LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La tradició dels Reis Mags és una de les més boniques que hi ha al llarg de les festes nadalenques i és estimada per tothom, especialment pels nens i nenes, que porten mesos esperant el matí del dia 6, que és un dels dies que més matinen de tot l’any.

Els carrers de tots els barris, pobles i ciutats s’omplen de famílies per veure passar les cavalcades amb les carrosses reials. Carrosses amb diferents decoracions avisen que els Reis Mags estan a punt de passar i tots els nens van recollint els caramels que es llencen des de qualsevol dels vehicles que passen.

Els Patges Reials passen i recullen les cartes que els infants, plens d’il·lusió, han escrit per als Reis Mags: una llista immensa de regals, joguines i desitjos.

Un cop acabada la cavalcada és l’hora d’anar cap a casa i preparar-ho tot per l’arribada dels Reis. És tradició deixar en el balcó, pati o finestra una sabata de cada membre de la família. A dins, o al costat, es deixa una mica de menjar pel Reis i Patges, i també una mica d’aigua per als camells (penseu en la feinada que tenen aquesta nit. Si a cada casa hi troben un petit mos, la feina se’ls farà més fàcil).

I arriba el moment de posar-se a dormir… si els nervis ho permeten!

Des del moments que els més petits obren els ulls són conscients que aquesta nit han passat els reis i que el menjador deu estar ple de regals. A totes les cases passa el mateix: crits, emoció, corregudes amunt i avall, nervis… quan es descobreixen tots els regals.

Paquets i paquets de regals, amb els noms dels destinataris i carbó per a aquells que no han estat del tot bons o que han fet alguna entremaliadura durant l’any.

Andrea

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo

Ja havia arribat el mes de Juny i s’acabava l’instiut. Tan sols faltava una setmana per començar l’estiu. La meva passió des de ben petita ha estat el voleibol.

Tot just aquella última setmana anava a anar als campionats de Catalunya de voleibol amb el meu equip. Però em va arribar una notícia que em deia si volia anar amb la selecció espanyola de  volei platja al pre-mundial que se celebrava a Oporto. Clarament vaig afirmar que volia anar-hi, però per contra vaig haver renunciar als campionats de pista.

Els meus nervis i ganes d’anar a Portugal augmentaven cada vegada més ràpid. En arribar a l’aeroport de Portugal, ens esperava una furgoneta per acompanyar-nos al hotel. En arribar-hi no estavem sols, també hi havien totes les parelles femenines i masculines dels altres països.

El que em va agradar més va ser sortir d’aquella nova experiència amb amics d’altres països. Finalment, aquell pre-mundial després de moltissims partits i de quatre dies molt intensos, va acabar amb una onzena posició per a nosaltres, però amb uns records molt bonics i dificils d’oblidar.

Marina

Tinc 15 anys i porto la major part de la meva vida dedicada a un esport, una passió, una vida. Fa gairebé deu anys que patino, i no, encara no m’he cansat de fer-ho. El primer que em pregunta la gent quan fa temps que no em veu és: “I encara patines?”. La meva resposta és sí, sí i sí. Sé que moltes vegades protesto o m’enfado perquè no tinc ganes d’anar a entrenar, però després m’adono que no ho canviaria per res.

Quan patino em sento diferent, especial, desconnecto totalment de la realitat i em centro només en el que he de fer. És un esport dur que necessita disciplina, dedicació i constància, però les coses que t’aporta són tantes que val la pena passar per tot això. No només m’ha ensenyat a patinar, sinó també que per aconseguir una cosa has de treballar dur i aixecar-te quan caus. M’ha fet veure que tot esforç té la seva recompensa i que quan vols una cosa has de lluitar per ella. D’altra banda he conegut a gent que cada cop és més important per mi: els meus companys i companyes de club i els meus entrenadors. Estaré eternament agraïda per tot el que han fet, i el fet de veure que han confiat i apostat per mi durant tot aquest temps m’ho diu tot. 

Darrere del patinatge hi ha tot un món. Vaig començar perquè unes quantes amigues s’hi van apuntar, però poc a poc s’ha convertit en la meva vida. Molts dels millors moments que he passat han sigut sobre uns patins i espero que segueixi sent així. El patinatge no m’ha posat les coses fàcils, però si tingués l’oportunitat de tornar enrere no canviaria absolutament res. Agraeixo a tots aquells que han fet que la meva trajectòria en aquest esport hagi sigut màgica. Gràcies als meus pares, als meus entrenadors i a les que s’han convertit en més que amigues. Gràcies.

Marta

Vaig començar a tocar el piano quan tenia sis anys a l’escola de música del meu poble. Feia coral, llenguatge musical i piano; vaig començar amb una amiga i ens ho passàvem molt bé, però no li donàvem molta importància: només ho fèiem per passar l’estona. Al cap de dos anys vaig canviar-me d’escola de música, ja que no tenia molt bona relació amb els professors; vaig emprendre classes al poble del costat i tot anava bé, però vaig adonar-me que realment només em feia estar malament: no practicava a casa per vagància llavors no avançava i la professora m’esbroncava perquè creia que estava perdent una bona oportunitat que poca gent podia tenir. No vaig fer-li molt de cas a les seves paraules, vaig estar dos anys sense fer piano, però a l’estiu del segon any vaig començar a tornar a tocar el piano i veia que realment m’agradava i em transmetia sensacions úniques. Vaig parlar-ho amb els meus pares i vaig tornar a fer classes, però només de piano amb un professor particular. Ara estic genial, però em sap greu haver perdut aquests dos anys perquè ara seria molt més bona, però tot passa per alguna raó i no me’n penedeixo perquè així he sabut veure la meva passió. Quan toco el piano em sento lliure, és una manera d’expressar els meus sentiments, em tranquil•litza, desconnecto del món.

Una persona molt especial per mi em va dir que un artista hauria de mostrar al món les seves interpretacions o creacions perquè la gent pogués gaudir-ne d’elles, però a mi no m’agrada tocar en públic, em sento millor sola. Un dia vaig tocar per ella i les seves llàgrimes em van emocionar, totes dues estàvem connectades pel so d’aquella peça, la manera en què els meus dits s’enfonsaven a sobre les tecles, l’adoració que tenim per la música… Un conjunt de successos que feia aquell moment únic i nostre. Em sorprèn com pot crear tants sentiments per la persona que toca com per l’oient, ja que és un fet màgic, però que no tothom sap apreciar-lo.

Marta

Fa cosa d’un mes, vaig anar a Madrid amb la família uns dies. El nostre principal objectius era visitar es museus més importants com ara el Prado, Reina Sofia etc. He de dir que Madrid és una ciutat preciosa, té un munt de coses per veure i conèixer, però no m’hi quedaria a viure pas. Eren pocs els carrers on tocava el sol per complet. Ja us puc ben dir que els meus peus barcelonins acostumats a la calor, varen quedar ben congelats!

Una de les coses que em feia més il·lusió de veure era el quadre de Guernica pintat per Picasso. N’havíem parlat bastant a classe i era una cosa que es comentava molt a casa meva. Jo sabia que era molt gran, en blanc i negre, i cada personatge tenia el seu significat, però tot això ho oblides quan el veus.

Us puc ben assegurar que quan vaig entrar a l’immensa sala se’m va accelerar el cor. Vaig caminar lentament amb els ulls clavats al quadre tot apartant-me de la tantíssima gent que hi havia concentrada allà. Vaig observar de ben a prop les gruixudes, decidides i tristes pinzellades blanques, negres i grises que fa uns anys enrere el senyor Picasso havia pintat. Com tots sabeu, Guernica és una ciutat del País Basc on fa uns anys els nazis la van bombardejar sense motiu aparent. Res que estigui relacionat en guerres o matar té motiu aparent. La casa en flames, el senyor que crida, el toro desesperat, la dona que manté entre els seus braços el seu fill mort… No va ser fins uns moments després que em vaig posar la mà sobre el cor i em vaig sorprendre de com una cosa tan simple com un tros immens de tela pintat em va poder causar aquella sensació. Crec que no hi ha adjectius per descriure-ho fins que no el veus a la realitat. Una cosa es veure’l en un llibre de plàstica dir les quatre característiques corresponents i l’altre cosa és veure-ho en persona.

Haig d’admetre que escrivint aquest text se’m ha tornat a accelerar el cor. A vegades les coses tan simples com un quadre, una fotografia o una cançó ens poden fer sentir d’una manera o una altra, poden “jugar” amb les nostres emocions. La veritat és que ho agraeixo molt perquè sense tot això la vida seria molt avorrida. Així que ja sabeu, el proper cop abans de comprar-vos roba caríssima o qualsevol altre tonteria, viatgeu. I si un d’aquets viatges resulta que és Madrid, no dubteu en anar al museu de Reina Sofia a veure un dels gran quadres que ha existit mai. El Guernica de Picasso.

Helena

Siempre he sido una persona extremadamente sensible, (especialmente con los perritos y los gatitos, pero eso es otro tema.) Como decía, soy muy sensible, podría decirse que hasta un poco demasiado empática.

Qué es la empatía? Para los que no lo sepan, la empatía es “saber ponerse en la situación de otra persona”, pues bien, yo soy de esas personas, que si ven a alguien mal a la mínima se ponen peor, o que si ven a alguien feliz ellos se ponen el doble de contento.

¿Y qué es lo que nos quiere decir Cris con todo este rollo? Pues que a veces es bueno ser un poco empáticos con los demás, es decir, intentar ayudar a cualquiera que lo necesite, yo es lo que hago, porque si no luego cuando lo recuerdo, pienso que podría haberlo hecho y me siento como, hablando mal, una mierda.

