LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

Els complexos són trets inconscients que tenen les persones en relació a si mateixes. Són sentiments, idees, emocions i tendències reprimides, associades a experiències passades que afecten a la personalitat.

Tothom tenim un complex que inconscientment ens surt i que, encara que vulguem intentar superar, de tant en tant apareix, ja sigui per inseguretat o per situacions en que et trobes. Tenim uns estereotips que ens reflecteixen la societat del que creiem que ha de ser, tothom hem de ser perfectes o quasi perfectes perquè les persones que ens rodegen ens acceptin. Veiem anuncis a la televisió o publicitat a les revistes i tot està enfocat a la bellesa, “si fas això estaràs així”, “si et compres allò seràs l’enveja de tothom”. Mil anuncis que ens van inculcant coses materials i que influeixen a la nostra vida, al nostre entorn.

És impossible no tenir cap complex, per això hem d’aprendre a controlar-los i ens hem d’acceptar tal com som i actuar amb naturalitat sense pensar el que dirà o pensarà la gent, ja que l’encant de les persones és el ser diferent. Ningú es pot riure de ningú perquè tothom és perfecte a la seva manera.

Maria

Amb ulls de nenés un programa de TV3 que emeten els dijous a la nit. En aquest programa es veu reflectida la vida des del punt de vista dels nens. Com ells viuen els dia a dia i s’enfronten a problemes, com viuen la crisi; les seves incerteses; el fet de valorar les coses; el consum…

El capítol que van emetre el dijous passat tractava de la diversitat, on els nens expliquen que no és res dolent ser diferent (néixer en un altre lloc, ser sord…). En aquest capítol apareix en Marcel, un nen de 10 anys. Ell pateix sordesa, igual que la seva mare. Ell sap parlar, però no gaire, i la seva mare des de ben petit l’ha ajudat a expressar-se mitjançant dibuixos. A casa seva tots els seus germans l’ajuden i entre ells s’entenen perfectament. El que vol en Marcel és que la gent no es fixi en el seu audiòfon i que el tractin com una persona més.

D’altra banda, van sortir dues germanes que quan eren petites van ser adoptades de la Xina i que ara viuen a Catalunya. Elles es consideren catalanes però saben molt bé que elles no són d’aquí, ja que tenen trets físics diferents als nens d’aquí. Elles parlen de què a l’escola a vegades els fan preguntes sobre els seus orígens, però no els importa i estan molt contentes, ja que pel fet de ser xinesses no les tracten diferent.

En conclusió, en aquest programa es basa en el fet que els nens expliquin com els ha tocat viure i com els agradaria que fos la seva vida d’una manera senzilla, planera i sense embuts. Potser nosaltres podríem aprendre d’ells i fins i tot ens podrien fer reflexionar sobre el senzill que és viure respectant-nos uns als altres i el nostre entorn, no creieu?

Eva

Menjar un iogurt és una acció habitual en mi, però avui s’ha convertit en la inspiració per escriure aquest text. N’estava tan tranquil assaborint un de maduixa quan he començat a pensar en la gent que està passant gana, que té la nevera buida o, simplement, que no té ni nevera.

Quan era petit i em deixava al plat alguna resta de menjar, o bé em queixava perquè a casa no hi havia alguna cosa que em venia de gust menjar, els meus pares em recordaven que a Àfrica hi havia molts nens que es morien de gana i que amb les meves sobres ells potser tenien per alimentar-se un dia. Jo, no era conscient del problema de la fam al món. És en aquests temps quan m’estic adonant que realment hi ha molta gent que no té diners per comprar menjar i no només a l’Àfrica, sinó a la nostra vora. Cada dia sento notícies que parlen de gent del nostre país que no té treball i que, per tant, ha de demanar ajuda a familiars o amics per sobreviure. Fins i tot hi ha persones que han d’anar als bancs d’aliments per poder portar-se alguna cosa a la boca, encara que passin vergonya perquè mai es pensaven trobar-se en aquesta situació.

Suposo que un adult, encara que ho passi malament si no té per menjar, pot aguantar amb menys quantitat; però el que és molt trist és no tenir res o poc per alimentar el teu fill. Això és el que mostra un anunci de la tele on es veu una mare que només té pa per donar-li a la seva filla. El talla i li diu a la nena que és un entrepà màgic, que és pa amb pa i han d’imaginar el que hi ha a dins. La filla tanca els ulls i s’imagina que és de bacó. La mare l’abraça i plora sense que la nena se’n adoni . Aquesta situació és fictícia, però segur que n’hi ha de molts semblants o pitjors a la realitat.

És trist, no…, millor dit, és molt trist veure que en aquests temps passi això.

Àlex

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

Tal con va ocórrer amb la connexió a internet, actualment els mòbils intel·ligents, i més concretament l’aplicació de comunicació instantània Whatsapp, s’han convertit en una eina gairebé indispensable per a la vida pràctica d’una persona. Aquí és on entro jo. Un individu plantat davant d’una multitud, una ovella negra, bé tampoc ens passem, el cas és que no tinc Whatsapp.

Fins fa ben poc no m’importava gens. Però recentment vaig descobrir que això tenia una dimensió molt més gran del que esperava. El cas ens porta a divendres 4 d’octubre, cap a les 11:50 a la classe de física. En Manel, el professor, va tenir la idea de crear un grup d’aquesta aplicació per a la classe. Fins aquí tot bé. En Manel va donar permís perquè tothom alliberés els seus brillants smartphones i s’apuntessin al grup. Jo, aliè al que succeïa al meu voltant, vaig seguir completant la formula del moviment rectilini accelerat que em mantenia. Fins que en Sergi, el meu company d’armes a física, va deixar anar: “En Narcís no té Whatsapp”. Llavors vaig observar les cares de tota la classe girant-se cap a mi amb cara de sorpresa, i en Manel va dir: Tranquil, ja arribarà el moment”.

La veritat és que aquell comentari em va sonar al que se li dóna a algú amb una malaltia terminal. Mireu, jo no sé si pensar que sóc un malalt terminal, o bé un acèrrim supervivent en una apocalipsi zombi interconnectada, el temps ho dirà.

 Narcís

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

Cada persona tenim una forma de pensar i d’actuar molt diferent a les dels demés. Aquestes característiques personals poden agradar o no als altres I reconec que si des que vas néixer has sigut d’una manera, costa molt millorar o canviar la manera de funcionar. I encara més si tu et penses que el que fas esta bé, si tu així ets feliç encara que a la resta de gent molesti.

Però hi ha persones que són realment molestes, per no dir inaguantables. Que quanta més estona portes al seu costat, més augmenta aquest molèstia, aquestes ganes de dir-li: escolta calla una estona i deixa tranquil·la a la gent.  Però això es complica si a sobre aquesta persona és algú a qui aprecies o estimes, perquè llavors vulguis o no l’has d’aguantar, per molt que et costi.

Però crec que si moltes vegades t’han dit no facis això, o comporta’t d’una altra manera serà perquè hi ha un problema, t’has de plantejar si realment és necessari fer el que tu vols sense tenir gens en compte el que pensen els altres, si a tothom molesta. Per què d’aquesta manera el que aconsegueixes és que la gent s’allunya de tu. Crec que cadascú ha d’actuar tal i com vol actuar, i pensar lliurement el que vol, però fins uns límits.

Alba