LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Proxeneta. Aquest el mot prové del grec i significava mercader o comerciant. Actualment un proxeneta és aquell qui treu rendiment econòmic de la prostitució d’una altra persona.

Aquests homes es guanyen la vida utilitzant a altres persones com a instruments per a aconseguir diners. Sovint tenen un gran cabal econòmic i un alt estatus social. De cara al públic són homes galants, amables i rics, però rere aquesta imatge de prosperitat hi ha la venda, la humiliació i la tortura d’altres éssers humans.

Per tant, aquests que no respecten la dignitat dels altres i els utilitzen, són realment dignes?

M’agradaria fer una reflexió sobre el comportament que tenim els éssers humans en moltes ocasions. L’avarícia i la poca dignitat que tenim com a éssers humans em fa pensar en perquè actuem així. Amb això vull dir que, en moltes ocasions, mirem només per a nosaltres mateixos sense importar-nos la gent que pugui ser afectada al nostre voltant.

Un cas a destacar és el tema dels refugiats que està passant actualment, ja que em sembla totalment indignant el comportament que seguim tenint en el s. XXI. La poca empatia i el rebuig envers les persones iguals que tu (deixant de banda la raça, el sexe…). Persones que estan passant per unes condicions pèssimes i que nosaltres no som capaços d’acollir-los en el nostre país per tal de garantir-los una vida millor.

Per això, de vegades, em poso a pensar i m’adono que m’avergonyeixo de com som per la crueltat i la insensibilitat que tenim envers la nostra pròpia espècie.

L’actitud capitalista i consumista que tenim molts humans ens fa oblidar que l’altra meitat del món està lluitant cada dia per aconseguir un tros de pa. Nosaltres però, seguim treballant per comprar més i més coses que han estat fabricades en llocs del Tercer Món amb condicions molt desfavorables.

Amb aquest text vull aconseguir que fem cadascú una valoració sobre nosaltres mateixos i que intentem deixar un món millor del que ens hem trobat.

Jo crec que la dignitat és un sentiment que tenim de nosaltres mateixos i un pensament que tenim dels altres i que és propi i individual de cada persona. La dignitat va acompanyada de la moralitat, de la raó, de l’experiència i dels coneixements.

Quan ens referim a què hem perdut la dignitat és quan tenim un sentiment de culpa per una acció que sabem que està mal feta i, tot i així, la fem, o ens la recorden, jutjant-nos.

Tenim dignitat perquè vivim en societat? O, si visquéssim sols també en tindríem? I com se suposa que es recupera la dignitat? Només un mateix pot jutjar la seva dignitat i saber quan l’ha perdut, encara que altres persones et puguin jutjar de no tenir-la. Això només ho sap un mateix. Però fins a quin punt influeix la resta de persones del teu voltant? Hi ha persones que fan el mal sabent que això no està bé i no creuen que, per aquesta raó, hagin de perdre la dignitat. En canvi, hi ha d’altres persones que, amb una petita cosa mal feta, ja es pensen que l’han perdut.

La dignitat és un sentiment com la moralitat que és individual i lliure i diferent per a cadascú, i ens afecta de manera diferent. Si hi hagués un món on tothom fos bo i tingués bona fe, no hi hauria ocasió de perdre la dignitat.

Com a persones tenim una dignitat. No som objectes, i per tant, no ens podem posar un preu ni negociar-nos. L’ésser humà, com a ésser racional, s’ha de fer valer, demostrar el que som i tractar-nos per igual.

Però per desgràcia no és així. Milers de dones, siguin del tercer món o d’altres que busquen una vida millor, són enganyades, forçades i utilitzades com a objectes. En aquell instant, senten que deixen de ser persones, que han perdut els seus drets i la seva dignitat de manera que ja no els hi queda res.

Per què hi ha gent que tracta a altra gent com si fossin inferiors? Per què no són racionals? Per què cometen actes que no s’haurien de fer? Per tot això no hi ha una resposta, simplement els humans deixem de ser-ho; perdem nosaltres mateixos la nostra essència, deixem d’actuar correctament i molts cops ens arribem a sentir superiors davant dels altres per satisfer el propi benefici, sense importar-nos a quanta gent hem d’enfonsar.

L’exemple d’aquestes dones, és un dels milers de problemes que hi ha sobre la dignitat al món. Penso que ningú hauria de perdre la dignitat, com ho fan algunes persones que sí realment l’han perdut en cometre aquests actes inhumans, tractant com a objectes a les persones innocents.

