LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

El passat cap de setmana 30 i 31 de novembre es va celebrar a Catalunya una campanya de recollida d’aliments bàsics per aconseguir que totes les persones necessitades rebessin ajuda alimentària per aquestes dates assenyalades de l’any, i també per donar a conèixer la situació dificultosa que pateix aquest grup de gent cada vegada més nombrós al nostre país per culpa de la crisi econòmica que estem vivint i que segueix creixent.
Es calcula que el 20% de la població catalana viu en situació de pobresa. Aquestes persones mereixen tots els nostres esforços per combatre aquest fenomen que afecta la nostra població i la nostra gent propera. Aquesta campanya la duen a terme els 4 bancs d’aliments principals de Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Catalunya ja fa 6 anys que treballa amb aquesta proposta que genera un immens nombre de quilograms d’aliments i compta amb la participació de més de 20.000 persones voluntàries.

Els bancs d’aliments a Catalunya es basen en quatre principis ètics: la primacia de la gratitud, la seguretat d’una distribució justa, la contribució a la sostenibilitat amb el medi ambient i la promoció de la solidaritat cap a les persones amb necessitats alimentàries.
Catalunya i els bancs d’aliments cerquen la lluita contra la pobresa alimentària i el malbaratament, per a un món més just, participar en la reducció de l’exclusió, contribuir en l’exercici del dret a una alimentació suficient i saludable per tots els éssers humans, promoure la utilització més eficient dels recursos i contribuir en el desenvolupament sostenible per a un món més net.

Aquest any s’han recaptat més de 4.000.000 de quilograms a Catalunya, nombre que ha superat totes les expectatives. Aquests aliments seran repartits durant els pròxims dies a la gent necessitada del nostre país de manera justa. Personalment crec que s’ha de donar gràcies a tota la gent que ha contribuït en aquesta campanya portant aliments i implicant-se en aquest problema que afecta avui el nostre país i que esperem que desaparegui. Gràcies a la generositat dels catalans i catalanes que es preocupen pels altres i sobretot als més de 20.000 voluntaris que han dedicat les seves hores i la seva energia per dur a terme aquesta campanya que ha resultat ser un gran èxit.

Esperem que questa campanya segueixi creixent durant els pròxims anys, alhora que es redueixi al màxim possible el nombre de persones necessitades.

Mariola

Bé, si que hi ha algú molt important que no sigui de la família en la meva vida. Encara que no hi sigui a prop, sempre hi serà dins el meu cor i en els meus pensaments. Faci el que faci i passi el que passi. No puc evitar que em deixi amb un pensament constant en la ment i amb un sentiment ben fort al cor. de vegades es trist però d’altres, moltes d’altres, és de bona felicitat. No em penedeixo de dir que ella és ben lluny, al contrari.

La distancia i les dificultats entre nosaltres no són poques ni petites, però quan aconsegueixi arribar fins a ella, quan la pugui besar y tenir entre els meus braços, podré dir que he fet tot el possible i més per la meva causa. En aquests moments només hi tinc al cap uns pocs pensaments, de vegades se sobreposen als meus deures com estudiant però no ho puc evitar. És el que té estar enamorat suposo… Ella és ben lluny, més del que m’agradaria, i no només per kilòmetres.

És possible que hi hagi gent, molta gent, que pensi que l’amor i la distancia no fan una bona parella. Jo no sóc així, jo vull fer que la gent que em coneix, la que em coneix de debò, sàpiga que qualsevol persona, si ho vol, pot fer el que es proposi. Fins i tot canviar l’opinió general sobre algun tema públic. Fins i tot fer que la gent es replantegi el que creu i el que es pensa que és impossible per cert tipus de persones, com som els adolescents. En aquest cas si que se’m fa difícil poder arribar allà on jo vull, ja que viatjar no se’m fa possible en aquests moments. Però no és del tot necessari viatjar físicament, l’amor no coneix fronteres si es de debò.

Sóc capaç d’estimar una persona encara que sigui lluny, encara que no ens puguem veure, besar, acariciar, o qualsevol altra acció física… Però ens podem estimar fins tenir l’oportunitat que tant esperem, l’oportunitat de ser feliços tots dos junts. I jo espero aquesta oportunitat. També està el tema de l’edat, que molta gent ho troba mal vist, encara que en aquests temps conec a bastanta gent que no ho veu d’aquesta manera. Hi ha un dit molt conegut sobre l’amor, diu que l’amor es cec. Es por interpretar de moltes maneres aquesta dita, jo l’interpreto com una llibertat per poder estimar a qui et digui el teu cor i no altres persones, pensaments o els mateixos ulls.

