LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Era un matí com qualsevol altre, estava a casa mirant la televisió, un programa on les persones riques competeixen per aconseguir encara més fortuna. Per a mi, una persona humil a qui no li sobra però tampoc li falta. Aquell programa no despertava gens d’interès, així doncs, vaig decidir apagar la televisió i anar a prendre alguna cosa.

Vaig parar a beure un cafè a un bar. Estava tranquil·lament assegut en una butaca que tenia vistes a l’exterior contemplant el carrer bulliciós. Entre tota aquella inquietud que regnava el carrer, vaig reconèixer a una de les adinerades concursants del programa que estava veient uns minuts enrere. Era una senyora gran i afeblida, es veu que no podia travessar el carrer perquè el semàfor canviava de color molt ràpidament. Jo, que em sentia malament per la impotència que podia sentir la senyora, vaig sortir del bar i la vaig ajudar a creuar. Ella em va oferir uns diners, però, amablement els vaig refusar, argumentant que no ho havia fet per rebre cap cosa a canvi.

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.

Em trobo a casa meva, concretament a la meva habitació. El meu germà està jugant a l’ordinador i la meva mare m’ha dit que haig de posar la rentadora. Però no vull posar-la i estendre la roba. No sé per què no ho vull fer. Potser serà perquè no en tinc ganes. Haig de posar la rentadora, ja sé que és la meva obligació. Ho sé, però jo no ho vull fer perquè estic fent els deures i no vull posar-la. Sé que ho he de fer però no ho vull fer. Sé que hi haurà conseqüències en l’entorn perquè els meus pares hauran de posar la rentadora i estendre tota la roba. Sí que és la meva obligació, però no ho vull fer perquè ara estic concentrat en els deures.

-Ara?
-Sí, Mario, sí!
-Encara són les quatre…
-Ara!
Els deures són molt avorrits, però necessaris per poder decidir amb llibertat quan siguis gran. A més, serveixen per aprendre, ser més obert, rebutjar la ignorància i ser independents de tothom, ja que si no tenim coneixement no podem ser lliures. També, gràcies als deures, podem tenir una millor consciència de tot el món en general. Però per fer els deures s’ha de tenir responsabilitat. I això és una cosa que realment ben poca gent té… I aquestes persones són les que podrien treure bones notes i arribar a ser alguna cosa en la vida.

Sempre em passa el mateix, no em puc concentrar. He de fer els deures, però no puc, estic pensant en les meves coses, en el que m’ha passat o em passarà. Tinc el mòbil que no em para de sonar perquè la gent em parla tot el temps. Estic mirant la televisió que m’hipnotitza i després em ve una cançó al cap cosa que em porta a tenir ganes de ballar. Però els he de fer perquè si no em posaran un negatiu i em sentiré com si no fos prou intel·ligent per fer-los. La qüestió és que sí que puc i sé fer-los. Ara m’hi poso, seriosament. Paro la televisió, deixo el mòbil i em concentro. Quan els acabi, amb el temps que calgui, sense pressa, em sentiré bé amb mi mateixa, sense tenir aquell mal d’estómac quan em demanin els deures i no els tingui.

Fa unes setmanes van fer un partit de la lliga anglesa dels que fa goig veure; no solament perquè era un derbi entre Liverpool i Everton, sinó perquè l´ambient i els ànims i cants dels aficionats feien que la emoció del partit traspassés els límits del terreny de joc, per si fós poc era un partit marcat en el meu calendari, ja que sóc aficionat del Liverpool. En definitiva, era un partit que tenia moltes ganes de veure.

Però quan em disposava a veure el partit va aparèixer un inconvenient (com a la majoria de dies) no havia acabat els deures encara i se´m feia incompatible fer les dues coses alhora. Així que malauradament vaig haver de tornar a l’habitació i seguir fent els exercicis de mates amb una mica de ràbia amb mi mateix, perquè vaig pensar que si m´hagués posat a fer els deures abans, en aquell moment podria estar veient l’esperat partit.

Sort que al final tot va acabar bé, vaig resoldre els deures de mates amb concentració, esforç i rapidesa i vaig poder acabar de veure la golejada del Liverpool sobre els seus veïns. Cosa que va fer que em sentís molt orgullós de ser seguidor de aquest equip.

Sergi Almansa

Cada dia, quan sona l’últim timbre a l’institut, agafo la motxilla i me’n vaig a dinar i descansar, sovint a casa dels meus avis i a vegades a casa meva. Un cop he acabat de dinar i he descansat, és hora de posar-se a estudiar, però no és tan fàcil.

Hi ha dies que ens han posat molts deures, i els començo a fer, però al cap de dos o tres quarts d’hora ja me’n he fartat, i potser en el camí de l’habitació al lavabo ja he trobat una distracció que m’ocupa un quart d’hora, dos, tres, o tota la tarda. I què passa amb aquests deures? Doncs que queden sense acabar potser fins a la nit, o fins l’endemà al matí, o si no, sense acabar. I si en lloc de fer deures he d’estudiar per un examen, passa el mateix, amb l’única diferència que el resultat final és pitjor ja que em costa un examen o fins i tot un trimestre.

