LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Crec que tots ens hauríem de plantejar aquesta pregunta: ”Per què hi ha persones utilitzen a altres persones com a mitjans i no com a finalitats?” Vull dir, a la vida hi haurà moltes persones que, per exemple, voldran casar-se amb algú perquè aquella altra persona té diners, i no pel fet que l’estima, sinó només perquè té diners, és a dir, la primera persona estaria utilitzant a una segona com a mitjà per a aconseguir diners. I així poden haver-hi molts exemples de persones que utilitzen a d’altres per a aconseguir una altra cosa.

En el moment en què una persona és utilitzada com un mitjà i no com una finalitat, cosa que jo crec que tots ho hem passat, encara que no ens hàgim adonat, perd la seva dignitat. I, què som les persones sense dignitat?

Avui és un dia com qualsevol altre, estic a l’institut, concretament al pati, ja que són dos quarts de dotze. Estic sola ara mateix. Els companys em tenen com a una persona estranya. El motiu? No el sé, certament. Crec que és per ser com sóc i fer el que em fa feliç. Llavors penso en la dignitat, sí, aquest concepte que estem estudiant a ètica i que fins no fa gaire em semblava força estrany. Ara ja sé que és un límit infranquejable que compartim totes i cadascuna de les persones del món. Penso que no me’n queda gaire, de dignitat, a causa de les petites accions que m’han anat perjudicant, que han fet un forat en mi. Però, certament, això no pot ser.

La dignitat és el nostre valor, el principal que tenim, pel fet de ser persones. Però, què significa el concepte de “dignitat”? Sincerament, no es pot explicar amb paraules, ja que per a cada persona és diferent. Per a mi, la dignitat és l’espurna d’energia que tenim a dins; pot atenuar-se cada cop que algú ens humilia, però mai no es pot apagar. Per tant, és la força que ens ajuda a mantenir-nos drets i a somriure malgrat tot.

Sona el timbre. Bé, he de tornar a classe, però abans decideixo una cosa: seré més forta que la meva pròpia dignitat, per tal que ningú pugui ni tan sols atenuar aquesta espurna que habita en el meu interior.

Moltes vegades em quedo sorprès quan veig com la gent discrimina, insulta o, fins i tot, maltracta a una persona perquè aquesta té un altre color de pell o viu al carrer per qualsevol motiu que desconeixen.

Des del meu punt de vista, quan una persona fa mal (no necessàriament físic) a una altra per aquests motius, ha perdut la dignitat.

I si, en lloc de fer això, ajudéssim als necessitats i veiéssim per igual a les altres persones? Podríem fer entre tots un món millor i més digne; però, per desgràcia, encara estem molt lluny d’aconseguir-ho.

En la vida quotidiana acostumem a actuar moguts per l’interès. No dubtem en utilitzar a altres persones per aconseguir allò que volem. Però realment, com es deu sentir una persona que és utilitzada?

Imagina’t que aquest dissabte fas una festa perquè els teus pares no hi són i estàs sol a casa. Decideixes convidar als teus amics més propers, ja que no vols que es converteixi en un batibull. No saps com passa, però el rumor de la teva festa s’escampa. Comences a notar que gent que no et parlava, ara et saluda per l’institut i et mira amb uns ulls plens d’interès. Dos dies abans, reps un munt de missatges amb indirectes de persones que volen que les convidis, per tal de passar una bona estona amb els seus propis amics. Com et sentiries? Creus que aquestes persones pensen en tu quan et parlen? O més aviat pensen en què poden aconseguir? Lògicament, saber que tu no ets important et farà sentir malament i menyspreat.

Una persona utilitzada, pot arribar a perdre la seva autoestima i el pensament del seu propi valor. El culpable d’aquesta pèrdua és la persona que actua moguda pel seu interès. Així doncs, abans d’utilitzar a algú, tingues en compte que aquesta persona també té valor propi, pel que és i no pel que pot donar.

Sabeu que hi ha diferents coses que no he entès mai sobre el nostre món? Em refereixo a les guerres, al fet de morir per a una altra persona i al sentit d’una ideologia.

Les guerres són conflictes territorials, els quals els civils són convocats a anar a morir per algú, però aquella persona no lluita, només espera a què li duguin tot fet. Així ens agradaria que fos a tothom, però seria digne? No ho crec.

Els humans som els únics éssers vius que ens matem entre nosaltres. Menjar, foc, fins a arribar al punt extrem dels diners i el poder. Som realment nosaltres, quan pensem que volem la mort d’altres persones, encara que siguem diferents? Doncs no ho sé, però el que realment conec, és que quan algú mor assassinat per alguna altra persona, n’estic convençut que no s’ho mereix. Hauríem d’aplicar a fons els nostres coneixements per adonar-nos que la mort d’algú no és necessària? Totes aquestes persones que han mort per algun fet involuntari, és la gent la qual es mereix més respecte, tot i que la seva dignitat ha sigut violada per algú altre.

Crec que tothom ha de tenir les seves pròpies idees i que si el món fos vist homogèniament per tothom, no es podria evolucionar com ho hem fet nosaltres al llarg dels segles. Espero que ens adonem aviat del fet que, si tots reflexionem una mica més, es pot formar un món molt millor del que tenim ara.

