LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa poc, els alumnes de quart ens vam trobar amb un problema. Havíem de fer un examen de socials sobre dos temes molt extensos, l’Antic Règim, la Revolució Americana, la Revolució Francesa i la Independència d’Iberoamèrica. Aquell cap de setmana no vaig sortir de casa, més concretament, no vaig sortir de la meva habitació. Dissabte al matí vaig fer el resum, i a la tarda vaig estudiar el primer tema. Diumenge al matí vaig acabar d’estudiar el primer tema i a la tarda, en canvi, vaig començar amb física, que també tenia un examen dilluns. A la nit vaig estudiar el tema 2 però no vaig acabar-lo fins dilluns al matí. Sé que no va ser una bona programació, però no tinc ni idea de com ho hagués pogut fer d’una altra manera. Fins i tot vaig demanar-li ajut al meu pare, cosa que no feia des de 6è de primària. Sempre que m’ajuda acabo embolicant-me encara més.

Finalment, va arribar l’hora de l’examen, jo m’ho sabia bastant bé, menys el que havia estudiat al matí, i les dates… ja no me’n recordava de cap!

Hi va haver alguna persona que sortís de l’aula, després de l’examen, sense cara de preocupació? Jo no vaig veure ningú. Tothom sortia queixant-se.

Des de l’examen de socials, el meu pare no para “d’obligar-me” a deixar-li que m’ajudi. Quatre anys creant barreres entre el meu pare i els meus resums… i ara vol que el deixi “ajudar-me”. I dic ajudar-me entre cometes, perquè a mi no m’ajuda, sinó que, com he explicat abans, m’embolica encara més. Una setmana després, encara no m’he recuperat de l’estrès que em va suposar.

Kim R

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria

Ja fa temps que ho estic pensant. Però que és el que vull de debò? De què vull treballar? A què em vull dedicar?

Aquest any hem hagut d’escollir quin itinerari volíem fer, per començar a enfocar més les nostres vides en el que volem estudiar. Però i si no ho tens clar, què has de fer? Jo vaig escollir l’itinerari humanístic-social, ja que les lletres m’agradaven. Però com que no estava segura, vaig demanar consell als meus pares. Ells hem van dir que havia d’escollir el que més m’agradés, que a tot arreu hi hauria alguna assignatura que no m’agradaria. Però no em va servir de gaire el que em van dir perquè no sabia què volia. Llavors vaig demanar l’opinió dels meus pares i la meva mare em va dir que ella faria el humanístic, ja que a ella li agraden les lletres. EL meu pare em va dir tot el contrari, que ell escolliria el científic, ja que a ell li agraden els números. Tot això encara em va confondre més. Llavors preguntant a professors i a amics, em van dir que el científic era el que tenia més sortides i que si més endavant volia fer el batxillerat científic i ara continuava amb el 4rt humanístic hauria perdut aquest any.

Al final, vaig demanar que em canviessin al científic, ja que tampoc em desagradava.

Crec que som massa joves per decidir ja el nostre futur, i més jo que sóc bastant indecisa i encara no sé el que vull, però si no, quan ho hauríem de fer?

Estefi

Molta gent considera que l’acció educativa és responsabilitat de la família. No n’estic d’acord totalment, és veritat que una bona educació és fruit dels conceptes que els pares representen, però per altra banda la societat en què vivim té un paper considerablement important.

Hi trobem una relació perversa entre societat i l’educació, on coincidirem amb un seguit de bones intencions però pocs mitjans per posar-les en pràctica.

La societat i l’educació sempre han tingut factors importants en comú, de positius i de negatius. Una persona pot tindre una gran capacitat mental , pot ser responsable o organitzada, però sempre ha de tindre uns factors que l’influeixin de manera positiva, aquests factors com podrien ser els hàbitats de la persona, influències amistoses o familiars, temes econòmics, etc, són relativament positius es podria dir llavors, que el noi/a tindria unes condicions molt òptimes per poder desenvolupar els seus coneixements i comportaments dins de la seva societat i en la seva vida en general.

Però si pel contrari s’introdueix en una societat amb valors que influeixin en la seva manera de viure, en els seus estudis, etc.., de manera negativa diríem llavors que tindrà una dificultat al afrontar la seva vida de manera correcta.

En fi, la societat juga un paper molt important, en aquesta comparació hi podem veure clarament que el resultat d’introduir-se en una dinàmica d’estudis i de treball continuu et proporciona una vida més correcta, mentre que introduir-se en una societat conflictiva sense valors educatius, l’únic que et farà és que et trobis amb una vida amb més dificultats.

Mohamed

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara

Com cada setembre, tornem ha despertar del somni il·lusori de l’estiu, veient-nos captius de nou d’allò que en diuen viure.

A tu i a mi, ens continuen creient bèsties salvatges, i a la vegada futur; irònic, no?

