LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El destí és el seguit d’esdeveniments futurs que no es poden alterar, ja que està fixat a través de forces i/o poders sobrenaturals inevitables i ineludibles. Aquest, segons es creu i escapant del control humà, guien la vida humana i la de qualsevol ésser viu cap a un fi no escollit de tal manera que la conducta no és lliure sinó predestinada.
Molts creuran en aquesta definició, en el destí, i totes aquestes coses místiques, tot i que jo no. Bé, jo sóc d’aquelles persones indecises sobre aquests temes de creure en una idea efímera. Que creuen que els actes del passat i del present influeixen en el teu futur i per tant tot allò que fem modificarà el nostre destí i per tant els nostres actes prescriuen el nostre futur. Però a la vegada, i contradient la meva primera idea, penso que no naixem amb una història ja escrita i un destí on arribarem tot contradient també, la primera definició sobre el destí.
En resum no crec que existeix el destí tal com es defineix sinó que els nostres actes ens porten a ser qui som i a escriure la nostra història que, sense cap problema, la podem anar modificant.

Ivet

Ya se acaba el curso y con él una gran etapa en la vida de todos. Donde cada uno seguirá su camino y estudiará para lo que más le guste. Yo me he dado cuenta de que no seguiré más en este centro, que a partir de ahora también buscaré mi camino, conoceré a otras personas y aprenderé mucho más.

Pero antes de irme me gustaría dar las gracias tanto a Lola y a Aaron que fueron mis tutores y me ayudaron en muchas cosas como a la resta de los profesores. También quiero agradecer a todos aquellos que me han ayudado y acompañado en estos años que he estado aquí. La verdad es que os echaré de menos pero llevaré conmigo un gran recuerdo.

Con mucho cariño,

Carla

Me imagino que no soy la única que alguna vez se ha hecho esta pregunta, pero ¿realmente sabemos que es el destino?

Quiero hablar del destino porque creo que es un tema interesante y que no ha salido aún. No sé muy bien cómo empezar este escrito ni qué explicar exactamente, he buscado definiciones que lo describan de forma clara  ya que es  algo difícil de describir y que a la vez existen diferentes opiniones. La que más me ha gustado y creo que se entiende perfectamente es: el destino es una fuerza sobrenatural que actúa sobre los seres humanos, y se manifiesta con una sucesión inevitable de acontecimientos de la que ninguna persona puede escapar.

Y ahora voy a plantear la pregunta, ¿existe? La existencia del destino supone que nada ocurre por azar sino que todo tiene una causa ya predestinada. ¿No os asusta la idea? A mí un poco, el hecho de que algo va a ocurrir y que tu no puedas hacer nada al respecto es a veces frustrante.

Resultaría imposible llegar a la respuesta y que todos estuviéramos de acuerdo. Supongo que mucha gente pensará que el destino no existe y que solo existen diferentes resultados pero yo personalmente sí que creo. Bien, no voy a entrar en discusión para encontrar la respuesta correcta porque se trata de una opinión, pero simplemente pienso que si algo está destinado a pasar va a pasar por muchos impedimentos que haya.

Silvia.

A veces tumbada en la cama, mirando al techo, pasando el tiempo con mi música, siento que quisiera hablar cara a cara con el que está decidiendo mi futuro:

Eh tú, si, tú, ese que se hace llamar Destino. Si lees esto que sepas que no podrás conmigo, soportaré esto y mucho más, el día a día, los problemas, la rutina y la gente que parece que quiere hacerte la vida imposible. Da igual todas las piedras que me pongas en el camino, me da igual lo grandes que sean, el color, la forma y el por qué estén ahí, superaré cualquier obstáculo. Ninguno de ellos logrará que deje de intentar ser feliz, que deje de luchar por todo eso que vale la pena en mi vida, la alegría, el amor, la amistad… Y mientras haya una posibilidad, media posibilidad entre mil millones de alcanzar todo aquello que busco, no dudes que iré a por ello y lo conseguiré, soy YO quien decide mi futuro.

Cristina

L’altre dia, mentre dinava, els meus avis em van preguntar a que em volia dedicar quan fos més gran. Sovint em passen pel cap moltes idees sobre aquesta qüestió, però la veritat és que encara no ho tinc gaire clar.

Quan era petit sabia el que voldria ser de gran: astronauta, pilot d’avió, bomber i molts altres oficis que anava coneixent. Però és ara que m’ho haig de plantejar, no pas quan somiava truites. De fet m’és igual, no cal preocupar-me per això, ja que, jo crec en un destí i el que hagi d’arribar, ja arribarà.

Aquest raonament el faig servir moltes vegades: per a coses que he fet mal fetes i així em costa menys penedir-me’n o també per a coses bones. Penso que això ja estava escrit i que d’una manera o altra havia de passar.

