora se puso nerviosa, (había dejado el coche en mitad de la calle y se estaban amontonando los coches detrás nuestro), quiso ir deprisa a la hora de subir a su marido a la acera, para que la esperara mientras aparcara, pero no podía con el peso de este. Me empecé a poner nerviosa también. Veía que se caía y que la gente que pasaba a su lado no hacia nada para ayudarlos, así que salí del coche y me fui hacia ellos. (Cabe decir que los conductores de los coches de detrás eran unos energúmenos, ya que no paraban de pitar y de gritar por la ventanilla, porque claro, con gritos las cosas se solucionan por arte de magia).

Cuando llegué a donde estaban, la señora ya estaba apunto de llorar y su marido le pedía perdón mientras dirigía la mirada al suelo.

-Tranquila, ves a aparcar que yo le cuido.

La señora fue a aparcar lo más rápido posible, y yo agarré con todas mis fuerzas a ese señor que le flaqueaban las piernas cada dos por tres.

Cuando estaba con él, me contó que de joven había sido nadador profesional, y que como le habían dado muchos infartos últimamente, a sus hijos ya les daba igual. (Aquí fue cuando casi me pongo a llorar). Después vino su señora, (tenía cara de cansada, con muchas ojeras), me contó que acababan de salir del hospital, de haber pasado una semana ahí, y que su marido solo quería ir a casa a nadar en la piscina. Entre sonrisas me dieron las gracias y se fueron a su casa.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Creo que nunca olvidaré lo que sentí después de ayudarles, y ahora siempre intento hacer cosas para sentirme igual otra vez, y recordarlo, y que se me humedezcan los ojitos, y sonreír, y sobretodo hacer sonreír a los demás.

Sentir empatía es a veces lo más bonito que te puede pasar.

Deberíais probarlo, porque a veces un pequeño gesto, ayuda más de lo que te piensas, y del mismo modo, te ayuda a ti a ser mejor persona.

Cristina Sirvent.

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

Quan coneixem a algú, tots pensem alguna cosa sobre aquesta persona, ja sigui bona o dolenta. Encara no sabem res d’ella; potser el nom, la seva edat, on viu, a què es dedica…, però al cap i a la fi, res important. No sabem si és bona persona o no, si és simpàtica o tot el contrari, si és educada o incorrecte, si es pot confiar en ella o no… Tot i així, prejutgem, és dir, jutgem abans de saber res. Això, ho hem fet tots alguna vegada. No només prejutgem la forma de ser d’algú, sinó també, com actua. I jo em pregunto, tenim dret a fer-ho?

Fa temps va sortir a les notícies una dona que anava al tren en un vagó on només hi havia dues persones: ella i un home, assegut un parell de seients darrere seu. Quan el tren va parar, va entrar un home i va colpejar brutalment la dona, pel simple fet de ser sud-americana . Mentre li propinava cops de puny i de peu, les càmeres de seguretat del tren van gravar com l’home del darrere ho estava veient tot, immòbil, sense fer res per impedir la pallissa.

Si aquesta situació es mira des de fora, es podria pensar, per exemple, “Com pot quedar-se mirant tan tranquil·lament?”. Segurament, és el que va pensar molta gent aquell dia, al veure la notícia a la televisió. Però si t’atures un moment, ho analitzes més detalladament, empatitzant amb l’home del vagó, i et preguntes “Què hagués fet jo?”, te n’adonaràs de que no és tan senzill com opinar i ja està. Si jo fos aquell home i m’hagués trobat en una situació com aquesta, el més probable és que la por i els nervis m’haguessin impedit moure’m. No tothom és, per sort o per desgràcia, tan valent ni té tan de valor com per moure ni un sol dit en un moment com aquell.

Quan opinem sense tenir informació ni proves suficients, o sense posar-nos al lloc de l’altre, estem prejutjant. I tornant a la pregunta anterior, tenim dret a fer-ho? Penso que no. No tenim dret a decidir si algú ha fet bé o malament alguna cosa, o a opinar sobre res ni ningú, sense informar-nos primer. I encara que és injust i no està bé, tots ho hem fet algun cop. Així que, abans de jutjar res, hem de saber, per nosaltres mateixos -no pel que ens han dit- com és el que anem a jutjar, ja sigui una persona o situació i després d’això, només després, tindrem dret a opinar i donar el nostre punt de vista.

Andrea S.

Cada vegada, les persones van evolucionant, no tan sols ells, sinó també la nostre tecnologia. Aquest fet és molt curiós perquè abans, les coses es feien a mà, si havies d’enviar alguna cosa, l’havies d’enviar per carta o, molt rarament, per coloms missatgers. En canvi, avui dia, les coses han evolucionat tant, que tot, o quasi bé tot, es pot fer a través del nostre ordinador.

D’aquí a uns anys, la gent ja no farà servir la gasolina per fer funcionar el seu vehicle, sinó que farà sevir l’electricitat.

A més a més, les persones s’estan adonant que estan contaminat el planeta, i crec i estic convençut que estan fent això per millorar la nostra condició de vida i la “salut” de la Terra en si.

Si no és així, ho contaminarem tant que quasi no podrem respirar un aire tant contaminat, i vés a saber si podríem viure en un món així.

Jo crec que per això estan mirant altres planetes (com ara Mart) per així trobar un altre planeta si aquest s’acaba contaminat del tot.

Peró, la gent s’adonarà que el nostre planeta corre perill? S’adonarà amb el temps suficient per poder canviar-ho o serà massa tard?

Jo espero que la gent s’adoni, però, la meva pregunta que m’estic fent ara mateix i que segurament me la faré fins que la gent s’adoni és:

S’adonarà la gent a temps?

Sergi