LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Petits detalls

Sempre he pensat que són els petits detalls els que marquen la diferència.

Per arribar lluny en qualsevol aspecte de la nostra vida, crec que és important ser optimista, sense ser ingenus és clar. És important fixar metes elevades ajustades a les nostres capacitats i treballar per aconseguir-les: si fallem, que fallarem molts cops, servirà per aprendre i madurar. És veritat que els grans objectius ens orienten, però el dia a dia fa que ens fixem en els petits detalls.

Diuen que durant una conversa, els gestos que fem són molt importants i donen molta informació que transmetem a la gent. Aquests són alguns dels petits detalls que no notem però que són molt importants, per exemple, molts polítics a l’hora de parlar en públic utilitzen certs moviments i una certa tonalitat en la veu per mostrar sempre una bona impressió.

Sempre he tingut molt en compte els petits detalls, els petits grans detalls que marquen la diferència.

Paula

Un moment, un instant, un petó, un bon dia, un hivern, un adéu, un perdó, una cançó, un viatge, un cap d’any… penso que la vida està formada d’això, de moments, moments que oblidem, als quals no donem importància, moments que no tornen, moments que no valorem.

Cada moment es únic, no es tornarà a repetir, no succeirà mai de la mateixa manera. Cap moment torna, cap, tot és únic i tenim moments especials cada segon de la nostra vida, poden ser moments tristos, moments desagradables, moments bonics, moments màgics. Jo penso que cada un, ens fa reflexionar, ens fa créixer i ens fa trobar la nostra essència.

No hem de deixar-los passar, sinó que hem de gaudir-los i valorar-los, perquè és el nostre moment, amb un d’ells que sigui bo ja ens pot canviar el dia per complet, pot fer d’allò més divertit, allò més trist o d’allò més trist, allò més divertit. Buscant que hi hagin moments bons, els dies són més equilibrats. Penso que la gent no els valora, que no hi pensa, que passa un dia rere l’altre, amb la rutina, i no es para a pensar en el valor d’un somriure, d’una mirada o d’una abraçada i li passen desapercebuts els bons moments que tenen cadascuna de les nostres vides.

Penso que sense els moments, la vida seria una rutina fosca, no hi hauria somriures ni plors, simplement, cada dia seria igual.

S’han de viure els moment de tot tipus i gaudir-los, perquè res és permanent, tot canvia, evoluciona, i s’han de saber valorar sempre en positiu.

Maria

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

Quan em llevo cada dia i faig la meva rutina habitual, no en sóc conscient, però els objectes que m’envolten i m’acompanyen en les meves accions quotidianes, em recorden constantment qui sóc jo.

M’aixeco del llit i vaig a les estanteries, les fotos que recullen instants importants de la meva vida: tinc la foto del dia que vaig anar al camp del Barça i vaig sortir a la gespa per acompanyar els jugadors; al costat, n’hi ha una altra on ens veiem la meva germana i jo felicitant el nadal quan érem petits, també, l’última foto del grup classe de 6è i a la tauleta de nit, la fotografia del meu equip de futbol.

Quan obro l’armari per vestir-me veig les samarretes dels llocs on he estat, que porten al pit estampades els noms: UCLA, LONDON, MIAMI… Quan baixo a esmorzar, agafo la meva tassa de l’starbucks i es barregen sensacions contradictòries, els hiverns freds i la xocolata ben calenta després d’un dia de compres nadalenques i els estius calorosos amb el gelat frapuccino quan surto a fer un vol desprès d’un dia de platja.

I mentre bec la llet, miro de reüll la nevera i allà hi ha col·locats tots els imants que em transporten en segons a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa i em passen pel cap paisatges, cultures, menjars i llengües diferents.

Quan agafo la moto per anar a l’escola em poso els guants i el casc, regal de reis de l’any passat, i agafo les claus que estan subjectades amb un clauer que em va dur un amic com a record d’un viatge seu.

Tot això són objectes que, potser, un dia es perden o es fan malbé, però no és l’objecte en si el que té valor, sinó el record que a mi em queda per sempre.

Jofre

M’agradava passar l’estona jugant amb les meves gosses i acariciar-les, igual que ara. M’agradava despertar-me i sentir l’olor a xocolata desfeta tan bona que fa la meva mare. M’agradava viure feliç, sense preocupacions i perseguint somnis impossibles però alhora reals.

M’agrada quedar-me a casa els dies de pluja, tapada amb la manta mirant una pel·lícula. Una de romàntica, barrejada amb crispetes i bona companyia. M’agrada la calor que desprèn la llar de foc encesa un dia d’hivern, al mateix temps que la presència de l’ambient càlid que produeix. M’agrada l’olor a benzina i a permanent, tant com respirar bon humor i felicitat vagi on vagi. També m’agrada fullejar un nou llibre que m’acabo de comprar i olorar-lo, pensant amb la quantitat d’il·lusions atrapades en el seu interior. M’agrada llegir.

