LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vivimos en un mundo donde no valoramos las cosas como las tendríamos que valorar y ni tan solo amamos como deberíamos amar a las personas que nos rodean día tras día.
Nos quejamos de lo poco que tenemos, y sin embargo no sabemos lo que hay en otros continentes como en África o en Asia.
Cada vez que nosotros abrimos la nevera, alguien se muere de hambre. Cada vez que le das un beso a tu madre, algún niño se queda sin ella. Cada vez que suspendes un examen ellos darían lo que fuera por tener una educación como la que tenemos nosotros..
No sabemos la vida que tienen ellos ahí, pero si fuéramos una temporada a vivir allí nos quedaríamos sorprendidos de cómo viven, de lo poco que tienen para comer, de la sanidad, de la poca educación, en las casas en que viven, de los sucios barrios en que viven…
Y nosotros aquí, pidiendo más de lo que tenemos, y en realidad no vivimos tan mal sino que somos nosotros o nuestra mente quien cree que vivimos mal; así que menos egoísmo y aprendemos un poco más a valorar todo lo que tenemos a nuestro alrededor.
Yo misma desde mi teclado no puedo hacer gran cosa, pero hoy me he querido quejar por esta mierda de vida que todos llevamos. Pero no nos damos cuenta, que a cada paso, y que cada día que marcha, es uno menos que tienes en la vida, uno menos con tu familia, uno menos porque esta sociedad desaparezca…

Laura Masiques

Aquell divendres em vaig despertar dubtosa, perquè no sabia si sortiria després del sopar de cap d’any o no. Per sort, sí vaig sortir. Vaig anar a casa d’una amiga on havíem quedat totes, i com de costum hi vaig arribar tard… però com que les meves amigues m’estimen molt m’ho van perdonar.
Tot seguit, vam anar a una festa a Cabrils, amb perdó de l’expressió, una merda. Hi havien quatre pares borratxos amb la corbata de cinta al cap.
I per cert, una dona que ens va fer molta gracia, que tot i que els altaveus estaven al màxim i que estava ben a prop de l’escenari, s’adormia, al·lucinant, però cert.
La festa no va estar molt bé, però millor va ser estar amb les meves amigues tota la nit xerrant, rient…
Amb tot això vull dir que encara que no fos especialment divertida la festa, l’important va ser la companyia, és a dir, que vaig estar amb les noies que més estimo i m’ho vaig passar molt bé, no va fer cap falta que la festa “molés parda”, com es diu ara, per que la nit fos perfecta.

Nabila.

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

És veritat que la pobresa està en les nostres mans?

Jo diria que per a nosaltres no, però això no treu que no puguem ajudar a aquelles persones que més ho necessiten.

No cal viatjar gaire lluny per veure que no tothom té els mateixos diners; i que hi ha gent que necessita ajuda. És possible que no tothom vulgui donar els seus diners a complets desconeguts. Diners que ens ha costat el nostre esforç aconseguir. Però, és que la gent que es mor de fam a l’Àfrica no s’esforça? És que no té dret a millorar (ni que sigui una mica) les seves condicions de vida? Si tots aportéssim el nostre granet de sorra podríem acabar amb l’explotació infantil, l’esclavitud o evitar trobar-nos algun vagabund demanant almoina pel carrer. Però la societat consumista en la que vivim d’alguna manera ens diu: ”guarda’t els diners i no els donis al primer que trobis”. I això no ajuda a ser més caritatiu. I per això nosaltres hauríem de fer un petit esforç per intentar-ho.

En fi, si cadascú mirés una mica més pels demés i no només per un mateix, la societat en que vivim podria anar a millor.

Andrea

Ens podem passar la vida preguntant-nos el que hem sigut, el que serem o el que som. Bàsicament, la meva opinió és diferent. Les meves reflexions són: viu el present i no pensis ni en el passat ni en el futur. Perquè la teva vida és el present. Es fàcil escriure-ho, dir-ho, parlar-ho, però quan vius la realitat, és més difícil de dir, escriure i parlar oi?

Difícilment, tots tenim la mateixa vida. Uns son de color negre, uns altres blancs, uns tenen 20 anys, uns altres 4 anys, uns són homes, unes altres són dones… Jo visc a la meva casa, ell viu al carrer. Ell parla l’anglès jo el català, jo visc a Catalunya ell a Amèrica. En resum, no tots els països tenim la mateixa vida i els mateixos costums. Ni tampoc en la família, cada família es un món distint. Uns cada any fan un sopar per celebrar el Nadal, els reis, i uns altres fan la vida per separat.

