LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En Gerard, un home ric com qualsevol altre ric, que viu de la seva herència que prové de generacions i generacions d’homes majoritàriament infeliços i tranquils. I quan dic tranquils, vull dir “econòmicament tranquils”, aquells que gràcies als seus diners no assolien la felicitat, sinó que vivien amb menys coses de les quals preocupar-se.

Han intentat assolir la felicitat de moltes formes, viatjant arreu del món, comprant les cases més extraordinàries, menjant en els restaurants més luxosos… En alguns moments han estat feliços, però ha estat una felicitat efímera: han obtingut una falsa felicitat, emmascarada, la que podien pagar… És impossible assolir aquesta meta sense esforç.

Potser en Gerard ja veu l’error que està cometent: el mateix que tots els seus avantpassats han comès. Però potser el descobreix a temps, abans que la seva vida s’apagui del tot i s’adoni que tota aquella felicitat que havia comprat ja no li serveix per a res.

El passat 23 de gener, Sandro Rosell anunciava que deixava irrevocablement la presidència del F.C.Barcelona després de 3 anys i mig com a màxim dirigent del club. La majoria de gent creu que la decisió és deguda a l’admissió del “juez Ruz” de portar a tràmit la querella que van presentar una parella de socis pel conegut “cas Neymar”, en la qual s’acusa a Rosell de pagar més dels 57 milions d’euros declarats. Però en la roda de premsa que es va celebrar divendres Rosell afirma que tot i que aquest últim ha estat el motiu detonant, n´hi ha d’altres i això és el que més em va cridar l’atenció a mi. Resulta que l’expresident del Barça ha estat suportant en silenci amenaces i incidents tant a ell com a les persones del seu entorn familiar. D’aquesta altra notícia no he pogut treure més informació i per tant el que pugui dir no és del tot fiable, però bé, hi tinc algunes coses a dir al respecte.

Es tracta d’un club esportiu, però un club que és el més important del món. El principal problema que té el Barça és que mou una quantitat de diners inimaginable, per tant ja no podem parlar d’un “innocent” club esportiu, sino d’un enorme negoci, una multinacional. I com en qualsevol multinacional, hi apareixen vàries dificultats que s’han d’afrontar, per exemple la competitivitat, que és segurament l’origen d’aquestes amenaces i incidents que està patint Sandro Rosell i la seva família.

Però també penso que aquestes amenaces poden ser una simple excusa per a dissimular els motius reals de la seva dimissió, podria tenir certes coses a amagar de veritat.

Lluís

Estem en una societat en que no donem importància a moltes coses que passen al nostre entorn. Trobo molt injust el sou d’un ofici que no és gaire important com la vida dels demés. Per exemple, un jugador de futbol de l’equip del Barça, a l’any, guanya més que tota una vida d’altres persones. Sóc un aficionat al futbol, però no té res a veure.

Ara comparem el sou del futbol amb un bomber, ja que el bomber, s’ha especialitzat i preparat tant físicament com mentalment, per salvar vides a gent que ho necessita; si hi ha un incendi, hi van els bombers, o si algú s’hi queda atrapat en un edifici, també.

I què fa un jugador de futbol? Consisteix en visitar tots els països per tal de jugar un partit. I això ho provoquem nosaltres, perquè la majoria de la gent li agrada el futbol, ja que es posen davant d’un televisor, i gaudir per una estona. I per què cobren tant? Perquè cada vegada hi ha més audiència sobre aquest esport.

Espero que algun dia, li puguin donar més importància a gent que arrisca la seva vida per tal de salvar-hi altres.

Sergi Sánchez

Ahir per la nit mirava un programa de tv3 on surtia una nena d’uns 10 anys que deia que només pots aconseguir la felicitat si tens diners.