Crec que tot el que ens passa no ho podem decidir nosaltres, que només som individus que seguim un camí que ja està creat, que no ens en podem escapar ni canviar-lo i que per tant, crec que en aquesta vida no podem decidir el que volem ser, però sí que podem saber el que som i tirar endavant.

Així doncs, creus en un destí?

Xavier Cañellas

Hi ha una edat a les nostres vides que podríem anomenar l’edat del “per què”? –Mare, per què això? Oncle, per què allò altre?.

En conclusió, volem saber el “per què” de totes les incògnites que se’ns presenten.

Més tard tenim una època, en la qual només ens agrada gaudir cada moment com si fos únic, sense tenir en compte cap dels motius que provoquen la successió de tots els esdeveniments que ens passen o bé que en deixen de passar.

Reflexionem, si us plau, val la pena “menjar-se la olla” amb coses que no podem resoldre? Aquesta és una pregunta ja realitzada per molts individus.

Concretament la meva situació actual de vida quasi que em fa decantar per a aquesta qüestió tan feta, però en ocasions no puc evitar intentar muntar aquest trencaclosques que li falten peces, tot i que sé perfectament que no el podré muntar.

És una característica humana lluitar per al que volem descobrir o resoldre, cosa la qual ens ha permès evolucionar fins l’actualitat.

Després d’haver presentat un debat i unes preguntes plantejades sobre la llibertat de cadascú en una classe de ètica, he arribat a la conclusió de que:

Sí, tot te un “per què”, una causa, o un com ho vulguem anomenar i nosaltres només podem estar esquivant el suposat destí en períodes molt curts de temps.

Per aquesta raó  se’ns obliga a triar un camí dictat per a la nostra consciència i marcat per a la situació en la que ens trobem i anar esperant les conseqüències que resultin d’aquesta encertada o equivocada decisió, en la suposada dimensió espai/temps en la que ens trobem.

Alex

El dia del teu naixement és especial. Les dues primeres persones que et miren de dalt a baix i diuen ‘’quina nena més bonica’’ són els teus pares. Tota la família plena d’alegria, pensant, ha nascut un nou ésser en aquest món, on potser farà una acció bona o dolenta. Però i si fos diferent?

El dia del meu naixement, les dues primeres persones que em van veure van ser ma mare i el meu tiet. Joan, el meu pare, estava de festa amb els seus amics. Ma mare per una part estava contenta i per una altra no. Havia donat vida a una altra persona, on compartir emocions i sentiments. Però digueu-me, creieu que el meu pare cuidarà de mi? Aquesta es la primera preocupació que va tenir me mare.

Van passar dies, mesos, i ella ja no ho suportava més. No venia durant dies, nits on es barallava amb altres persones, i va decidir enviar-lo a la ’’merda’’ i deixar les maletes davant la porta. Quan jo m’anava fent gran, el meu pare s’anava fent més petit. Els divendres, i alguns cap de setmana, era per ell l’única opció que tenia d’estar amb nosaltres. Aquests dies se’ls passava bevent, fumant i sortint de festa amb els seus amics. Per alguna casualitat, varis divendres ens venia a buscar, i ens deia que ens estimava molt i que no va poder vindre per raons de treball.

Algunes persones reflexionen sobre els seus errors i canvien oposadament la seva vida. Ell va canviar, però a pitjor. Cada vegada fumava i bevia més. Ma mare s’encarregava de mi i del meu germà. Quan jo tenia 7 anys, un dia, veníem de comprar, i portàvem tantes bosses que la majoria se’ns va caure. La seva primera reacció, abans d’agafar el menjar, va ser plorar. Jo en aquell moment no ho entenia, però quan em vaig fer més gran, sabia que ella va plorar d’impotència, de no tindre cap ajuda a l’hora de cuidar-nos. Aquest moment el recordaré tota la meva vida.

Divendres de 2004, sonen les campanes. Ma mare després de dinar ens dona la noticia que el nostre pare ha mort. El meu germà i jo no sabíem si plorar o riure. Perquè si comences a reflexionar i a pensar, el nostre suposat pare no ha fet res per nosaltres. Si et dic la veritat, la meva vida amb o sense ell serà la mateixa.

Al cap d’uns quatre anys aproximadament, ningú encara va ocupar aquell petit i a la vegada gran tros en el cor de me mare. Ella es sentia frustrada, ningú mai ha ocupat aquell tros de cor que significa molt en la seva vida. Fins que un dia, va aparèixer el seu amor. Es deia Jordi, era educat, tenia molta cultura, com si en la segona guerra mundial ell va estar allà present lluitant…

I ara dissabte de 2010, ens trobem en l’Hotel Casa Fuster, en la cerimònia de la meva mare i d’en Jordi. La família i juntament amb els amics, ploren i celebren l’amor que hi ha entre ells dos. Ara si, en Jordi ha ocupat aquell petit i a la vegada gran tros del seu cor.
Sincerament, agraeixo haver nascut.

Clàudia Gómez