LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És dur que després de 30 anys treballant a la mateixa fàbrica et diguin que tanca l’empresa i tu et quedes sense feina. Si no tens uns estudis, perquè vas començara a treballar als 17 i mai has hagut de fer un currículum, és difícil tornar a trobar feina.

Et trobes en una situació nova i estranya que en dos anys s’acabarà, l’atur. Això és el que li va passar a la meva mare, va veure que no tenia possibilitat que l’agafessin a qualsevol feina. Les hores passaven i no sabia què fer, el dia se li feia molt llarg, ja que estava acostumada a treballar vuit hores diàries. Per fer alguna cosa de profit, va plantejar-se fer un grau mitjà. Després d’un llarg anys d’estudi ha aprovat amb molt bona nota, era estrany veure a la meva mare estudiant les mateixes coses que jo.

Personalment, estic molt orgullosa d’ella, per què d’aquesta manera ha pogut tenir més coneixements i per a mi és un exemple de superació, perquè encara que hi hagi una pedra en el camí , et pots aixecar i aconseguir el que vols. Tot i que tingui més de 40 anys ara que té l’ESO vol continuar estudiant. Vol seguir la seva formació i s’ha apuntat a altres cursos. Ara por escollir a fer el que li agrada i poder pensar en ella mateixa.

Adriana

Estic molt estressada, no puc més. La veritat és que no m’importa la vida del Lazarillo de Tormes , ni la probabilitat de treure una bola vermella o blanca, ni quan va ser la Guerra freda…

L’únic que vull és que aquest curs s’acabi ja. Ara que arriba el bon temps només tinc ganes d’estirar-me a la sorra de la platja . Cada dia hi ha una examen de diferent assignatura i cada dia m’he de quedar estudiant fins tard. Estic tota l’estona amb una angoixa al cos per què ni tan sols sé si passaré de curs.

Tot el meu estrès, bàsicament, és per plàstica, no m’agrada gens la manera de fer classe de la professora. Ens fa fer mil làmines, treballs i memòries, com si només existís la seva assignatura. Si suspens una làmina et suspen el trimestre . No sé si odio aquesta assignatura per les coses que hem de fer o per la professora.

La meva conclusió sobre aquest curs, és que ha sigut molt dur , mai me n’havien quedat més de tres assignatures suspeses i no sé com podré recuperar tos els trimestres de plàstica, miro tot el que he de fer i em deprimeixo. Però com diu tothom, l’esperança és l’últim que es perd.

Adriana

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

 Avui dimecres 8 de juny, jo i tots els que estem d’exàmens, estem estressadíssims.
Fa unes hores he fet un examen de català, m’ha anat més o menys bé, espero aprovar-lo.
Dilluns vaig anar a casa d’una amiga per gravar un programa en francès del temps a França.
Demà, tinc un altre de literatura castellana, espero no morir mentre estudio, se’m farà molt pesat. Un altre de matemàtiques de estadística i probabilitat que tot i que mai se m’han donat bé, em surt!
Per demà també, un treball d’anglès, el faré de la serie americana de televisió “How I met your mother”. Haig d’explicar davant tota la classe, de què va aquest show, i tot en anglès. Em fa molta vergonya parlar en públic i a més en un altre idioma que no domino.. no sé com m’ho faré, però haig de superar aquesta vergonya ja.
I per acabar-ho de rematar, un altre examen divendres de socials, de la guerra freda i del franquisme a Espanya i a Catalunya. Que ara que hi penso, crec que el Carmel va dir que el tema del franquisme no entrava però com som tan xerraires i no li fem cas crec que al final si que entra..

En definitiva, espero aprovar-ho tot amb molt bona nota, i que s’acabi aviat aquest malson de setmana!