Aquesta frase em va fer reflexionar bastant. El primer que se’m va passar pel cap va ser que quan una persona té diners pot aconseguir tot el que desitja i sens dubte és feliç, o almenys ho aparenta. Però el principal problema que aquesta gent té és que no sap valorar gens les coses. I d’altra banda, hi ha les persones que no poden obtenir tot allò que volen o que voldrien tenir, i que per aconseguir qualsevol cosa: estudis universitàris, béns materials, etc, s´han d´esforçar per poder obternir-ho. Sincerament crec que són aquestes persones les que realment saben valorar cada persona, somriure, objecte…, que els envolta i que segurament són persones tan o més felices que els que ho tenen tot sense cap mena d´esforç personal.

Penso que els diners són molt importants i que excepte en comptades excepcions, viu millor una persona amb diners que no sense, però que cal alguna cosa més per ser feliç, com sentir-te estimat per les persones que t´envolten.

Eva

En aquests temps que corren en els quals tenir un correcte nivell de vida és prou difícil, hi ha un sector de la nostra societat el qual no va gens malament. Parlo del futbol.

Inclús en aquest sector que es mouen quantitats de diners que són – al meu parer – totalment desmesurades, hi ha equips que ho estan passant realment malament; clubs que han de tancar o no poden competir a les seves respectives lligues per falta d’ingressos, fet que els fa baixar a una altra divisió, jugadors amb salaris suspesos… Però, al que jo em vull referir és als equips més ‘grans’. Equips com el F.C. Barcelona o el Reial Madrid, els quals els seus ingressos augmenten i paguen quantitats indecents per altres jugadors, tot i que, els equips més petits s’han de desfer de les seves ‘estrelles’ per poder pagar les despeses i se n’aprofiten. Sense anar més lluny, fa una setmana s’estava debatent sobre l’estat de la compra d’un jugador (Gareth Bale) pel qual el Reial Madrid pagaria cent milions d’euros, i l’entrenador del Barça va fer unes declaracions dient textualment: ‘en estos tiempos que corren no es ÉTICO gastarse tanto dinero por un solo jugador’. Subratllo la paraula ‘ético’ ja que el mateix equip del qual l’entrenador va fer aquestes declaracions, és a dir, el Barça, va fitxar no farà més de un parell de mesos un altre jugador per seixanta milions d’euros.
Aquest fet em va fer pensar, ja que penso que les declaracions no eren adequades pel tipus d’equip que entrena Tata Martino, i al cap d’una estona de rumiar-hi, vaig aplicar el mateix context en una altra situació (ja sé que és un pèl desmesurada): Aquell que ha matat a deu persones, no excusa a aquell que n’ha matat a cinc.

La meva conclusió és que aquestes quantitats de diners podrien servir molt més en ajuda humanitaria i ajudant a aquells que menys tenen.

Aleix

Aquesta setmana, suposo que la majoria de gent haurà vist per les notícies que al famós ciclista Lance Armstrong li han retirat tots els seus títols per dopar-se. Això és un disgust molt gran cap a la gent que li agrada el ciclisme. Jo no sóc un aficionat al ciclisme, però aquest tema m’ha fet enfadar una mica. El ciclisme ha perdut credibilitat. Ja no se sap si estan nets o es dopen. Quina gràcia té tot això?

Si un s’aficiona a un esport de competició és perquè li agrada sentir l’emoció de la competitivitat i també li agrada veure com de mica en mica els humans van millorant aspectes, com per exemple, la velocitat màxima a la que pot arribar un ésser humà o el temps que triga en fer tot el recorregut. Però si els que han de batre els records els baten però amb ajudes de substàncies no aptes, passa de ser un esport maco a ser una enganyifa.

Això del dopatge ha passat en el ciclisme però pot passar en qualsevol esport. Ara ja no sé si algun esportista es bo o és que rep “ajudes´´.

