LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

L’altre dia, passejant per Barcelona, vaig trobar-me amb unes dones que demanaven diners. A prop d’un bar, asseguts a les taules de fora hi havia uns homes que les estaven mirant. Més tard es van començar a riure d’elles tirant monedes per terra i cada vegada que s’ajupien cridaven: “Oleeé!” Aquelles pobres dones recollien tot el que podien. Després les feien ballar i si ballaven, els hi tiraven més monedes. Els homes no paraven d’humiliar-les. És clar que a aquelles dones no els hi importava com les estiguessin tractant, el que realment volien eren els diners.

Però l’ésser humà té un valor, independentment de la seva situació econòmica, social i cultural, i un respecte que s’ha de tenir i ser tolerant amb les altres persones. Aquest concepte no tothom el té clar, ho podem veure, per exemple, en el comportament menyspreable que tenien aquells homes.

Es podria parlar de molts temes en l’àmbit de la dignitat, però em centraré en un aspecte bastant impactant, ja que l’hem estudiat aquest any i el tenim bastant recent. A més, és una cosa que ha passat des de sempre i encara continua passant: els refugiats arreu del món.

Uns que ara coneixem molt que són els de Síria, uns altres que ho van viure a la Guerra Civil Espanyola, els jueus i gitanos a la Segona Guerra Mundial i molts més. Com s’ha de sentir aquesta pobra gent que ha de marxar del seu propi país, ja sigui per una guerra a la qual saben que no tenen res a fer o per la seva ideologia? I en el cas de la Guerra Civil Espanyola, per ser republicà o comunista?

És gent sense un país, gent que no la vol acollir ningú tot i que són humans com nosaltres. A aquests refugiats o bé no se’ls deixa entrar al país o bé se’ls deixa en camps de refugiats on no poden fer-hi res i on s’hi passaran molt de temps.

També s’entén que hi ha països europeus que no estan preparats per acollir a tantes persones. Però s’hauria de fer alguna cosa, ja que són humans com nosaltres i han de sentir-se persones dignes i no pas com a animals tancats en camps, en els quals no hi fan res.

L’ésser humà és l’únic ésser viu que té dignitat, ja que és l’únic que es qüestiona la seva existència i tot el que l’envolta. A causa d’això, formem el que en diem “dignitat”, que és el fet de ser respectat.

Dit això, m’agradaria que tots penséssim si realment conservem la nostra dignitat, és a dir, si tots hem siguts enganyats algun cop, ja sigui per les persones, el sistema polític… Partint d’aquest fet, la dignitat ens és arrabassada en el moment en què naixem.

No som respectats, tots hem estat enganyats o extorsionats. Però no només això, sinó que nosaltres no decidim perdre la nostra dignitat i, a més, les persones que ens l’arrabassen no són dignes de fer-ho.

Per tant, es podria dir que tot això és una paradoxa que mai tindrà solució. Així que sembla que vivim sense dignitat… I encara que creiem que la tenim, ens és arrabassada sense preguntar i hem de viure amb això sense cap altre remei.

Independentment del nostre sexe, de la nostra religió o del nostre color de pell, compartim un valor que és la dignitat.

Tots tenim el nostre orgull i, per molt que experimentem moments difícils a la nostra vida, hem de tenir la força interior que ens manté ferms i ens ajuda a seguir endavant amb un somriure.

Però quant a la violència de gènere, els indigents… Aquí és on perdem aquesta dignitat per circumstàncies de la vida. I després, costa molt tornar-la a recuperar i necessita el seu temps. Tot i així, és possible.

El terme “dignitat humana” costa de definir i no sempre es pot expressar amb paraules, però tenim les eines suficients per a no perdre-la mai i intentar ser tolerants amb aquells que ens envolten.

Un bon exemple seria quan un company de l’escola ens assetja i no ens deixa en pau burlant-se de nosaltres. Aquesta conducta és inacceptable i no l’hem de tolerar.

Hem de reconèixer que som importants, que no hem de deixar-nos controlar per ningú, i que hem de valorar-nos com a persones que som i acceptar-nos com a tals.

La dignitat és la qualitat que es fa valer com a persones. Una persona que té present la dignitat es comporta amb responsabilitat, serietat i respecte cap a si mateix i cap als altres.

No podem deixar que ens humiliïn ni que ens degradin, perquè això seria perdre la dignitat. Cal respectar la dignitat de la persona, amb tots els seus drets i llibertats, sense fer diferències de cap mena com podrien ser el sexe, l’ètnia o l’edat…

Tots els éssers humans, pel fet de ser-ho, mereixem el respecte de la nostra dignitat. Visquem amb dignitat!

Hi ha gent que diu que els refugiats sirians que vénen a Europa, per tenir una vida millor per a ells i per a la seva família, perden la seva dignitat en deixar el seu país natal i anar a un altre lloc desconegut.

Aquestes persones saben de veritat el que vol dir la paraula dignitat? És evident que no. Si busquem la definició de dignitat, veurem escrit que les persones han de ser tractades justament. És per això, que vénen aquí, pel simple fet que volen ser felices; ja saben que allà, d’on vénen, no ho seran.

Tanmateix puc posar l’exemple de les dones de companyia. M’incloc en l’opinió que les que fan aquest tipus de treball perden la dignitat, però escriure això em fa reflexionar i pensar que només ho fan per sobreviure en aquesta societat desnaturalitzada en la qual ens ha tocat viure.

Fins a quin punt es respecta la dignitat humana? Passen els dies i el que més es veu a les notícies, durant aquests mesos, són les novetats sobre els camps de refugiats. Notícies bones, com el nombre de refugiats que acull un país i, notícies dolentes, sobre el tancament de les fronteres per part d’uns altres.

Cada dia es veu la seva situació. I de les seves condicions en veure aquestes imatges, em ve a la ment un sentiment de déjà vu del que vaig veure fa poc al camp d’Argelers i de la història humana que hi existia al darrere. La mateixa història que es repetia: gent fugint, gent a la recerca d’un lloc on refugiar-se de la guerra i gent que se’ls hi nega l’entrada.

Per què se’ls tracta com a números i no com al que realment són, és a dir, persones? Són famílies obligades a fugir de casa seva per una guerra. I el que més necessiten és un lloc on poder viure i sentir-se segurs, sentir-se dignes i sentir-se persones; i no veure’s tractats com el resultat d’una reunió entre els alts càrrecs polítics.

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document de trenta articles en el qual se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.

Un d’aquests trenta articles, en concret l’article vint-i-cinc, diu que tot ésser humà té dret a un nivell de vida adient; però jo em pregunto, si és un document que s’aplica sense excepció, a tots els éssers humans, perquè hi ha gent que no té casa, ni menjar… ni res? Per comprovar-ho no cal anar-nos a països del Tercer Món, en veig cada dia al metro, al tren i em pregunto: “En quin moment la societat ha renunciat i ha oblidat els Drets Humans? On està la nostra dignitat?”

Jo veig que la gent no hi pensa, deu ser per pur egoisme a perdre el seu estatus i els seus privilegis comprats amb diners. Mentre ells visquin bé no voldran pensar en l’infern que està passant la gent que no té res. El consumisme i el materialisme s’han apoderat d’aquesta societat podrida i, com deia John Stuart Mill: “Els ignorants seguiran sense voler saber res sobre el món i es quedaran amb el seu propi bé”.

Això és el que estableixen les ètiques materials, perquè així és la naturalesa humana. Egoista. I a mi em sembla immoral.