LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach

Una de les coses que tinc des de que vaig néixer i que encara em dura és la pell atòpica. El meu pare de petit també en tenia i ara en tinc jo, encara que quan era petita no es notava gens i la gent no s’hi fixava però al passar els anys m’ha anat empitjorant . Quan tens pell atòpica et surten unes taques vermelles a la pell que piquen molt i que és millor no rascar-les ja que cada cop van a pitjor. Hi ha moltes pomades per a que se’t passin  i desapareguin però  en uns dies et tornen a aparèixer al mateix lloc i sembla que no s’acabi mai.

La pitjor època de totes es l’estiu ja que el sol és molt fort i em toca a les parts on tinc les ronxes vermelles, i aquestes es van expandint i a mi em van picant, llavors em poso el Adventan, que és la crema general que utilitzo, però com té cortisona si me la poso en una part en que li toqui el sol les clapes vermelles es tornen blanques i em duren tot l’estiu, cosa que és molt desagradable. Si prenc el sol sense crema, les parts atòpiques s’expandeixen i si em poso crema, m’apareixen taques  blanques.

La veritat és que no em puc queixar perquè hi ha molta gent en el món que ho té molt pitjor i que és gairebé impossible de curar però crec que tot seria més fàcil si no hagués de estar tot el dia pendent de les cremes que m’he de posar.

Cristina

Vaig parar l’alarma i em vaig aixecar del llit per preparar-me per anar al institut. Però alguna cosa no anava bé, sentia una forta pressió a l’ull dret que no em deixava veure gairebé res. Molt intrigada vaig anar al lavabo per mirar el que m’havia passat. Tenia tot l’ull inflamat i vermellós i un dolor inaguantable no em deixava en pau.

Quan vaig adonar-me de la gravetat de les coses, vaig despertar a la meva mare, em va portar de seguida al metge perquè ens diguessin què tenia i què havia de fer per millorar-ho, però no va servir de gaire ja que no se sabia exactament què m’havia passat, simplement em va receptar una pomada. La meva mare i jo vam suposar que es tractava d’un “mussol”, tot i així no ho vam pensar més i vam anar a la farmàcia per comprar el que m’havia receptat el metge.

Passaven les hores i no hi havia cap tipus de millora, l’ull seguia igual que com em vaig despertar, però amb paciència van anar passant els dies fins que per fi va desaparèixer i vaig recuperar la meva visibilitat i aspecte normal.

Carla

Quan jo tenia deu anys li van detectar càncer al meu pare, no enteníem  com, ni tan sols per què li havia tocat a ell, l’única cosa que sabíem era que havíem de lluitar tots junts.

Ara farà 2 mesos  i poc més que el meu pare va morir, no m’ho esperava, crec que el pitjor de tot és que la meva família em va fer creure que es posaria bé mentre que ells ja sabien el que passaria. Cinc anys lluitant no els passa tothom. Encara me’n recordo de tots els moments que vam passar junts, i pensar que tan sols fa quatre mesos estàvem tots junts sopant a casa i discutint per qualsevol cosa  Un patiment així no l’hauria de passar ningú, és una de les pitjors coses que et pot passar a la vida,

Però gracies a tot això crec que he madurat molt com a persona i he descobert que tinc amics de veritat. Un dels millors moments (encara que sembli increïble que hi hagi moments bons en aquestes situacions) va ser, quan al tanatori vaig veure aparèixer a tres persones molt importants per mi, La Maria, La Helena i en Pau. Quan els vaig veure arribar va ser increïble, no tinc paraules per definir com em van fer sentir. Crec que mai podré agrair-los a tots tres  haver estat amb mi en aquell moment.

Són aquestes coses les que fan que persones petites creixin i es converteixin en persones grans.

Adriana Carpi

El dimarts d’aquesta setmana, vaig anar a fer-me una anàlisi de sang, per un tema de problemes a l’esquena. Vaig arribar al CAP de Vilassar de Dalt a les 8:15 com em van dir, nerviosa perduda perquè odio les agulles.

Eren les vuit i mitja passades quan va sortir una infermera molt jove, d’uns vint anys, que va cridar el meu nom; només veure-la vaig pensar que estava de pràctiques i ja em van entrar els marejos. Una altra infermera, aquesta més madura, em va fer seure a la cadira mig tombada de color blau trist, vaig fer-li cas i en un tres i no res, ja m’estaven lligat la goma verda dalt del braç. Va veure la meva cara d’espantada i va preguntar-me si em trobava bé, òbviament li vaig dir que si, encara que li respongués un no em punxaria igual. Ja notava la pressió de xuclar la sang que feia aquella xeringa esgarrifosa però en seguida vaig adonar-me que portava massa estona. La meva cara es va empal·lidir i notava una suor freda que em rondava pel cos, estava marejada. Va treure’m l’agulla i la goma verda i em va preguntar diversos cops com em trobava, la meva resposta ja era un malament rotund. Va explicar-me que no m’havia tret sang, i m’havia de punxar l’altre braç, lògicament vaig cedir-hi. Vaig sortir del CAP tapant-me amb cotó els dos braços i vaig marxar cap a l’institut.