A mi particularment m’agrada el futbol, i ja sé que hi ha controls d’antidopatge a cada partit. Però si algun dia, al cap d’uns quants anys, m’adono que tot ha sigut una estafa, em portaria una decepció molt gran. Fa pocs anys a la lliga italiana es van comprar partits. Ho van descobrir i un dels millors equips italians va haver de descendir. La pregunta és: Quina necessitat hi ha de fer trampes? I la resposta és molt senzilla, la necessitat de fer trampes ve dels diners que es mouen en apostes. Es mou una quantitat de diners exagerada, i la gent que els té mou fils per guanyar-ne més. Ho fan sigui com sigui.

Per acabar, només dir que quan hi ha diners en joc, les coses perden la seva essència i la seva finalitat, que és la de passar una bona estona veient un esport en que els participants estan en igualtat de condicions.

Marc

Cada cop falta menys perquè s’acabi el curs i amb ell l’ESO. Hi haurà gent que repetirà, d’altres marxaran a fer mòduls o batxillerat en un altre institut. Per tot això anirem a Berlin, ja que serà, possiblement, l’últim viatge que farem amb alguns amics. El penso aprofitar al màxim, passar-m’ho molt bé, fer moltes fotos i comprar-me algun record .

De moment estem intentant aconseguir diners perquè aquest viatge en costa molts. Per això estem organitzant moltes activitats per treure el màxim benefici, com la fira d’estocs on vam obtenir uns beneficis d’uns 700 euros o també la fira de Nadal on també vam aconseguir una bona quantitat de diners. De moment no anem gens malament!!!!!!!!.Crec que si seguim així al final podrem aconseguir que el viatge costi una mica menys als nostres pares, però el millor seria que poguéssim aconseguir els diners suficients perquè ens sortís de franc.

Sergi Rubio

Avui a Vilassar de Dalt, s’ha celebrat la fira d’estocs a la plaça de la vila. Nosaltres teníem, just davant de l’edifici de l’Ajuntament, una parada on veníem objectes que havíem portat dies abans a l’institut. Veníem moltes coses: joguines, trencaclosques, peces de ceràmica, roba, però també les samarretes de l’institut i pastissos. Fins i tot podies tallar-te el cabell per 6 €. El públic podia aconseguir participar en un sorteig d’un cap de setmana per a dues persones en un balneari.

Per organitzar-nos bé, ens van assignar grups d’unes vuit i algunes persones de cada grup havien de portar pastissos o xocolata desfeta. Cada grup havia de fer un torn d’una hora a la paradeta (de les 8 del matí fins a les 3 del migdia). A mi m’ha tocat anar d’una a dues del migdia i al final he hagut d’ajudar a recollir la paradeta. Això no m’ha agradat, però la part positiva ha sigut que he pogut menjar els pastissos que no s’havien venut. Al final han sobrat moltes coses però les guardarem per alguna fira propera.

Quim

Les vendes del viatge de final de curs no van gaire ben encaminades, al menys per a un cobriment notable del preu que haurem de pagar per alumne del viatge…

El que estem fent fins ara es molt útil, la venda de tota mena de productes i l’elaboració de pastissos, però amb la crisi es nota que es guanya poc, per què calculo que només ens tocaran uns 20€ per alumne, que no és gaire… Suposo que si ens esforcem encara més, aconseguirem un increment dels diners que estem guanyant, que espero que arribin a pagar-nos a cada estudiant com a mínim 80€, però sento dir que sóc bastant pessimista per que això arribi a passar. En vers a les idees per a recaptar donacions bé, sé que costa molt pensar enginys per aconseguir beneficis, però hi han algunes que m’han resultat una mica il·lògiques (perquè predeia que no arribarien a res). Em pregunto perquè ens hem apuntat a les coses que volem fer, si ara gairebé tothom fa tot el que s’ha proposat, o millor dit ens han obligat a l’última activitat que es durà a terme, carnaval també l’hauria de contar tot i que no es va fer.

En conclusió, hem de treure partit i aprofitar tot el que podem les poques ocasions que ens queden per guanyar el màxim de beneficis possibles, per tal de pagar una bona part del viatge, i el següent pas és gaudir del viatge amb els companys i companyes!

Maria