LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Acaba de començar el curs i ja tinc ganes de que arribin les vacances. Quan quedaven pocs dies per tornar a l’institut pensava que no em costaria gaire acostumar-m’hi, però m’està costant més del que em pensava. Pels matins em fa molta mandra llevar-me i per la nit anar a dormir, de vegades em desconcentro durant les classes i no estic atent al que diu el professor. Tot i així m’estic esforçant molt fent els deures i estudiant les lliçons que ens han donat a classe.

Segurament a molta gent li passa el mateix que a mi, de totes maneres espero acostumar-me ràpid a les classes i treure bones notes ja que el curs passat no em vaig esforçar tant com hagués volgut.

Adrià

Ha arribat el dia. El dia de deixar tot un estiu enrere. Un estiu en el qual no han faltat moments de diversió. Tampoc moments feliços i no tant feliços. Però, en definitiva, ha estat un estiu molt entretingut en el que els dies han passat volant.

Tard o d’hora havia d’arribar el dia de començar. Un curs d’aquells interminables que durant el període de vacances desitges que mai arribi. En aquest cas, quart d’ESO. Un curs decisiu en el qual m’he de posar les piles i seguir-lo en tot moment.

Suposo que esperava que fos molt més difícil. M’he adonat que no serà així. Després d’uns dies de treball he arribat a la conclusió que simplement aquest curs tindrà una mica més de dificultat. No tant com la que m’esperava.

En tot això, crec, que m’ho acabaré agafant com una rutina més del dia a dia. Una d’aquelles rutines en les quals s’acaben convertint en monotonia. Posant-me en el pitjor dels casos, es clar.

Personalment, crec que el millor és esperar que passi una mica de temps i adonar-me’n que simplement era una manera de veure-ho molt negativa.

Laura Alarcón

Per fi s’han acabat tots els exàmens, ara només tocarà anar a les recuperacions, si és que hi he d’anar, espero que no, ja que així no hauré de patir per si he suspès o he aprovat l’assignatura a la qual m’he hagut de presentar. Ara, el que s’ha de fer es aprofitar i passar-ho bé durant tot l’estiu, ja que, quan tornem, la majoria de quart d’ESO, farà batxillerat, i aquí si que ens hem d’esforçar al màxim, ja que, el que facis a partir d’ara, quedarà per sempre, i marcarà el teu camí a l’hora de buscar treball, la universitat, o sigui, aquestes notes que treguis a batxillerat, quedaran per la resta de la teva vida.

Tothom em diu que l’ ESO, és per preparar-te per al batxillerat, no només per la part de la matèria, sinó també per l’hàbit d’estudi, i això em fa força ràbia, ja que jo aquest hàbit no el tinc, però l’intentaré agafar, per poder treure molt bones notes en el batxillerat.

Què faig jo ara parlant de l’any que ve, si ara he de parlar de les vacances, que per fi han arribat, com les passaré…doncs mireu, jo les vacances espero anar a Londres amb en David Garcia, ja que les nostres mares estan mirant de posar-nos junts, a quina part de Londres anar, si anem a casa d’alguna família o a una residència per a estudiants… espero poder-hi anar, aprendre una mica més l’anglès i passar-m’ho molt bé, això sobretot, passar-s’ho bé.

És que, quan acabes un curs, i ho has aprovat tot, et sents molt feliç, i sobretot, et sents content d’haver-t’he esforçat durant aquest per poder aprofitar d’unes bones vacances i no estar pensant en que n’has de recuperar alguna pel setembre i, si no t’has esforçat i has de repetir de curs, almenys jo, em sentiria molt malament, perquè no he aprofitat res, i hauré de fer el mateix que has fet aquell mateix any l’any següent, i jo em penso que això és de gent que no l’importa el seu futur professional.
Molt bones vacances a tots!!!

Sergi

 Ja sabem que aquest tercer trimestre és el més curt que hi ha, amb més dies festius i també el viatge de final de curs, per tant, hem de considerar un últim esforç amb totes les assignatures, ja que aquest trimestre és decisiu per a tots, perquè és el final d’una etapa molt important, que tothom desitja finalitzar-la per poder accedir a un batxillerat o un mòdul i fer realment el que ens interessi.

Molta gent a aquestes altures del curs ja no s’ha preocupar en aprovar o en anar a recuperacions finals, però pels que ens interessa i hem d’anar, tenim una setmana per estudiar las recuperacions, però el que jo no entenc es per què hem d’estar a l’institut, quan en molts casos podem aprofitar a estudiar amb una professora o algun amic o amiga que ens ajudi i així no perdre el temps estudiant a l’institut sense que ningú m’ajudi i sense entendre la meitat de les coses.