La solució que sempre m’ofereixen davant d’aquest problema és, per exemple, estudiar amb antelació als examens, i més d’un cop se m’ha passat pel cap de provar-ho però m’ha acabat passant el mateix que en aquelles tardes de molts deures o de llargs examens, i he pensat: Bé ja estudiaré quan toqui. Però després m’acaba passant factura.

I és que, en la meva opinió, he abusat tant d’aquests mals hàbits, que ara que m’interessa abandonar-los, em trobo amb que els tinc tant gravats al meu cervell que se’m fa pràcticament impossible de deixar-los d’una vegada per totes.

He de dir que no és la primera vegada que faig aquesta mateixa reflexió, és més, cada cop que ve una mala nota els meus pares i jo mateix m’insisteixo en canviar-ho, peró quasi mai m’ha acabat servint de gaire, simplement m’ha fet entendre millor la meva situació. Clar que intentaré que aquest cop sigui més efectiu que els altres.

Per acabar voldria aclarir que res del que he escrit ho vull utilitzar per exculpar-me dels problemes acadèmics que pugui tenir i dir a la gent que li passa igual que a mi, que aquesta actitud ja no ens serveix per a aprovar, i que hem de deixar enrere aquests costums i centrar-nos tant aviat com sigui possible.

Lluís

Me siento bien? No, hoy es un día desastroso…

Me he levantado y he ido directa a mi ordenador para poder enviar todos mis escritos y resúmenes de ética ya que he estado de vacaciones y no lo he podido entregar antes. La cosa es que me han desaparecido la mitad de mis fotos, programas y trabajos. Llevo exactamente una hora buscando y rebuscando, pero por desgracia es imposible recuperarlo. Me he puesto muy nerviosa porque ya me está costando tener que estudiar tantas materias y hacer tantos deberes de cada una, pero aun así… ¡he de seguir intentándolo!

No recuerdo exactamente sobre lo que hablé en los demás escritos, solo sé que en uno de ellos dije que por mucho que cueste a causa de los problemas que he tenido durante el curso, he de esforzarme porque necesito un cambio en mi vida, y creo que el primer paso para esto sería cambiar de instituto para olvidar y empezar de cero. Qué mal me estoy explicando, y qué rabia me da no poder enviar mi escrito…vaya tela.

Ya que no puedo recuperar mis deberes, aprovecharé para hablar de mis vacaciones. Espero que sirva.

He estado quince días en Moratalla, un pueblo muy poco conocido y pequeñito de Murcia, cerca de Calasparra. La verdad es que me lo he pasado muy bien y he vuelto a ver a mi familia que es lo que más me apetecía. Si te soy sincera me encanta verlos a todos por primera vez después de un año, porque te dan todo el cariño que otras personas no te han dado durante mucho tiempo, te comen a besos y abrazos y te dicen cosas preciosas. Como se está viendo, soy muy cariñosa y una simple palabra, un simple beso o un simple abrazo se convierten para mí en lo más especial que me puedan dar.

Echaré de menos estar allí.

Ya he explicado lo más importante de mis vacaciones, ahora voy a seguir estudiando otras materias… ya podrían ser más fáciles las matemáticas y un poco más corto el dosier de Carmel!

Carla

Avui, un dissabte més em disposo a fer els deures del cap de setmana, un fet del tot habitual a la meva rutina, ja que els divendres no acostumo a tenir temps per a començar-los. Si ens posem a pensar en el fet de fer o no fer els deures hi influeixen molts factors com per exemple compromisos familiars o per una altra banda una raó més trivial, com la de que un divendres per la nit et ve de gust sortir de festa.

Particularment no sóc un noi molt estudiós però sí que sóc conscient dels meus deures i per tant, amb una mica de resignació em poso un dissabte qualsevol a fer els deures. Com és habitual, tinc una mica de deures de cada matèria, una micona de matemàtiques per aquí una mica de física per allà, un control de Castellà per l’altra banda.

Ja que soc algú que li agrada fer una cosa i deixar-la córrer, he fet una mica de deures que ja no tindré que tornar a veure fins dilluns i ara ja estic resolent aquest escrit per tal de tenir una part dels deures d’ètica resolts, tot i que encara em quedi per davant força treball.

En resultat trobo que per una mica de treball dissabte i potser diumenge, no s’ha de considerar en absolut com a una tragèdia i per tant cal fer els deures de bona gana.

Àlex

Acaba de començar el curs i ja tinc ganes de que arribin les vacances. Quan quedaven pocs dies per tornar a l’institut pensava que no em costaria gaire acostumar-m’hi, però m’està costant més del que em pensava. Pels matins em fa molta mandra llevar-me i per la nit anar a dormir, de vegades em desconcentro durant les classes i no estic atent al que diu el professor. Tot i així m’estic esforçant molt fent els deures i estudiant les lliçons que ens han donat a classe.

Segurament a molta gent li passa el mateix que a mi, de totes maneres espero acostumar-me ràpid a les classes i treure bones notes ja que el curs passat no em vaig esforçar tant com hagués volgut.

Adrià