M’agradaria banyar-me en una piscina i, en sortir, veure-ho tot nevat. M’agradaria poder viatjar a tot arreu on volgués, ja que si pogués, no pararia a casa. Viatjar al teu costat. M’agradaria que mai canviés la felicitat amb la que em rebeu sempre que arribo a casa, Kyara i Ona. Sou genials. M’agradaria que mai perdessis la paciència que tens amb mi a l’hora d’explicar-me tot el que faig malament. Em sap greu, saps que no ho faig conscientment. Gràcies. M’agradaria despertar-me cada matí escoltant el cant dels ocells, al bell mig de la natura.

Simplement, són petits detalls que semblen insignificants, però que marquen la diferència. Petits plaers que la vida et dóna. Si t’agraden, no els desaprofitis, fes el que realment t’agradi sense deixar-te influenciar per res ni ningú.

Xènia Caballero

La nostra societat ha establert dies internacionals gairebé cada setmana per recolzar desgràcies, esdeveniments internacionals, etc.

Fa uns dies, va ser el dia Internacional del Càncer de Mama, aquest càncer es basa en el creixement desenfrenat de cèl·lules malignes en el teixit mamari.

Trobo bé que hi hagi un dia internacional per recolzar a totes les dones que pateixen aquesta malaltia, però… què passa? Qui se’n recorda d’elles la resta de dies de l’any? Penso que les úniques que se’n recorden d’elles són familiars, amics o persones properes a gent amb aquesta malaltia.

Fa 3 dies va ser l’aniversari de la meva tieta. Ja fa quatre anys que és morta degut al maleït càncer de mama. Malgrat això, era una dona alegre, en cap moment perdia l’esperança, tot i que sabia perfectament que estava molt malalta, va afrontar la malaltia amb molta positivitat i amb cert humor, ja que, a ella, li ajudava prendre’s-ho així.

Jo baixava gairebé cada dia a casa seva, parlàvem, fèiem deures, m’ajudava a estudiar, escoltàvem música i moltes més coses. Encara recordo la brillantor dels seus ulls quan estàvem juntes. Desafortunadament també recordo quan vaig rebre la trista noticia de que havia marxat. En aquell moment, em van passar mil i una coses pel cap, tot el que no li havia dit i tot el que ens quedava per fer.

Ens passem els dies trobant-li problemes a tot, el problema de no saber quines arracades escollir, el problema d’escollir entre carn o peix… de debò, això és un veritable problema? NO importa si avui em poso les arracades de perles i demà els aros, NO importa si avui menjo carn i demà peix. El veritable problema és seguir deixant que passi el temps. Temps va ser allò que ens va faltar a la meva tieta i a mi per fer tot allò que no havíem fet i a mi per dir-li tot allò que no vaig dir-li.

Hauríem de centrar-nos en valorar molt més tot el que tenim, i sobretot, aprofitar el moment ja que NINGÚ sap on estarem demà. Fes-ho tot, digueu-ho tot, així evitaràs tenir l’amarg pensament de “tot el que no vaig fer”, “tot el que no vaig dir”.

No et passis els dies trobant problemes a tot, perquè l’única cosa que passa és la vida.

Lídia

Jugo a futbol des dels cinc o sis anys. He perdut i he guanyat moltes vegades a la meva vida, però el que vull explicar ara  és el que em va passar fa uns dos anys amb l’equip de futbol on jugo.

M’he dedicat a aquest esport quasi tota la vida, però no sóc d’aquells que arribaran a ser estrelles del futbol, ni molt menys. La meva vida com a futbolista, encara que no hagi acabat, no ha sigut molt meritosa, però no em puc queixar, ja que he jugat contra molt bons equips. Cada any es fa una competició, una ‘’lliga’’, i com el nom diu és una lliga on tots els equips competeixen per ser el millor. Bé, tornem dos anys enrere, perquè vaig viure una anècdota que passa pocs cops a la vida d’un futbolista. Vam jugar molt bé aquesta temporada, vam guanyar gairebé tots els partits, però a vegades no és suficient com per guanyar la competició.

Durant la lliga, van haver factors de mala sort, com per exemple, vam fallar penaltis en partits decisius, ens van marcar gols molt desafortunats, vam perdre punts contra equips força fluixos…. Doncs aquests detalls són els que marquen la diferència al cap del temps. En tota la lliga vaig jugar trenta-dos partits.

Vaig perdre la lliga sencera per un punt! Sembla un acudit, però és molt real. Després de passar per això, m’he adonat que els detalls tan insignificants resulten ser els més importants.