Els drets de les persones són indestructibles i crec que tothom hauria de respectar això, perquè és un valor que no té preu.

Últimament és noticia gairebé diària el tema de l’exili, sobretot, dels sirians cap a Europa. Sembla mentida que en ple s. XXI estigui passant aquesta desgràcia des de fa tant de temps i el pitjor de tot, no sembla que s’apropi el seu fi. En ple segle de les innovacions tecnològiques i del progrés científic, és indignant que hi hagi milions de persones que visquin en condicions insalubres i inhumanes.

Agafen les quatre coses que poden carregar i se’n van a la recerca d’un futur, no demanen tenir una casa enorme ni un mòbil d’última generació, només tenir la certesa que no els caurà una bomba mentre dormen. El següent pas que els espera a aquesta pobra gent, que ho ha invertit tot a la recerca del somni europeu, és recórrer milers de quilòmetres en condicions pèssimes o bé, pels que tenen diners, pagar a una màfia que s’aprofita de la seva situació, per enviar-los amb pasteres on van tots amuntegats cap a la costa europea més propera.

Pels que prenen la decisió d’anar caminant, des de fa poc, s’han trobat que les fronteres europees estan tancades i que no poden seguir endavant. Estan al mig del no-res, sense diners ni menjar, sense lloc on viure, sense poder tornar a casa, ho han perdut tot… Sí que molta gent s’ha mobilitzat i està donant la seva vida per ajudar a aquesta gent.

Sí que moltes ONG han anat a ajudar en el que poden; però tots hem vist imatges sobre les pèssimes situacions en què viuen aquestes persones que han estat obligades a marxar del seu país per una guerra. La pregunta és: “És just que aquesta gent es trobi en aquesta situació només pel fet d’haver nascut una mica més al sud que nosaltres?” Ells no han fet res i no s’ho mereixen i, mentrestant, des dels governs d’aquí, sembla que ens ho prenguem amb calma mentre aquesta gent s’està morint.

És indigne que hi hagi gent que estigui vivint en petites tendes situades en camps, sense aigua corrent, amb poc menjar, amb lavabos compartits per moltes persones, sense medicines i sobretot sense saber com acabarà aquesta història.

Crec que s’hauria d’aprofitar aquesta situació per plantejar-nos si hem de permetre que torni a passar una desgràcia com aquesta i que hi hagi tanta gent passant-ho tan malament. Cal posar-hi solució, no és just que passi això.

Divendres a la nit. Sortir de festa, els amics, la música… La beguda. Les drogues. Avui has decidit que et deixaràs anar una mica més que de costum. Per fi has acabat els exàmens i vols passar-t’ho bé, vols gaudir d’una nit en un món més “adult”. Les noies, el flirteig, les faldilles i les volades. No et sents del tot còmode, et fa vergonya ballar o parlar amb desconeguts. Tot i estar en mig d’un remolí de gent movent-se, ets sents aïllat, sol. T’afeixuga un sentiment de sufocació, per tant, decideixes anar a la barra a prendre alguna cosa per a refrescar-te i alliberar-te de les teves inhibicions.

Després d’un parell de copes, recuperes les forces i les ganes de festa i tornes a la pista. Ara ja pots moure’t i gaudir entre rialles amb els teus amics. Entre cop i cop de música veus una noia. És molt bonica. Té un cabell llarg i daurat que balla al ritme de la seva cintura. T’interessa. La seva manera de fer girar els malucs pausadament, com si no s’adonés que fa estona que ha canviat el ritme; la seva mirada, posseïda per l’eufòria iridescent que l’envolta; els seus llavis… Ella aixeca la vista i les vostres mirades es troben. No arribes a distingir el color dels seus ulls, que brillen reflectint la llum, però això no té importància. Ella et somriu i, sense canviar el ritme, s’apropa cap a tu. Tu, acovardit, et perds entre la multitud. Encara no et sents preparat i suficient valent, per tant tornes a la barra. Aquest cop, treus de la butxaca una pastilla. Se suposa que et farà ser més tranquil i valent.

