LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Soy una persona a la que no le gusta estudiar mucho, se me hace todo muy pesado a la hora de tener que sentarme en la silla y saber que estaré ahí sentada hasta que me sepa algo.

Solía estudiar un día antes del examen, corriendo a última hora, con prisa y sin mirar bien todo el temario, y normalmente tendía a suspender por no haber parado suficiente atención. A veces cuando por la tarde no me daba mucho tiempo me lo repasaba antes de ir a dormir o después de la ducha, pero con el pijama puesto no hay quien estudie, a los diez minutos me moría de sueño hasta que me quedaba dormida.

Sigo repasando mis temarios con el pijama puesto y a las tantas de la noche pero habiendo estudiado días antes!

Patricia W.

No us passa que els vostres pares us treguin el tema de: “Què voldràs estudiar quan siguis gran? Segur que sí, i també us proposen les seves pròpies idees del que podríeu fer. Bé, a mi em passa constantment. La meva mare vol que faci el que vulgui però a vegades, es contradiu assegurant-me que hauria de plantejar-me ser metge. Tot i que li diguis que no és el teu fort, que no t’agrada, etc. ella sempre insistirà com a opció secundària. En la meva experiència, la meva mare està molt convençuda en que ho hauria de ser, es més, l’altre dia estava a classe de biologia i comentàvem per què desapareixen els queixals del judici, ja que estem estudiant evolució, i jo vaig respondre correctament. La mestra em va dir que si seria metge, aquesta pregunta em va fer gràcia i la vaig comentar a casa. La meva mare es va recolzar en aquesta afirmació dient-me que, si fins i tot una professora creia que hauria de ser metge, potser hauria d’estudiar la carrera. Vam tenir una lleu discussió.

Ara ja mai li parlo d’aquestes coses a la meva mare perquè sinó, hi hauria una disputa entre les dues sempre.

Maria Padial

Poca vergonya, capsigrany, irresponsable, son alguns dels adjectius que em va dir el meu pare en veure les notes de 3r. ESO. Sincerament ja n’era conscient del error que havia comès, però en aquelles circumstàncies no val la pena discutir. També s’ha de dir que el pare tenia motiu per esbroncar-me.

Sort que va arribar el meu germà amb una quantitat de suspensos considerable. Va intentar entrar d’incògnit però el van enxampar de seguida. El meu pare va deixar d’escridassar-me i va guardar-se crits per al meu germà, perquè sabia que no li havien anat gens bé.

Li vaig acabar demostrant al pare que havia après del meu error aprovant-les totes en les recuperacions i accedint a 4r. ESO sense pendents.

Aquest any de moment a la preavaluació tot i que no té la menor importància, tan sols me n’ha quedat una, castellà, ho intentaré solucionar com sigui.

Jordi Xiville

Hace tres años largos que voy a este instituto. Vivo en Vilassar de Dalt desde que nací así que, supongo que por comodidad, mis padres decidieron que mi hermano y yo iríamos al Jaume Almera.

En mi opinión, es un buen instituto en todos los aspectos. Muchos alumnos repartidos en seis cursos, la mayoría entre los doce y los dieciocho años, edades catalogadas como “la adolescencia”, donde, supuestamente, los jóvenes están en la época de experimentar, de no saber siempre lo que quieren, de cambiar de humor continuamente, de enfrentarse a sus autoridades y todas esas cosas que siempre se dicen. Cosas inevitables, que pasan en todas las generaciones que llegan a estas edades y cosas que todas las personas experimentarán, están experimentando o han experimentado. Incluso las personas que ahora tienen la responsabilidad de cuidar de nosotros y aguantarnos, en algún momento de su vida han sufrido o han disfrutado esta época, así que alguien, en su tiempo, también tuvo que hacer el esfuerzo de entenderlos y convivir con ellos, pese los problemas que pudieran causar.

Con esto quiero decir que, por ese mismo motivo, y aunque acepto y me puedo imaginar lo difícil que puede ser en algunas ocasiones, por ejemplo, aguantarme a mí, estas personas, ahora responsables, deberían ser conscientes de con quién están tratando. Ellos han elegido tener esta responsabilidad, con sus pros y sus contras; los padres han elegido tener un hijo sabiendo que algún día tendrá quince años, los educadores han elegido ganarse la vida sabiendo que sus clientes serán niños o jóvenes etc.

Durante toda mi vida he oído un millón de veces a adultos hablarme sobre la “empatía” y enseñándome a asumir las consecuencias de todas mis decisiones pero, sinceramente y valorando y admirando a todos los que si fueron capaces, dudo mucho que todas las personas que eligieron invertir su tiempo en adolescentes hayan sido siempre conscientes de con qué clase de personas trataban y dudo que siempre hayan intentado ponerse en nuestro lugar.

Paula

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Un mes de curs i les coses van molt millor del que em pensava:

De quatre exàmens que he fet, no n’he suspès cap, i és que quan vaig començar, ho veia molt difícil, tots els temes i el nivell de quart. Però després de tot, ho estic portant força bé. Ja que ara, atenc més a classe, treballo més a casa i estudio força.

Espero que segueixi tot així, ja que si trec bones notes, els meus pares m’han dit que em compraran el que vulgui, i és que des del l’estiu que espero un joc, i m’agradaria comprar-me’l.

I a més, també m’agradaria treure una bona mitja, ja que des de primer, que porto aprovant amb cincs o sisos.

Uriel

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles