LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des que estic a l’ESO, sempre m’ha costat molt al principi de curs estudiar pels primers controls.
Quan anava a l’escola treia unes notes força altes i mai havia suspès una assignatura. Ara, cada curs que vaig passant, els temes són més difícils i s’ha d’estudiar més. Ja no trec aquelles notes tant boniques de veure, ara són gairebé totes de 5 i 6. Jo crec que són notes baixes perquè em fico les piles al 2n trimestre, i no pot ser. Quant feia 1r d’ESO, vaig començar el curs molt malament, i a la preavaluació moltes assignatures em quedaven suspeses. Hi havia un comentari de la tutora que no em va agradar gens sobre les meves notes i a partir d’aquell moment, les notes van canviar moltíssim, a millor!
Aquest curs ha començat més o menys com els anteriors, però ja he après la lliçó: ficar-me a estudiar de valent i des del primer dia.

Pau

S’ha acabat l’estiu, la millor època de l’any, plena de llibertat, sense responsabilitats, ni horaris, ni exàmens… una període de temps en el qual hem oblidat l’estrès… Però tot allò bo s’acaba, i ara comença un nou curs, el de quart d’ESO. No m’ho puc creure, el temps passa molt ràpid, sembla ahir que em passava el dia jugant i no tenia cap mena de preocupació… i veia des de la meva humil posició, la immensitat dels alumnes de quart. Eren els grans, els adults que estaven a punt d’acabar una etapa estudiantil… i ara em toca a mi! Ja hi he arribat!

M’imagino un curs on tot serà diferent, amb una nova organització, ple de lluites contra rellotge i és just en aquest moment quan em plantejo qüestions que abans ni m’havien passat pel cap!

Quin batxillerat fer? Què serà del meu futur?…. Són preguntes que ara mateix no sé contestar però espero que durant aquest any es puguin aclarir!

Marina Fitó

Les vacances sempre són fantàstiques! Et pots relaxar, no hi ha horaris, d’alguna manera pots fer el que vols. Però tot s’acaba quan hem de tornar a la rutina diària.

Quan s’acaba l’estiu, ens costa tornar a la rutina habitual, encara que sempre hi ha les persones que esperen amb impaciència tornar a l’escola, etc; però normalment és el contrari i a causa d’això, algunes persones que pateixen una sèrie de síndromes, aquests els anomenem “el síndrome postvacacional”. La gent que els pateix solen ser més aviat els nens. I aquests síndromes consisteixen en desequilibris fisico-psíquics (depressions, insomni, tristesa, entre d’altres) que solen marxar al cap d’uns dies però, en els casos més extrems, podria durar fins a dues setmanes, és a dir, més o menys fins que la persona s’ha acostumat de nou a l’ambient del treball, etc.

El principal causant d’aquest síndrome acostuma a ser al canvi d’horari, després també tenim el canvi de ritme diari, les hores de menjar i sobretot l’activitat social. Una manera d’evitar-lo és per exemple, tornar l’àmbit del treball uns dies abans de que acabi l’estiu perquè el cos s’hi vagi acostumant.

Normalment, quan tornem a començar l’escola, pensem que encara queda molt per les vacances i això ja ens porta una altre cop al síndrome postvacacional, però si ens proposem començar de nou amb energia i pensant en positiu, és possible que la tornada no ens afecti tant.

Sandra

Un mes de curs i les coses van molt millor del que em pensava:

De quatre exàmens que he fet, no n’he suspès cap, i és que quan vaig començar, ho veia molt difícil, tots els temes i el nivell de quart. Però després de tot, ho estic portant força bé. Ja que ara, atenc més a classe, treballo més a casa i estudio força.

Espero que segueixi tot així, ja que si trec bones notes, els meus pares m’han dit que em compraran el que vulgui, i és que des del l’estiu que espero un joc, i m’agradaria comprar-me’l.

I a més, també m’agradaria treure una bona mitja, ja que des de primer, que porto aprovant amb cincs o sisos.

Uriel

Aquest estiu, he anat a Anglaterra dues setmanes per millorar el meu anglès. Jo, porto 10 anys estudiant l’idioma, i no em va anar gens malament l’estada allà. Primer, començaré pel principi:

El primer que vaig haver de fer, va ser anar a Màlaga. Per què? Perquè des d’allà vaig agafar l’avió. Era la primera vegada que sortia del país sola i també la primera vegada que pujava en un avió. Quan vaig arribar a l’aeroport sentia una angoixa molt gran. Estava molt espantada: I si m’equivoco d’avió? I si l’equipatge se’m perd? I si em roben el passaport? I si…? Tenia unes ganes de vomitar terribles! Tot esperant per embarcar, vaig conèixer una professora d’anglès, -originària d’Anglaterra- que feia classes aquí, i que em va ajudar molt, menys mal. Quan vaig arribar a l’aeroport de Gatwick, un xofer molt atent em va recollir, i ens vam explicar les nostres vides. En arribar a la casa, vaig trucar a la porta, i una senyora -que semblava la dona dolenta que sempre va de rosa de la novel·la Harry Potter- va obrir la porta. Era molt agradable, em va ensenyar la meva habitació, i quan vaig haver desempaquetat tot, vaig entrar al saló principal, -que feia una olor bastant desagradable- em va oferir una bossa de patates picants i un suc de color vermell molt estrany per berenar. La dona em va deixar sola a casa aquella tarda, era diumenge i havia d’anar a missa. Em va dir que hauria de rebre a l’altra noia que venia. Una estona més tard, va entrar un noi a casa, era un xicot molt ven plantat, francès. Era part del personal de l’escola on jo aniria per fer classes. No sabia com presentar-me i, ara crec que vaig ser una mica estúpida. Quan va arribar la noia la vaig trobar molt maca i alegre, era suïssa.

Aquella nit vaig sopar molt bé, però les postres, em van donar moltes ganes de vomitar. Em podies veure amb la cara inexpressiva, menjant-me a la força, aquell suc amb pell de fruita tan amarg. ECS!

El dia següent vaig començar l’escola, va ser molt entretingut, vaig conèixer a molts espanyols, catalans, russos, francesos, italians… tots molt divertits i una mica bojos. La majoria dels professors eren gent autòctona, menys la directora que endevineu, era espanyola! M’ho vaig passar de meravella, tot i que feia un fred horrible i jo només vaig portar uns pantalons llargs!

Ara segueixo en contacte amb els amics que vaig fer allà, inclosos els meus companys de la casa, i pròximament em trauré el títol oficial d’anglès.

Maria

Fa res va començar el que per molts és la tortura més gran del món, l’institut, aquella presó d’alumnes. Al principi de curs tot és bastant fàcil: no et posen gaires deures, els temaris són repàs del any passat i els professors nous encara no t’han agafat mania, cosa que fa que a la classe puguis estar una mica despitat, però a mesura que passa el curs, els professors ja t’han conegut i et van exigint cada cop més.

Et costa llevar-te, tens son, no escoltes res del que et diu el professor, i et passes la classe fen foteses perquè et passi la hora més ràpid possible. Per mi començar l’institut és una gran tortura, perquè encara recordo el meravellós estiu que he passat, com quan m’aixecava molt tard i em passava el dia sense fer res, quedant amb els amics i sense tindre cap preocupació; el contrari d’ara. M’aixeco,i sense adonar-me’n ja estic fent la primera hora de classe, adormit. I això durant set hores diàries sense sortir d’allà, i el més important que em passa és saber de que esta fet l’entrepà a l’hora del pati.

Quan surto, sense poder descansar ni un moment m’adono de que he de fer deures, una quantitat de deures considerable però que es fan eterns, a causa de la fatiga acumulada de tot el dia.
Descanses una mica i ja és l’hora de sopar i anar-se’n a dormir, però no tens són i et quedes fins les tantes sense saber que demà et tocarà fer el mateix que avui.

Carles

A l’orquestra de corda, el director ena ha repartit les noves partitures de la temporada. Les miro i penso: Cada cop són més difícils.
L’any passat érem tres violoncel·listes: La Júlia en Martí i jo; la Júlia en sap molt, en Martí que és el principiant i jo que ja fa uns quants anys que hi toco. Als concerts que fèiem abans, jo em podia recolzar en la Júlia i ella amb mi, del tercer cel·lo ni rastre…, més aviat semblava que fes playback. Actualment la Júlia no pot venir pels estudis i ens hem quedat el principiant i jo. Ara hauré d’estudiar el doble, ja que si em perdo no em podré refiar del tercer cel·lo com ho feia de la Júlia. Us imagineu una orquestra on tothom fes veure que toca i no sonés ni una nota?

Pol

Sóc a 4rt de l’ESO. Tot el que aprengui aquest curs i les notes que tregui seran la base que tindré per anar a batxillerat. Això significa que aquest any m’hauria d’esforçar més que mai en estudiar i treure bones notes, però també penso que és l’últim any que tinc per divertir-me i passar-m’ho bé abans d’anar a batxillerat; ja que quan hi vagi, m’hauré de posar a estudiar molt més seriosament. Estic segur que faré un batxillerat científic. Vull treure molt bona nota a la selectivitat, simplement per poder escollir sense problemes el que finalment decideixi ser de gran.

La veritat és que encara no sé què vull fer. Tinc un dilema entre fer el que trobo més emocionant, que són els esports, o estudiar el que més m’interessa, que vindria a ser medicina, genètica o alguna altra branca de ciències vinculada a l’estudi de la vida. És un dilema difícil ja que no sé si prefereixo fer el que més m’agrada (la meva passió) o fer el que em diu la raó (cosa que també m’agradaria molt fer).

Als esports, tot i que és el que més m’agrada, no els hi veig gaires sortides més que acabar fent de professor d’Educació Física o dirigint alguna instal·lació esportiva. No m’agradaria fer cap d’aquestes feines perquè penso que puc aprofitar la meva vida fent alguna cosa més útil. En canvi la carrera de medicina veig que té més sortides i més possibilitats. I què hi ha més útil que salvar vides?

Quan em pregunten que vull ser de gran, jo responc: Metge… Cirurgià… perquè és el que més aviat em penso que acabarà essent la meva vida. Però la veritat és que no tinc gens clar com acabarà tot aquest assumpte, fins i tot podria acabar estudiant empresarials !

Enric

Hi ha una pregunta que sempre m’ha costat respondre: Que vols fer quan siguis gran?

Des de petita tenia una idea clara, ser professora de guarderia. M’agradaven molt els nens, havia fet de cangur als meus cosins en diverses ocasions i sempre havia pensat que això era al que em volia dedicar realment. No tenia cap dubte, estava decidida.

Quan va néixer el meu germà petit, la meva opinió va començar a canviar i em vaig adonar que potser no era el que se’m donava millor.

Ara és el temps de prendre una decisió, i sincerament, no sé què fer. Encara no tinc clar si faré batxillerat, mòduls o bé em posaré a treballar en acabar l’ESO, tot depèn de com vagi 4rt. Sempre m’ha costat estudiar i encara no sé si estic preparada per fer Batxillerat.
En tot cas, de moment, prefereixo no pensar en el futur, sinó viure el present.

Carla

Ha començat el curs i l’he començat amb ganes d’estudiar i aprovar-lo. No m’agradaria repetir un cop més, ni malgastar un altre any de la meva vida. De moment sembla que em va bé i espero que segueixi així.
El primer tercer que vaig fer, me’l vaig prendre com a broma, no feia res, i a final de curs quan em van dir que havia de repetir em vaig quedar parat. Mai pensava que repetiria. L’any següent havia de posar-me les piles.
I això vaig fer, l’any seguent ho vaig aprovar tot, no amb excel·lents ni notables, però amb notes que per a mi eren bastant bones. I estava orgullós de mi mateix, era el primer any que no em quedava cap asignatura pendent a final de curs. Per a algunes persones és fàcil aprovar-ho tot, però a mi em costa molt concentrar-me, em distrec amb qualsevol tonteria i aixó em dificulta l’estudi.
D’aquí unes setmanes tenim un examen de física, estic segur que m’anira bé, perquè m’esforçaré i aprovaré, però no només en aquest examen sinó en tots, perquè estic convençut de que em treuré el quart d’ESO a la primera.
Alex