Sale solo lo de pensar en los demás, siempre intento que todos estén felices.

Tened en cuenta que si alguna vez tenéis un día malo, yo lo notaré y estaré todo el rato pensando en cómo poder ayudaros. O si estáis enfadados y me contestáis un poco mal, yo estaré hecha polvo durante todo el día, hasta incluso me entraran ganas de llorar.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Era una vez que se era, yendo yo hacia mi casa, me encontré a un anciano con su mujer bajando del coche de ésta. Él, claramente enfermo, sin poder casi andar, solo con la ayuda de un “taca-taca”, quiso salir del coche por si solo (un todo-terreno con un peldaño de hierro). Su señora rápidamente salió del coche a ayudarlo.

Todo fue bien hasta que la señora se puso nerviosa, (había dejado el coche en mitad de la calle y se estaban amontonando los coches detrás nuestro), quiso ir deprisa a la hora de subir a su marido a la acera, para que la esperara mientras aparcara, pero no podía con el peso de este. Me empecé a poner nerviosa también. Veía que se caía y que la gente que pasaba a su lado no hacia nada para ayudarlos, así que salí del coche y me fui hacia ellos. (Cabe decir que los conductores de los coches de detrás eran unos energúmenos, ya que no paraban de pitar y de gritar por la ventanilla, porque claro, con gritos las cosas se solucionan por arte de magia).

Cuando llegué a donde estaban, la señora ya estaba apunto de llorar y su marido le pedía perdón mientras dirigía la mirada al suelo.

-Tranquila, ves a aparcar que yo le cuido.

La señora fue a aparcar lo más rápido posible, y yo agarré con todas mis fuerzas a ese señor que le flaqueaban las piernas cada dos por tres.

Cuando estaba con él, me contó que de joven había sido nadador profesional, y que como le habían dado muchos infartos últimamente, a sus hijos ya les daba igual. (Aquí fue cuando casi me pongo a llorar). Después vino su señora, (tenía cara de cansada, con muchas ojeras), me contó que acababan de salir del hospital, de haber pasado una semana ahí, y que su marido solo quería ir a casa a nadar en la piscina. Entre sonrisas me dieron las gracias y se fueron a su casa.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Creo que nunca olvidaré lo que sentí después de ayudarles, y ahora siempre intento hacer cosas para sentirme igual otra vez, y recordarlo, y que se me humedezcan los ojitos, y sonreír, y sobretodo hacer sonreír a los demás.

Sentir empatía es a veces lo más bonito que te puede pasar.

Deberíais probarlo, porque a veces un pequeño gesto, ayuda más de lo que te piensas, y del mismo modo, te ayuda a ti a ser mejor persona.

Cristina Sirvent.

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

Fa un temps vaig trobar una carta passejant per Barcelona. Deia així:

Buenas Simó,

Sóc jo una altra vegada… finalment  t’envio aquesta carta perquè el teu silenci comença a pesar-me… NO ENTENC QUE ESTÀ PASSANT!!  T’has enamorat d’ algú altre? He deixat d’importar-te? T’he fet alguna cosa? Mai no he tingut la intenció de fer-te mal, no pensis malament, que et quedi clar: jo no estic sortint amb una altra persona. I el teu menyspreu és una bona hòstia per a mi.

El fet que no siguem ja una “parella” no significa que no puguem donar-nos la mà. Jo no t’he abandonat, només he pres distancia, la necessito, si no m’ofego i em sento en una espècie de gàbia de metall i avorreixo la teva presència, perquè en realitat detesto la meva… simplement noto que hem entrat en un bucle i trencar mecanismes sempre està bé.

Vull veure’t  somriure, tancar-te a casa i viure només de les teves fantasies és purament malaltís. Compartir és necessari per créixer i expandir-se.  En quina mena d’ésser humà et vols convertir, tancat, sense impulsos externs, sense bellesa, sense… merda Simó, és que en aquests moments em sembles una altra persona i poso en dubte qui ets realment… no em fotis!!! Si per tu realment tingués un valor el que hem viscut, sortiries a buscar-me però t’espantes i et fots a la teva cova, com un ós poruc, em  sembla tan covard que m’entren ganes de cridar!

La vida és aquí fora i estimar és compartir, jugar, desitjar, somiar… per escriure has de respirar, i tancat al teu microcosmos acabaràs extingint el teu propi oxigen; prou de bucles. Mira al teu voltant i sisplau, mira’m un altre cop, només la teva mirada em facilita una mica la comprensió d’aquest caos permanent. No puc viure sense tu. Has d’entendre que podem relacionar-nos de mil formes, no siguem obtusos!

Sisplau, deixa de jutjar i escoltem-nos amb el cor.

T’estimo amb tota la meva ànima.

Doux baisers

Béré

No em fa gaire grácia haver interromput una relació amorosa per carta…

Xavi H