LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per què es tant car viure?
Si ens poséssim a mirar els diners i despeses que tenim en un dia al·lucinaríem.
Només aixecar-nos esmorzem, posem que esmorzem un bol amb cereals i llet, els cereals ja costen uns diners i la llet també, després ens anem cap al institut amb cotxe i gastem benzina… A l’hora del pati tens un entrepà de botifarra molt bo, però això també son calers … A l’hora de dinar ens quedem a l’institut però també hi ha despeses! Un cop sortim de l’escola berenem un croissant de xocolata (per posar un exemple) amb un suc per acompanyar..
Però per arribar a casa com que estem una mica lluny necessitem un bus que ens hi acosti i ja tornem a gastar. Després d’haver berenat segurament que estem al PC i fent deures però ja estem gastant i a l’hora de sopar, sopem una bona truita de patates que costa el que costa… I segurament mirem la TV un ratet abans d’anar a dormir, que ja estem un altre cop….
Segurament si un dia deixéssim de fer totes aquestes coses i ens donessin els diners en mà penso que hi hauria gent amb una mica més de diners, només fent les coses suficients per poder viure…

Guillem

L’altre dia, estava a casa meva en una terriblement avorrida tarda de diumenge. La radio estava engegada però tampoc aconseguia distreure’m massa. De sobte el locutor va dir, “Històries per reflexionar”. Mai m’han agradat massa les persones que pretenen que donem voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el mon, considero que ja tenim prou amb els problemes que nosaltres mateixos ens busquem. Però aquesta en particular, em va cridar l’atenció. Deia així:

Un home de negocis, estava estirat en una platja paradisíaca. De sobte, alguna persona es va col.locar entre el sol Caribeny i ell, al obrir els ulls va veure un noi que venia el que ell anomenava “La bebida de los dioses”. L’home, encuriosit, va comprar una d’aquelles begudes fetes artesanalment per aquell noi. Quan la va tastar un sabor magnífic i dolç va envair la seva boca i l’home es va enamorar d’aquella beguda.
-Miri, si vostè em ven la recepta d’aquesta beguda jo la podria comercialitzar -va dir l’home- Podríem obrir una empresa a Nova York, que és on jo visc, estic ben segur de que tindrà èxit i quan n’ haguem venut prous podrem anunciar-la per televisió perquè tothom la conegui. Quan sigui coneguda obrirem empreses a altres ciutats americanes i inclús en podrem obrir a altres països i la farem famosa internacionalment. La fortuna que farem serà tan gran que vostè podrà comprar tot el que vulgui, serem rics i no hi haurà res que no puguem fer !
-Tot això estar molt bé, senyor, però de que em serviria?- li va respondre el noi- Quan sigui tan ric com vostè diu, me n’aniré a una illa paradisíaca a gaudir del sol, de la tranquil.litat i d’aquest meravellós mar i això, senyor, ja tinc la gran sort de poder-ho fer cada dia amb els pocs diners que tinc.

La història ens fa donar voltes i voltes a tot allò que no veiem, al perquè de les coses que passen en el nostre entorn i en les reflexions sobre com ha de ser i com no ha de ser el món, per això no sé si m’agrada o la odio. El que sí que sé, és que després d’escoltar-la irremediablement em vaig fer “la gran pregunta”: Els diners i la felicitats moltes vegades van agafats de la mà però, necessitem realment els diners per ser feliços? O les coses més importants estan molt lluny de ser materials?

Laura

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán

L’altre dia recordant amb la meva família aquelles vacances del 2005 a Burgos, em va venir al cap aquell moment en què em van dir que s’havia de pagar per entrar a la Catedral de Burgos. Jo era petita, però no em podia creure que et cobressin per accedir a la “casa de Déu”, segons els catòlics.

Se suposa que tothom té dret a entrar a l’església, ja sigui ric o pobre, de pell blanca o fosca, home o dona, però allà no hi podia entrar tothom, si no tenies aquells 6 euros no podies entrar. D’alguna manera t’estaven tancant les portes a Déu.

Aleshores on anaven a parar aquells diners? Per el benestar dels cures, perquè dormin, mengin i visquin com a reis?

Desprès d’aquella experiència i de totes aquestes preguntes sense resposta, a mida que he anat creixent me n’he adonat de que realment l’església SÍ que és un negoci, per infinites raons. I la meva conclusió és que tot s’ha comercialitzat tant fins al punt de convertir-la en un negoci més, de convertir en un negoci més l’església en la qual avui dia segueix creient i confiant tanta gent, però aquesta no és capaç de veure que l’estan “estafant”.

Marta

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

S’acosta el meu aniversari i porto uns quants dies pensant. Serà un aniversari especial o serà com cada altre? Com el celebraré? Hi ha moltes coses que em ronden pel cap…

I dels regals què? He decidit que aquest any ja no voldré regals. Perquè és la pregunta.
Si després no m’agraden i faig com si fos el millor regal que m’han fet mai. Sempre és millor fer una mica de teatre que posar cara de pomes agres.

Els regals són una obligació que hauríem de treure de les nostres vides. No desitjo que em regalin ni roba que mai m’acaba de fer el pes, ni consoles que a la llarga em fan perdre temps que necessito per fer altres coses, ni mòbils o reproductors musical que no són essencials per mi ni per la meva vida.

Al final, com que no puc dir que no als regals, he pensat que el millor seria un regal de tipus econòmic ja que el millor, seria, començar a fer la meva. El futur és molt més a prop del que ens pensem…

Joan