Un parell d’hores després, ja no saps dir el dret de l’inrevés. A dalt o a baix. Sí o No. Perds la teva capacitat de raonament. Ja no saps què fas. No saps què és el que has de fer. El que ja has fet. La noia dels cabells daurats fa temps que ha marxat, després de llançar-te una mirada de decepció en descobrir el teu estat. T’has quedat sol. Ets en mig de la pista, el moviment de la resta t’impulsa a continuar seguint els batecs de la música, però ja no la sents. De cop, les cames et fan fallida. Per a evitar caure, et recolzes en la persona que tens al davant, una dona baixeta que et mira amb cara de preocupació. Tu vols companyia, passar-t’ho bé. A qualsevol preu. Decideixes que pots substituir el sentiment de preocupació de la dona per interès. Comences a abraçar-la i a portar-la cap a un racó. Ella intenta desfer-se de tu i crida, però tu la calles amb un petó forçat. Ella t’empeny i demana que paris, però tu ets sord a les seves súpliques. Ella no sap el que vol, oi? El que pensa no és important. Tu només vols passar una bona estona amb algú. Segueixes. Ja no hi veus. Tot és una taca borrosa al teu davant, però saps que sigui qui sigui la persona que tens agafada, la necessites per a deixar aquest sentiment d’angoixa que t’envaeix, la soledat, els problemes… A poc a poc, la teva consciència fuig, entre els crits de la dona i el tremolor de les teves mans…

Què has fet? L’has utilitzat per a fer-te sentir millor. L’has ultratjat. L’has cosificat. Has esborrat la seva opinió del teu llenguatge, has suprimit el seu valor com a ésser humà. I ara pensa: i a tu, què t’has fet?

Parlem de dignitat quan som capaços d’actuar de manera que el valor de les nostres accions sigui una finalitat en si mateixa.

No es tracta d’actuar d’acord amb les conseqüències provocades en els altres. Cadascú és autònom (parlant universalment), però cal saber que no ens podem vendre a qualsevol preu. Hem d’imposar les nostres normes (morals) per tal de dirigir la nostra pròpia vida.

Així, és clar que un ésser humà no és intercanviable, com ho seria qualsevol altre objecte material. Tots hauríem de ser capaços de valorar la nostra pròpia dignitat i saber respectar a les altres persones.

Sóc a la plaça Catalunya amb els meus pares, estic assegut en un banc i converso tranquil·lament amb ells. A l’altra punta, observo una dona asseguda a terra, demanant diners i uns turistes estrangers joves, que semblen seguidors d’un equip de futbol, li tiren monedes per veure com les agafa amb ànsia, arrossegant-se. Aquests joves no deixen de riure, sembla que no han vist mai un pidolaire.

Posteriorment, aquests homes, li demostren a la dona, d’una manera exagerada, que tenen molts diners, agafen alguns bitllets de poc valor i els cremen davant de la dona, burlant-se d’ella. M’impacta aquesta situació, però, estic situat lluny d’ells i en aquests moments vaig amb crosses, no tinc massa ganes d’anar a recriminar-los per la seva immoralitat. Així que faig veure que no me n’adono i segueixo parlant amb els meus pares.

En arribar a casa, al vespre, a les notícies apareix exactament el que he vist amb els meus ulls en directe, i m’he sorprès. Després d’haver reflexionat, m’he adonat que encara que m’hagués costat arribar-hi fins allà amb les crosses, hauria valgut la pena dir-los un parell de coses a aquells turistes ignorants que trepitjaven la dignitat d’un ésser humà.

El duc de la vall, el deien, tenia un munt de terres que dia rere dia eren conreades pels seus esclaus. No els tractava gaire bé, però, que més dóna! Només eren esclaus! Per a ell, ni els donaria menjar, però això si, al carrer vinga a rebre insults: malparit, repressor, idiota…

El posava tant dels nervis que va anar a demanar consell al monjo del monestir més proper. Preguntava el perquè de tants insults i el monjo savi va dir:

–Tothom sap de la teva conducta amb els teus pobres esclaus.
–I que més dona com tracti als esclaus, no tenen cap valor –va contestar.
–No es tracta del valor dels esclaus, sinó de la teva conducta amb ells. Aquesta et converteix en un home no valorat pels altres, en un home indigne…

No van passar ni tres dies que ja tenia a tots els seus amics a taula dinant amb ell. Bé, ara els nomenava amics, els havia posat nom i tot. Quin home més ximple, deia que la dignitat d’un provenia de l’opinió que creaven els altres sobre ell. Sort que jo visc sol en aquest món i tampoc he d’explicar a ningú aquesta història.

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.