Així doncs, de volta a la gàbia, fins que aprenguem a dar la poteta. Et cauran fuetades fins que no sàpigues mossegar-te la llengua, baixaràs dels núvols amb galledes d’aigua freda. D’aquesta manera creuen que, com sempre ha sigut, acabarem conformant-nos dins del que s’ens demana.

La creativitat acceptada, fins a cert punt , per descomptat. “ No et passis de llest” et diran. Desaprendràs a pensar per aprendre a memoritzar i obeir manaments. “ Pensa per tu mateix” típica consigna d’un típic hipòcrita, i el teu intent serà devorar el primer full que se’t passi pel davant (sigui química biomol·lecular o la guia de telèfons) provant inútilment de veure-hi algun sentit.

No odiïs al qui diu ensenyar-te, és tan presoner com tu. La seva esperança, semblant a la teva; també creia que amb els anys acabaria sent lliure d’aquells grisos murs. Il·lús! les excrecions que vessa sobre la pissarra, no són més que l’amargor que l’omple. L’omple des de el dia que deixant enrere els grisos murs, s’adonà que no eren aquells els que l’aturaven.

Que la frustració i el desencís seguien allà, les pors no se n’havien anat, es mirà les mans i llavors es veié encadenat per l’obediència, imposada pels anys.

Alguns, desesperats, intenten ara salvar-nos a nosaltres d’allò que han passat. Però els murs segueixen allà, i acabaven cansats de topar-hi, estèrils d’il·lusions; com en un principi el sistema manava. D’altres, encesos d’ira, s’equivocaran i voldran pagar-ho amb tu, inconscients de que la falsa moralitat que t’imposen i pregonen, és la culpable de la seva desgràcia.

Tu i jo, segurament acabarem com la gran majoria. Després de tants anys de viure de l’esperança, acceptant tot retall als nostres somnis, veurem que no hi ha més futur que el que ja ha set escrit. Ens buscarem una bona casa, una bona feina, la muller obedient o el marit treballador; el marit obedient o la muller treballadora, un bon cotxe, un bon televisor… amb una mica de sort unes bones vacances, on puguem esquivar la realitat uns dies .

O bé, si ho prefereixes, podem aficionar-nos a l’heroïna, no importa pas; sempre que no et queixis. Com si vols furtar carteres, o escapçar jovenetes en carrers foscos. Al sistema, sempre que no et queixis, no li seràs molèstia. Blanament, farà allò que et pertoqui: oficialitzar la teva addicció subministrant-te dolces dosis de metadona, posar barrots a la presó que t’envolta o declarar-te boig… Mentre no et queixis, més enllà del que et pertoca, viuràs mitjanament tranquil dins del teu propi eufemisme de llibertat.

Recorda sempre, que vius en una societat tan perfecta, en un sistema tan superior; que accepta fins i tot la seva imperfecció. Això si, vigila, perquè no suporta les crítiques.

Alexander

Riing-Riing…

Carai, si que n’és de pesat aquest despertador. Em desperta cada dia de dilluns a divendres a les set del matí.

Mira què, abans d’aixecar-me reviso uns quants cops l’hora, però al final m’acabo despertant.

El pitjor no és solament fer l’esforç de llevar-te, sinó que també has de fer deures i estudiar quasi cada dia. I almenys a mi, si agafar el llibre em suposa un gran esforç, ja ni t’explico començar a llegir-lo.

He arribat a la conclusió, que no tinc força de voluntat. Com cada any, em dic a mi mateix que aquest curs serà diferent, que estudiaré més i faré els deures abans. Però a l’hora de la veritat mai ho faig i ho reconec. És agafar el llibre i em comencen a donar marejos, veig borrós…

Però no em queda una altra que acabar-ho fent. El primer dia que els alumnes entrem al institut ja estem desitjant que sigui estiu, i tornar a fer vacances. Però queden molts mesos encara i haurem d’aprovar si no volem repetir. I la vida continua…

Jaume

Benvinguts al bloc de quart! Aquest és un espai per publicar els nostres escrits, llargs o curts, seriosos o divertits, el cas és que tots puguem llegir i comentar el que tots els altres escriuen. Explicar experiències, reflexions, històries, idees… és una de les coses que ens caracteritza com a éssers humans. Xerraires com som, hem inventat un mecanisme que ens permet anar més enllà de les paraules dites: les podem fixar, ampliant així el nombre dels nostres interlocutors.

L’escriptura ens permet, d’altra banda, fer allò tan important i infreqüent de “pensar les coses abans de dir-les”, i anar més enllà de la comunicació necessàriament improvisada del parlar, i, així, aconseguir una coherència , un ordre, una claredat i una precisió majors que en la paraula parlada.  I l’esforç necessari per aconseguir-ho -res de bo es construeix sense treball- és una formidable gimnàstica intel·lectual, útil a tots els efectes per a aquests animals xerraires que som.

Josep Maria