Sergi

És dur que després de 30 anys treballant a la mateixa fàbrica et diguin que tanca l’empresa i tu et quedes sense feina. Si no tens uns estudis, perquè vas començara a treballar als 17 i mai has hagut de fer un currículum, és difícil tornar a trobar feina.

Et trobes en una situació nova i estranya que en dos anys s’acabarà, l’atur. Això és el que li va passar a la meva mare, va veure que no tenia possibilitat que l’agafessin a qualsevol feina. Les hores passaven i no sabia què fer, el dia se li feia molt llarg, ja que estava acostumada a treballar vuit hores diàries. Per fer alguna cosa de profit, va plantejar-se fer un grau mitjà. Després d’un llarg anys d’estudi ha aprovat amb molt bona nota, era estrany veure a la meva mare estudiant les mateixes coses que jo.

Personalment, estic molt orgullosa d’ella, per què d’aquesta manera ha pogut tenir més coneixements i per a mi és un exemple de superació, perquè encara que hi hagi una pedra en el camí , et pots aixecar i aconseguir el que vols. Tot i que tingui més de 40 anys ara que té l’ESO vol continuar estudiant. Vol seguir la seva formació i s’ha apuntat a altres cursos. Ara por escollir a fer el que li agrada i poder pensar en ella mateixa.

Adriana

Estic molt estressada, no puc més. La veritat és que no m’importa la vida del Lazarillo de Tormes , ni la probabilitat de treure una bola vermella o blanca, ni quan va ser la Guerra freda…

L’únic que vull és que aquest curs s’acabi ja. Ara que arriba el bon temps només tinc ganes d’estirar-me a la sorra de la platja . Cada dia hi ha una examen de diferent assignatura i cada dia m’he de quedar estudiant fins tard. Estic tota l’estona amb una angoixa al cos per què ni tan sols sé si passaré de curs.

Tot el meu estrès, bàsicament, és per plàstica, no m’agrada gens la manera de fer classe de la professora. Ens fa fer mil làmines, treballs i memòries, com si només existís la seva assignatura. Si suspens una làmina et suspen el trimestre . No sé si odio aquesta assignatura per les coses que hem de fer o per la professora.

La meva conclusió sobre aquest curs, és que ha sigut molt dur , mai me n’havien quedat més de tres assignatures suspeses i no sé com podré recuperar tos els trimestres de plàstica, miro tot el que he de fer i em deprimeixo. Però com diu tothom, l’esperança és l’últim que es perd.

Adriana

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex

 Una de les coses que aprens de petit és a caminar. Això ho fem tota la vida i cap a camins diferents. Ara, estem acabant un d’aquests trajectes. Es tracta de l’ESO.

Miro enrere i veig unes petjades llunyanes, ingènues, discretes… són les que passaven per primer. Aquestes és van tornant cada vegada més segures, més profundes i marquen un camí més recte, són les de segon. Al costat de les meves també en veig d’altres, són la dels meus amics. Algunes s’han quedat pel camí, també hi han altres que s’han incorporat fa poc…

El temps va passant i els cursos van succeint, tercer, quart, això s’acaba. D’aquí uns dies aquest trajecte finalitza i en començaré un altre cap al batxillerat, allà espero poder continuar amb els amics, conèixer altres persones… A la fi de començar un nou tram que espero compartir amb il·lusió, compromís i esperança.

Gemma Cuenca

Quan tenia quatre anys, la meva mare em va obligar a fer classes d’anglès a una acadèmia de Vilassar perquè deia que era important saber idiomes, i sobretot aquest, ja que és el més parlat a tot el món. Jo m’hi negava des del primer moment, però al estar obligada a anar-hi, hi anava sempre. Quan vaig anar fent-me gran vaig veure que tenia raó, que l’anglès és molt important però a la vegada vaig anar veient que volia deixar-ho.

L’any passat vaig aconseguir que els meus pares em permetessin deixar d’anar a classes, i així ho vaig fer. No vaig durar massa, al mes següent vaig tornar-me a apuntar perquè m’ho havia repensat i me n’havia penedit, tot i així, seguia pensant que era un pal anar-hi cada dimecres i divendres. Mentre que totes les meves amigues quedaven, jo estava fent classe amb la Sandra, però alguna cosa dins meu em deia que feia lo correcte.

El divendres passat vaig acabar aquest curs d’anglès. La professora em va dir que el meu nivell era molt bo, però que podria ser millor si m’esforcés més. La meva resposta va ser: ‘Anna, no et preocupis, si jo l’any que ve no faré més anglès’. Sincerament, no li va agradar el que li vaig dir.

Abans de la setmana que ve he de decidir si seguir fent anglès o no. La pregunta que em faig és si val la pena deixar córrer tots els anys que he estat fent anglès i no treure’m cap títol, o seguir un curs més, que es el que em queda, i aconseguir el First…

Mercè