LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla

Hoy, han venido unos chicos a la hora que nos tocaba ética para darnos una  charla sobre… bueno, lo cierto es que no sé de qué nos han dado la charla, primero decían que sería sobre el bulling, yo pensaba que seria sobre la marginación social en los colegios o los maltratos por parte de alumnos a otros alumnos, pero ha sido más bien sobre la marginación política por parte de los países y de la que muchas personas tienen hacia los que no disponen de estudios y/o dinero.

Puede parecer un tema aburrido, y de hecho lo es, pero es muy importante que nos concienciemos de cómo está yendo y quien controla nuestros recursos, ya que ya empezamos a tener una edad para darnos cuenta de dónde sale el dinero y quién se lo queda.

Han sido unas dos horas muy bien aprovechadas, no como las típicas charlas de sexo, en donde todos ya saben de dónde vienen los niños, y qué hay que hacer para que “la cigüeña” no te traiga uno como regalo de Navidad.  A todo esto, de lo que más me acuerdo, ha sido de una cosa que ha dicho Jonathan, (Johny para sus amigos), decía así;

– Según un estudio, un estadounidense medio gasta un total de 670 litros de agua en un día, en cambio una familia africana apenas gasta 13 litros.-

¿Cómo te quedas? Seguro que crees que no es posible, pero sí que lo es, y dentro de los países que gastan y desperdician más recursos  está Europa, es decir, nosotros. Sabiendo esto te hace sentir como lo peor, y si no es así debe ser porque aún no te has hecho a la idea de que todo lo que tenemos, petróleo, agua, bosques, animales…, todo esto desaparecerá tarde o temprano. Sinceramente, quiero cambiar esto, pero no me apuntaré a ninguna ONG, o grupo de boy-scout para salvar los bosques, simplemente, si antes tardaba 20 minutos en ducharme ahora intentare tardar 10 o 15, gastaré menos agua y así no la desperdiciaré.

Después, uno de los dos chicos, Imad, nos ha contado como lo hizo para tener papeles y conseguir un trabajo digno, es musulmán, y cuando vino no tenía nada, solo lo puesto, y se las arregló para salir de la calle. Gente así, que no se dan por vencidos por más cosas que les pasen, es la que me conmueve y la que me anima a pensar que aún no es tarde para cambiar nuestra situación, y que si te lo propones podrás con todo lo que te venga.

Johny ha acabado diciendo una cosa preciosa, no sé si los demás le habrán dado importancia, pero lo voy a poner porque me ha parecido algo que remarcar;

-Ahora es el momento de que resurjáis desde lo más bajo, para llegar a lo más alto.  Vosotros sois nuestra esperanza, la de gente como imad, y de la gente como yo. Aprovechadlo y cambiadlo todo.

Cristina

Seguro que más de una vez os han dicho “eres la/el mejor”, como si fuera un halago. A mi me lo han dicho y yo pienso “mejor que qué/quién?”, me siento comparada y no me gusta.
No se debe comparar a nadie con nadie. Todos somos especiales, cada uno a su manera. Y cada uno en su manera de ser es el mejor. Cada persona es un mundo, unas experiencias, unos hechos, unas circunstancias, etc… Resumiendo, un resultado de todo lo que ha vivido y niguna vida es igual a otra, ni mejor o peor que otra.

Por lo tanto nadie es mejor o peor que nadie y a la vez todos somos iguales pero distintos.

Celia.

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

Cerca de mil millones de personas padecen hambre en el mundo: 963 millones, según datos oficiales de la Organización de las Naciones Unidas para la Agricultura y la Alimentación (FAO). Sin embargo, esta realidad convive con otra: la enorme cantidad de comida malgastada a diario en todo el planeta.

“Con la comida desperdiciada durante un año en el Reino Unido y Estados Unidos se podría sacar de la hambruna a todas las personas que pasan hambre en el mundo”, dice el experto Tristram Stuart. Mientras millones de personas padecen hambre, una enorme cantidad de comida se descarta o malgasta a diario en todo el planeta. Es algo que debe cambiar por el bien de todo el mundo, porque el despilfarro de comida podría convertirse en una de las posibles vías para salvar el planeta.

Empezando por cada casa particular, la gente debería comprar lo que realmente sabe que se comerá, lo que están completamente seguros de que no irá a la basura. “Un plato limpio debería significar una conciencia limpia. No te pongas en el plato más de lo que puedas comer.”