Existeix la dignitat humana en algunes relacions de parella? El maltractament a la dona, per a mi, és una gran mostra d’egoisme.

Un home que maltracta una dona físicament o mentalment no té dignitat. Una de les raons d’aquest fet és la covardia. Tenen por a quedar-se sols, i per això s’aprofiten d’aquella persona que de veritat els estima. Una persona dèbil, que, en molts casos de desesperació per aquest abús, ha posat fi amb la seva vida suïcidant-se abans que ho faci la parella. És una mostra de covardia en tenir por per quedar-se sols i creure que no trobaran a ningú més, possiblement també algú de la que no es podran aprofitar.

Per què una persona ha de pagar la seva crisi amb la vida d’una altra persona? No només això, l’home sempre ha dit ser superior a la dona. Físicament potser sí que normalment són més forts que les dones, però els hi falten una sèrie de valors.

A vegades, els meus amics i jo, fem la típica broma al dir “has perdut la dignitat” o “la teva dignitat s’ha anat volant”. Però, a què ens referim quan diem el terme “dignitat”? Per a mi, la dignitat és un deure que tenim les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer el seu valor. Però, hi ha persones que no tinguin dignitat des d’un principi? Les persones sempre tenim un mínim de dignitat, encara que cap persona sàpiga reconèixer-la.

D’altra banda, crec que una persona pot perdre la seva dignitat amb el pas del temps. Una manera fàcil de descriure això és pensar en una persona d’edat avançada. Tota la seva vida que ha estat independent, capaç de fer o d’anar on vulgui, i, aleshores, potser es posa malalt i ha d’anar a l’hospital. De cop i volta, ja no pot vestir-se per si mateix o ha de trucar a algú quan necessita anar al bany. En resum, que necessita l’ajuda d’algú. Pot ser que senti que ha perdut la dignitat i ha de suportar tota mena de coses que són compromeses o incòmodes, però les altres persones que els envolten, saben que ja és un home gran i necessita més ajuda de la que tenia abans. Tothom ho ha d’entendre, ja que en un futur tots serem els que necessitarem l’ajuda d’altres persones.

Des que un mateix neix, és digne d’existir i de ser. Tot ésser viu ha de poder ser digne de conservar la seva pròpia dignitat, això va lligat a la llibertat. Sí que tothom és lliure quan neix, però hi ha persones que perden aquesta llibertat i, quan passa això, normalment perden també la seva dignitat: els esclaus.

Crec que hi ha humans que es creuen superiors a d’altres humans, quan això no és així; tots els humans hauríem de ser tractats per igual. Dic dignitat sobrehumana, perquè hi ha humans que tenen molt creguda i potenciada la seva dignitat i creuen que poden aixafar la dels altres. La persona que fa això realment està perdent tota la vertadera dignitat; la dignitat de ser, de néixer, de ser humans tots per igual.

Com cada dia em trobo el diari sobre la taula del menjador i només obrir-lo el veig ple de desgràcies sobre l’agressió, l’esclavitud, països enfrontats, condicions de vida pèssimes…

Com pot ser que l’espècie humana deixi que passi això? Com ens podem quedar amb els braços plegats, sense fer res, veient com l’ésser humà destrueix el món d’aquesta manera?

La gent que té aquesta mentalitat, al voler el mal, no és humana. No puc admetre que, en la societat actual, es permetin el luxe d’utilitzar, enganyar i sotmetre a il·legalitats a les dones i els nens; això no té cap perdó. Mai entendré com es pot ser així, sense escrúpols ni miraments, només per obtenir el bé personal sense donar importància als altres.

En aquests casos, podria definir que l’home no és moral simplement pel fet de no tenir dignitat ni consciència, ja que, en un moment, pot perjudicar la dignitat dels altres, és a dir, ens pot prendre el valor de ser persona.

Què hagués passat si jo hagués nascut a un país com els d’aquests nens tan innocents i treballadors que per uns quants cèntims es juguen la seva salut? I, per contra, nosaltres, encara ens donem el valor de comprar aquelles peces de marca tan cares que han costat moltes vides i no en som conscients. I si m’haguessin enganyat, agredit, advertit, obligat…

No penseu que això no pot continuar així? Les coses han de canviar, aquesta societat no va enlloc. Si ara ens destruïm d’aquesta manera a nosaltres mateixos, què passarà en el futur?

Segons la Wikipedia, la dignitat fa referència al valor de l’ésser humà quant a ser racional, dotat de llibertat i poder creador, doncs les persones podem modelar i millorar les nostres vides mitjançant les decisions; ja que som racionals i, per tant, som lliures.

A Espanya, avui en dia, poques persones poden millorar les seves vides “mitjançant decisions”. Doncs la diferència entre la riquesa i la pobresa és abismal. La dignitat de les persones en la pobresa és gairebé nul·la, mentre que hi ha gent guanyant milers de dòlars explicant la seva vida en la televisió. Això fa que en el món no hi hagi ni dignitat ni justícia.

A més, l’Estat, en comptes d’ajudar a les classes baixes i regular els sous, abaixa el pressupost en educació i sanitat, demostrant que la dignitat de les classes pobres és baixa. Mentre que els rics es poden permetre l’educació i la sanitat privada de qualitat.