David de Egea

Pertenezco a ese grupo de personas que apenas recuerda lo que sucedió el año pasado, pero puedo rememorar, con exactitud, que, a los ocho años, leí una inscripción en una pared en Barcelona: “Los pequeños detalles son los que nos hacen felices y los pequeños actos son los que nos hacen grandes.”

Reconozco que era aún bastante pequeña para entender la frase y profundizar en el significado de sus palabras, pero la memoricé, la apunté en el envoltorio de un caramelo de menta y la guardé en el fondo de mi cajón, junto con mis más preciadas pertenencias. Creo que me llamó tanto la atención porque la propia oración cumplía lo que decía: todo el mundo que reparaba en ella sonreía, feliz. Son ese tipo de nimiedades (leer algo bonito en un muro, oler el aroma de tu plato favorito, sentir una mano que aprieta la tuya…) las que te alegran el día.
Es normal que valoremos más las grandes acciones (como ganar una gran cantidad de dinero o licenciarte en mil y una carreras), ya que estas son las que más se ven, las que más importancia tienen en la sociedad y las que más prestigio dan a la persona. Por ejemplo, cientos de cámaras enfocarían y cientos de fans aplaudirían al actor o a la actriz que ha ganado el Óscar, mientras que la chica que ha puesto un billete de veinte en el sombrero del hombre que toca el acordeón en el metro, pasa totalmente desapercibida.

Por tanto, los pequeños detalles y las pequeñas acciones son, en ocasiones, poco apreciados, pese a que estemos rodeados de ellos. Pienso que no hay demasiadas cosas comparables al placer de oír la lluvia caer mientras estás todavía en la cama, y que no hay nada más satisfactorio que la sonrisa sincera de la señora a la que acabas de ayudar a tirar la basura.

Supongo que lo que realmente deseaba el autor de la frase era demostrar que, a veces, solo necesitas prestar atención y mirar a tu alrededor para sonreír. Si ahora consiguiera recordar la calle donde la vi y pudiera volver a ponerme delante de esa pared, estoy segura de que aplaudiría.

Ana

La felicitat no és una meta, sinó un estil de vida.
Aquesta és una frase com moltes, que vaig trobar per internet.
La vaig trobar fa un temps, en aquells moments pensava que possiblement fos cert. Però normalment sents a gent que diu: Jo vull aconseguir la felicitat!
I de sobte et diuen que necessiten aquesta cosa, i de cop diuen que aquesta també, i aquesta i aquesta… i acaben fent una gran llista de propostes, de metes que volen aconseguir per tenir felicitat.
Sincerament, per ser feliç no cal proposar-s’ho, no calen metes. Simplement has d’apreciar el que t’envolta, els amics, els riures, un t’estimo, una abraçada… La felicitat no té per què ser amb grans cops de sort que passen pocs cops a la vida, sinó amb els petits detalls del dia a dia.
Hem de viure el moment “Carpe Diem”, pensar en el futur està bé, però no ens ho podem aplicar com a estil de vida, i tampoc podem viure del record. El passat és passat, i el futur serà, i el que importa és el present i el que fem amb ell. La vida no és fàcil, i d’això ens n’anem adonant de mica en mica, quan ens anem fent grans i madurem.
Passarem males èpoques, caurem… Però no ens podem rendir: ens hem de aixecar i tirar endavant. I adonar-nos que no estem sols, que tenim una família que sempre està quan la necessites, i amics que t’estimen i t’ajuden a superar-ho, vulguis o no, tot sempre és més fàcil si tens algú al costat, que t’estima.

Paula

Esverada a les 7:30 del matí, entres i demanes un cafè. Vas amb el teu diari a les mans i seus. Encara no ha començat la rutina, la sensació de fatiga i de neguit es fa més intensa quan seus. Comences a llegir el diari mentre el volum del teu cafè puja a causa del sucre. I just en aquell moment veus que la teva vida passa monòtona com si res. Es va dissolent com el sucre del teu cafè i no arribes a apreciar com endolceix.

T’esvaeixes d’aquell matí fred de desembre. De la teva rutina freda. Pares atenció i escoltes, que a la radio de la cafeteria, sona la teva cançó preferida. Veus que el noi del costat t’està picant l’ullet. No és res nou, ell ha estat allà cada matí, i la cançó sona tres cops al dia. Estan com el sucre del teu cafè, dissolts a la teva vida. Les presses t’ho emmascaren tot, no creus?

Potser t’estàs empatxant de sucre. Però si tornes a parar atenció veuràs que ja s’han dissolt tots els cristallets minúsculs al cafè. Cada cristallet es un petit detall que no has apreciat. Un cristallet que endolceix la teva vida, i qui sap si un cop endolcit tu, col·labores a endolcir la d’algú altre.

Carolina 🙂