Nabila

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè

Algunes classes són tan avorrides, pesades, llargues, poc interessants i eternes, que fan que desconnectem amb facilitat. El pitjor és que algunes assignatures ocupen quatre hores setmanals, en algun cas cada dia menys divendres. Els divendres són més alegres i més divertits que un dimarts qualsevol, suposo que és perquè s’acosta el cap de setmana, i aixó és l’únic que desitgem de dilluns a divendres. És possible que a aquestes alçades de curs ja només pensem en les vacances d’estiu, les coses que volem fer i els llocs on ens agradaria anar, sobretot després de l’experiència del viatge de fi de curs que ens ha fet oblidar del tot l’institut. Tornar a posar-s’hi costa molt, però s’ha de fer ja que només queda un mes de curs.

Natalia

Després de deu dies de vacances, la tornada a l’escola ha estat més difícil que mai.

En arribar a l’escola, he parlat amb tots els companys de com els havien anat les vacances. Normalment les vacances sempre van bé a tothom i evidentment a tots els han anat bé. Però sembla ser que aquesta nit tothom ha dormit malament. Suposo que és perquè hem passat molts dies anant a dormir tard i ara costa tornar a la normalitat i agafar el ritme de cada dia.

Ha sigut un dia dur. A mi també m’ha costat bastant aixecar-me i mantenir-me atenta durant les hores de classe, tot i que és un dimarts. Els dimarts, per mi, són dies millors que els dilluns perquè falta menys per el cap de setmana i això m’ajuda. Però avui estava cansada i amb ganes de que s’acabés el dia. Tot i que sabia que seria llarg perquè, en arribar a casa, després de les classes de la tarda, havia d’estudiar.

Finalment s’ha acabat el dia i espero que demà sigui millor.

Marta

La setmana Santa és una setmana de festa que tenim a començaments del tercer trimestre. Com de costum tenim deures i exàmens tot just tornant d’aquestes “mini vacances”. Exactament 4 exàmens i una lectura de 185 pàgines.

El divendres 15 d’abril en acabar les classes vam sentir-nos alliberats de l’institut i només pensàvem en gaudir del temps lliure per anar a la platja, sortir amb els amics, prendre alguna cosa en una terrassa, etc. Ningú se’n recorda dels exàmens durant aquestes estones, però la realitat és que el temps passa molt de presa i ja només queden dos dies per tornar a l’institut, dos dies per preparar-me tots aquests exàmens i fer la lectura. Torna l’estrès. Me n’he adonat que sempre em passa el mateix, sempre ho deixo tot per l’últim moment i no faig les coses tal i com les hauria de fer.

Cada setmana santa, cada estiu, cada any em proposo el mateix: la pròxima vegada començaré a fer les coses abans. Però quasi mai ho compleixo, sempre trobo alguna cosa millor a fer i qualsevol distracció a l’hora de posar-m’hi.

Natalia

Fa quatre anys que vaig arribar a l’institut i m’han passat volant. Des del principi vaig veure que la realitat a l’institut no era com la pintaven a la jornada de portes obertes. Queden dos mesos perquè arribi l’estiu, però encara he de superar un últim obstacle: aconseguir el graduat de la ESO.

He superat amb èxit 1r, 2n i 3r, tot i que aquest últim va faltar poc perquè el repetís i sort que em vaig posar les piles en veure que en suspenia unes quantes. Sempre m’ha fet mandra estudiar, i dels bons propòsits de setembre, a l’octubre ja me n’he oblidat. El primer trimestre de 4rt he suspès set assignatures, i al 2n trimestre també he tret un mal resultat. Això em perjudica molt perquè he perdut el temps de mala manera, havent tingut la oportunitat d’aprofitar-lo.

Ara ja no valen mitges tintes, això no pot continuar així. O m’hi poso seriosament, o repetiré curs; o vaig a estudiar el que m’agrada, o tornaré a fer el mateix en aquest institut; o segueixo endavant amb la meva vida, o perdré un any inútilment.

Aquest tercer trimestre he de comprometre’m a complir amb tota una sèrie de propòsits si vull assolir el meu objectiu: passar de curs. Per aconseguir-ho hauré de fer un gran esforç i dedicar el meu temps a l’estudi, ja que fins ara no m’hi dedicava gaire. Anar a classe i mostrar-me interessat també són punts a favor per presentar-me als exàmens amb garanties d’aprovar-los. Malgrat tot, intentaré fer aquest esforç i espero que sigui recompensat.

Pol