A mig matí, em tocava classe de català, vaig trucar a la meva mare per a que em portés al metge. No podia moure el braç esquerra, el que m’havien punxat per primer cop i no havien aconseguit treure’m sang. Tornàvem a ser al CAP, els marejos augmentaven i de tant en tant sem queien llàgrimes del dolor. Em van enviar d’urgències.

Eren les 11 que arribava a l’Hospital de Mataró, em van cridar pel meu nom de seguida, cosa ben estranya. Van estar mirant-me, marejant-me el braç com van poder i finalment van anunciar-me que m’havien punxat un tendó enlloc d’una vena. No sabia on ficar-me… Només d’imaginar-me que no podria moure el braç amb certa facilitat durant tres o quatre dies, que no podria jugar a volei, que hauria d’estar prenent antiinflamatoris durant uns dies i que en una setmana marxava de viatge, vaig posar-me de molt mala llet.

És diumenge i encara no puc fer anar el braç com voldria, m’ha sortit un blau, demà tinc un torneig de volei i en tres dies marxo a Itàlia… Desitjo trobar-me la infermera el pròxim cop que hi vagi.

Laura

Hace más de un mes, mi hermana tuvo un accidente doméstico. En el cual se hizo daño en la punta del tercer y cuarto dedos de la mano derecha. En el primero se hizo un corte profundo y en el segundo le fue amputado, solamente lo aguantaba la piel. Se sometió a una cirugía, en la cual hubo que tomar anestesia general, que para su edad es muy peligroso. Pero podría ser que el dedo amputado, a pesar de la operación, no pudiera salvarse.

Después de un mes de de observaciones y curas; la parte de bajo del cuarto dedo tenia circulación sanguínea, cosa que nos daba esperanzas. Pero aún así, ella tuvo que someterse a otra cirugía. Al acabar la cirugía los médicos nos dijeron: “ La operación ha sido un éxito y no fue necesario cortar el dedo”. Mi madre y yo, quedamos muy felices porque de la manera en que se encontraban los dedos era casi imposible de que se perdieran.

Pero como los milagros existen, Dios miró por nosotras e hizo este milagro. Hoy estoy muy agradecida por haber salvado su vida y sus dedos.

Carla

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea

Sempre que mor una persona que no coneixem gaire, sentim tristesa ja que és una desgràcia que no li desitgem a ningú. Sovint sentim, ja sigui perquè ens ho han dit al carrer o perquè ens ho han explicat, que algú conegut ha mort. Però no pensem que potser algun dia molt proper ens tocarà a nosaltres patir la pèrdua d’una persona a la qual hem estimat molt. A mi m’ha passat.

No sé si us recordeu d’un escrit que vaig penjar ja fa temps, el de la meva àvia. Doncs ella ja no hi és. Ha estat una pèrdua molt important a la meva vida ja que era com una segona mare per mi. Sempre em deia, quan parlàvem d’aquests temes, que no plorés quan ella faltés, però no ho he pogut evitar. Crec que encara no m’ho acabo de creure. Potser és perquè han passat pocs dies i encara no ho he assimilat.

A partir d’ara arribarà el diumenge i ja no ens haurem d’aixecar aviat per agafar el cotxe i portar-la a algun lloc perquè es distregui. Ja no em trucarà cada setmana per preguntar-me què vull per dinar aquell dia. No veuré la seva cara d’alegria de quan em portava un regalet perquè havia tret bones notes. Trobaré a faltar molt les seves historietes de quan ella era jove, de quan feien festes al poble i ballaven… I ara ja no em discutiré més amb ella per la roba que porto posada o la música que escolto. Tot això ja no ho viuré més.

Per a mi ha estat molt dur però algun dia ho assumiré i, com sempre deia ella,  tiraré endavant.
Mai t’oblidaré.

Jennifer

Avui és Sant Valentí, el dia dels enamorats però no sé què dir sobre aquest dia, així que us explicaré l’operació que em van fer el dilluns passat a la boca.

Primer de tot, amb una agulla em van punxar en el paladar per no notar mal quan em fessin l’ operació. No em van punxar només un cop sinó deu, ni més ni menys. Punxada rere punxada, cada una més dolorosa que l’anterior fins que ja no sentia la boca; un infern.

Cinc minuts després, quan ja la tenia complertament adormida van agafar un bisturí i van anar fent cuidadosament dos forats en el paladar, de manera que s’hi veiessin els ullals.

Mentrestant, despert i conscient que dos homes i una dona estaven “treballant per mi” només podia pensar que aquella operació s’acabés ja i poder-me’n anar a casa.

Quan els tres portaven quasi trenta minuts, vaig començar a olorar a pollastre a l’ast. Jo estranyat vaig pensar: I aquesta olor de què deu ser?

Bé, resulta que el meu amic doctor estava fent servir un bisturí elèctric, el qual es calenta molt, perquè d’aquesta manera al tallar segella automàticament qualsevol vena o capil•lar que hi hagi i no surt sang.

Finalment, vaig sortir de la sala amb dos forats ben grans a la boca i un dolor inimaginable.

Avui, una setmana després encara em fa mal, de vegades un mal insuportable i per ser menys, el dia següent a la operació em van enganxar a la dent (que es veu pel forat) uns ferros i no puc ni parlar. Així mateix si algun dia noteu que pronuncio malament sabreu que és per això i no per que m’hagi tornat boig.

Avui passaré un Sant Valentí una mica dolorós, però ja se’m passarà.

Marc