Jo, visc a Barcelona, sincerament m’agradaria viure en tants llocs a la vegada. Però, sóc mitjanament petita, em queda molta vida, cal fer-ho tot ara? Puc veure tantes coses al llarg de la meva vida, que no fa falta. Perquè nosaltres, els adolescents, volem veure, provar i fer tantes coses. Que se’ns va del cap aquelles persones innocents, que no tenen on viure ni què menjar. Sí, la majoria d’aquelles persones son d’un altre color al nostre. La majoria son de països com Àfrica.

Una de les coses que més detesto és el racisme. Penso que en aquest món no hi ha igualtat. Nosaltres pensem, que depèn de quin tipus de persones la podem insultar, ferir els seus sentiments. I, quan ens n’adonem, aquella persona era d’un altre color. Reflexiona, només l’has insultat perquè no és del teu país. Amb l’anterior frase puc dir, detesto a aquella persona que ha ferit els sentiments d’una altre. Tothom som persones, persones diferents, però persones.

Segons el meteoròleg i geofísic Alfred Wegener plantejava que fa 200 milions d’anys tots els continents estaven units per un supercontinent, al qual va denominar Pangea. Amb aquesta teoria, penso, que tots hem nascut en el mateix país, tots som germans. No hi ha persones més poderoses que altres, potser algunes tenen més diners i se’ls coneix a tot el món, però a tu et coneixen les persones que més t’estimen. La cosa més bonica en aquest món es que t’estimin i res més. Nomes necessitem amor entre tots i viure feliços.

En conclusió no vull que existeixi el racisme. TOTS som germans, i tots vivim a la mateixa terra.

Claudia

La societat classista del segle XXI es una minoria, es concentren en petits punts del planeta i dediquen la seva vida a l’ignorància. Ignoren valors, sentiments, opinions i fins i tot persones. Una petita part d’aquests ignoradors i no generalitzo, es troben a l’ajuntament de Premià de Dalt. ”Raons politiques” deveu pensar, malauradament aneu equivocats.
La marginació social que hi ha al meu barri ja es un fet comú. Part de la mala fama que te, es creada per l’ajuntament. I tot això per que? Fàcil, vivim allunyats del nucli antic del poble. També influeix el fet, de que el barri es trobi dividit en dos municipis (Premià de Mar i Premià de Dalt), i que la majoria de la gent que hi resideix, sigui de família humil i treballadora, fills d’immigrants, andalusos, extremenys, murcians, magrebins, senegalesos, finlandesos.. . Suposo que tot això que esmento, s’exposa a l’ajuntament, sense cap mena de resposta, al respecte . Mentre al poble gaudeixen de tots els capricis innecesaris, al barri ens conformem amb les instal•lacions precàries i senzilles que garanteixen una qualitat de vida, ”passable”. Exposaré un cas senzill, per poder justificar la meva critica. Fa gairebé 3 mesos, els gronxadors del parc, que hi ha al davant de l’escola es van despenjar. Es va reclamar a l’alcalde, el senyor Joan Baliarda, que arregles els gronxadors, ja que gairebé tot el dia passen nens. No es va obtenir resposta, i per art de màgia al nou espai públic de la ”Fàbrica” es va muntar un parc infantil amb tota mena de detalls. Capricis del senyor alcalde, que lògicament atribueix a la gent que resideix, al nucli antic. Un altre exemple, es el de l’escola pública del barri, fa anys i anys que es reclamen unes instal•lacions esportives en condicions on poder fer educació física. Lògicament el gimnàs va a arribar, però al nou pla de reformes del CEIP Marià Manent, l’escola pública que es troba al poble.

A partir d’aquests dos casos, jo plantejo dos qüestions. Nosaltres els premianencs que residim al barri, no som persones? Ens mereixem ser ignorats?
No poso a caldo a l’alcalde, ni vull donar a entendre que el meu poble es una merda, només proposo una reflexió sobre l’igualtat. El fet de pertànyer a un barri o una urbanització, no implica que hagis de ser ignorat pel teu municipi. Perquè si el teu propi poble no t’accepta com a fill, qui ho farà?

Carolina Castaño

Sona el xiulet que indica el final del partit. El teu equip ha quedat eliminat de la Champions. Plores, t’enfades, estàs molt decebut i no vols parlar amb ningú.

A molts aficionats de qualsevol esport, si el seu equip perd, els passa això, inclús tenen la sensació que el món els ha caigut al damunt, i no fan més que lamentar-se. De fet, a mi, a vegades també em passa, per exemple quan l’any passat el Barça va caure eliminat de la Champions davant l’Inter.

Però si t’ho pares a pensar, només és un esport, ni tan sols hi jugues tu. I el dia següent, seguiran morint milers de nens a causa de la fam o la guerra, seguiran havent dones maltractades, seguiran havent-hi desgràcies al mon, etc.