Amb aquesta persona he passat el temps suficient com per pensar que podríem ser més que amics, encara que no sé amb seguretat si ella pensa el mateix. Hi ha varies raons per no acceptar l’amor quan es tracta d’una relació a distancia, i una de les raons més comunes és el contacte o la fidelitat. Jo no tinc aquest problema amb ella, hi confio plenament. Un dels inconvenients que hi ha entre nosaltres és l’horari, hi ha 7 hores de diferència a causa de la distància, la maleïda distància. Però això no aturarà el que sento per ella, els sentiments no poden ser retinguts per un temps limitat, i jo ja he retingut un bon temps els meus. Ara em toca deixar-los lliures durant un temps, per ser feliç amb qui estimo i, potser, més tard els posaré algun límit. Quan sigui madur i sàpiga el que pot comportar l’amor.

Enric Martínez

Fa 8 anys que jugo a bàsquet. Exactament, des de l’any 2006. Fins ara he jugat 8 temporades. 8 temporades d’entrenaments, 5 entrenadors, 6 parells de bambes gastades, un munt de jugades apreses, infinits punts encertats (i també de fallats), partits perduts, partits guanyats. Pero sobretot, 8 anys d’experiències.

Quan em vaig apuntar, va ser com tots els nens petits al principi. Simplement, els pares ens havien apuntat perquè féssim algun esport, per compartir les estones amb els amics, i passar-nos-ho bé. Però a poc a poc, tot anava canviant, sense adonar-me. Anava als entrenaments pensant a passar-m’ho bé, estar amb les amigues, sí. Però, també, anava amb ganes de millorar, amb ganes de donar-ho tot als partits, amb ganes de agafar la pilota i jugar.

Amb el pas dels anys, l’equip ha començat a disminuïr, quedant-se només les persones que realment, vénen cada dia amb ganes de jugar a bàsquet, i millorar. Un jugador de bàsquet, ha d’acceptar les crítiques, saber que molts cops caiem a terra, però hem de saber aixecar-nos, acceptar l’error, però continuar. Suportar empentes, cops, ferides, lesions, crits, injustícies, errors, derrotes. Però, a part d’això, amb esforç, paciència i constància, també s’aconsegueixen les victòries, els punts, la bona defensa, créixer cada dia com a jugador.

Quan jugo a bàsquet, em sento alliberada. És la meva via d’escapament dels estudis, dels problemes, de l’estrès. Quan he tingut un mal dia i vaig a l’entrenament, em sento molt millor. El bàsquet, fa que em relaxi, que només em centri a fer les coses bé, a millorar mentre m’ho passo bé.

També, amb els anys he après moltes coses, i no només de bàsquet, sinó de valors. Quan una jugadora fa un error, l’animem entre totes, perquè pugi el cap ben alt, i segueixi jugant. He après el que és formar part d’un equip, l’esforç que comporta formar-hi part. Entre l’equip, hi ha molta confiança, ens animem molt entre totes, compartim opinions, ens respectem, però sobretot, ens ajudem. I per totes aquestes raons, i moltes més, és que ja fa 8 anys que jugo a CB. Vilassar de Dalt.

Laia Casero

Normalment, tots els estudiants de ESO tenim una assignatura que des de que vam començar a l’institut ens ha costat treure una bona nota, aprovar-la o fins i tot haver-la de recuperar al setembre. Aquestes assignatures sovint fan que et baixi la mitja de la nota global bastant i que et quedis a final de curs amb una certa ràbia, perquè creus i penses que t’has esforçat i has dedicat molt de temps d’estudi en aquella matèria per acabar traient com a molt un cinc peladet.
En el meu cas, no he tingut una assignatura que em trontolli tots els cursos, però si que a partir de 3er vaig començar anar fluix a matemàtiques (una matèria que sempre m’ha agrada’t) i sincerament no tinc ni idea de com he passat de treure sisos i sets a 1er i a 2on a treure quatres i algun cinc a 4rt, perquè tot i que lògicament el nivell de dificultat ha anat augmentant, jo actualment dedico més hores de estudi per a les matemàtiques que en cursos anteriors.
Per tant, quan suspenc un examen de matemàtiques, fet que passa sovint aquest any, sento una sensació de impotència perquè veig que per molt que estudiï i faci els deures no aconsegueixo aprovar els trimestres, a no ser que sigui a través d’exàmens de recuperació. El temps d’aquest curs s’esgota i ara em veig obligat a no fallar en cap examen de mates més, perquè una altra mala nota significaria pràcticament el suspens final de la assignatura i que hagués de anar-la a recuperar per setembre.

Sergi