Però a gran part de la societat no ens importa què els passi als altres, només pensem amb els nostres problemes, i ens posem tristos perquè el nostre equip ha perdut un partit. A veure com reaccionaríem si no tinguéssim per menjar o patíssim una guerra. Crec sincerament, que ens hauríem de deixar de preocupar per tonteries com aquestes i que hauríem de canviar i intentar fer un món millor.

Gerard Lombarte

Avui, amb les meves amigues hem recordat la nit de la festa de la Mercè a Barcelona.
Anàvem contentes però també he de dir que anàvem amb la por de que esclatés la suposada bomba que els de Al Qaeda amenaçaven en posar.

La raó, d’aquesta era que no estaven contents amb la prohibició del burka i el nikab als llocs públics de Barcelona. Jo estic a favor, penso, que d’alguna manera està bé que ho prohibeixin, ja què és una humiliació per a la dona portar-lo. L’acte d’obligar a posar-se’l provoca un poder superior al “primer sexe” o també al sexe masculí. En aquells països, la dona és menyspreada i maltractada física, psicològicament.

M’he estat informant i també pot provocar problemes de vista, d’equilibri, problemes dermatològics, problemes del sistema respiratori, com asfixia i claustrofòbia entre altres que poden provocar fins i tot la mort.

També he de dir, que entre elles també es sotmeten a una pressió social, com per exemple, si una dona no porta burka, les altres es senten ofeses, i “es burlen d’ella“, fins que no se‘l posa no deixen de martiritzar-la.

La prohibició del burka ha generat molts debats a favor i en contra. En contra amb l’argument de que la prohibició d’un costum com aquest, reforça les idees masclistes del país i les fa més seves, per tant la prohibició no fa més que embolicar-ho tot i dona la raó als ideals d’aquesta gent. La prohibició d’un costum sigui de la religió o ideal que sigui crea un sentiment patriòtic i religiós, com prohibir parlar el català als catalans durant la Guerra Cívil.

Ho creieu just? Som menys que els homes?

Adriana.

L’altre dia vaig veure un programa on t’ensenyaven el que passava pels carrers mentre tu dormies.

En el programa que jo vaig veure hi havia un avi voltant pel carrer a les sis de la matinada, els reporters li van preguntar que què feia allà; de cop, l’avi plorant els va explicar que estava sol i tenia una jubilació de 350€ al mes, cosa que només li permetia viure dins d’un cotxe i si menjava no podia dormir i si dormia no podia menjar.

Allò em va trencar el cor, com un avi de 70 anys ha de viure dins d’un cotxe on hi deu estar incòmode i on li poden agafar mals a tot arreu…

Em vaig parar a pensar: està clar que aquest avi la crisi li havia afectat molt però hi ha gent a la que no els hi afecta gens ni mica, és el cas dels futbolistes per exemple; és el sou més injust de tots, xuten una pilota i per fer aquesta tasca s’omplen milionades a les butxaques mentre que per altra banda persones que salven vides com els metges, cobren una xifra tan baixa pel treball que realitzen que molts estan marxant del país.

Aleshores, què? Com es pot entendre això? Jo de veritat no ho entenc…

Però això dels sous injustos no només passa amb els futbolistes sinó que el pilots de F1, MotoGP, etc. també cobren milionades.

Si et pares a pensar, aquests sous estan ben justificats? Gent del segon inclòs el quart món que passen gana i no saben on dormir mentre la resta es codegen amb cotxes de luxe, joies i més-

Però aquests sous mai podran canviar, sempre seran injustos, i jo mai podré entendre-ho.

Judith

Arriba setembre, i com tots els inicis de curs professors nous s’incorporen a l’institut. Acabem de començar quart i cadascú fa l’itinerari que va triar a finals de tercer. Els que fem el social i l’humanístic som bastants. Al principi érem 38 alumnes a música i llatí però van fer algun canvi perquè no hi cabíem tots a la classe.

A la segona setmana, les classes de música les fèiem amb la Tere. Un dia ens van dir que havíem de partir la classe en dos grups perquè havia vingut un altre professor. D’aquesta manera podríem fer la classe en millors condicions.

Ja hem tingut algunes classes amb el nou professor i la veritat es que ensenya d’una manera molt diferent de la Tere i això no hauria de ser d’aquesta manera. L’altre dia la nostra meitat del grup estàvem llegint el llibre i agafàvem apunts sobre el tema, però de fons sentíem cançons que venien de l’altra aula, la de música. Un cop acabada la classe vaig anar a preguntar a l’altre grup què estaven fent i em van dir que feien un karaoke.

Jo crec que les classes de música les hauríem de fer tots igual i no que uns facin una cosa i els altres una altra. Ja sé que tothom té una manera d’ensenyar diferent i el seu estil però haurien d’assemblar-se una mica.

Clara