Además de los grandes supermercados que disponen de más de la mitad de los alimentos que realmente la gente acaba comprando. ¿Es necesario que la oferta sea superior a la demanda para poder mostrar una imagen de una abundancia infinita? Vayas a la hora que vayas a un supermercado, encontrarás igualmente todo aquello que necesites y más! Os habéis preguntado alguna vez qué hacen al final del día con toda aquella cantidad de comida?¿A dónde va a parar?

El primer mundo padece sobrepeso mientras que personas del tercer mundo mueren de hambre a diario y nadie se digna ni siquiera a pensar en ellos cuando va a tirar los tres cuartos de comida que tiene en el plato.

Comemos en exceso mientras otros no comen.

En definitiva, si cada persona pusiera de su parte, si cada ser humano, antes de arrojar a la basura algo que no le acaba de gustar, se lo pensara dos veces… podríamos salvar este planeta consumista y muchas veces egoísta.

Laura Morales

El futbol és un esport que tots coneixem i que forma part de les nostres vides; en realitat és un esport ben poca-solta: vint-i-dos homes o dones darrere d’una pilota i donant-se puntades de peu com si d’això en depengués la seva vida.

Bé, el cas és que m’he decidit a fer aquest escrit perquè últimament hi ha hagut algunes polèmiques relacionades amb el futbol, com la final de la Champions, els Barça-Madrid etc… És un esport que m’agrada molt, però trobo que mou massa diners, per exemple: com pot ser que el senyors Cristiano Ronaldo, Lionel Messi entre d’altres cobrin tants milions d’euros, quan tenim gent per tot el món morint-se de gana i ningú fa res per ajudar-los?

La resposta no la sé, però m’agradaria que els que llegiu la meva petita reflexió, penseu en tot això i de quina manera pot arribar a ser injusta la vida amb algunes persones.

Bruno

Estem vivint en un món molt injust.

Des de sempre, la societat ha sigut injusta. Començant per la època prehistòrica, ja hi havia una societat injusta; manava la llei del més fort i de la supervivència, i sempre hi havia gent que tenia menys que un altre, i això que tots els humans som iguals.

Tot seguit, amb la època medieval. Allà, és on va sorgir clara la diferència d’injustícia. Hi havia gent, que per procedència naixia noble i pertanyia a una família poderosa, en canvi, hi havia gent que per desgràcia venia de família pobre i tota la seva vida havia de viure en unes condicions pèssimes, de fam i de pobresa.

Ara, en l’actualitat, també hi ha una gran desigualtat entre la societat, tan econòmica com política. Vivim en un estat on la diferència econòmica és radical, cada vegada més s’està incrementant l’augment de pobresa.

La injustícia no canviarà, és a dins de la naturalesa humana, tal com va sorgir, no acabarà, seguirà convivint amb nosaltres.

Gerard

L’aigua, una beguda inodora, incolora i sense sabor (a no ser que sigui salada). L’aigua la podem trobar als rius, llacs i mars. Potser, el que acabo de dir no és res que ningú no sàpiga, però no tothom ho valora.
Molta gent es dedica a malgastar-la, naturalment aquesta gent no sap o no recorda què és tenir sequera o simplement que sense ella no podríem sobreviure.

Fa uns 4 o 5 anys aproximadament, jo recordo que no vam poder omplir la piscina de casa a causa d’una sequera. En aquell moment em vaig morir de la ràbia, jo volia la meva piscina. Però no era conscient que al mateix temps que jo em queixava, altra gent (que no feia falta que fossin de l’Àfrica o de llocs del tercer món), morien a causa de no poder beure aigua potable. Coses com aquestes et fan valorar més intensament facilitats i avantatges que tenim al viure en una país ‘’desenvolupat’’.

Andrea Mora

Fa un parell de mesos, el telenotícies de la BBC ens informava sobre un augment en el preu de la matrícula universitària.

L’actual ministre de la Gran Bretanya Nick Clegg, abans de les eleccions va prometre als ciutadans que no pujaria els preus de les matrícules universitàries; per tant, molts estudiants el van votar.

Ara que ja té el poder, el govern gairebé ha triplicat el preu dels estudis superiors a unes 9.000 lliures (més de 10.710€) perquè segons ells no disposen de diners. Com a conseqüència, els estudiants van fer una revolta, manifestant-se pel centre de Londres i enfrontant-se amb els policies.
A més a més, el príncep de Gal·les i la seva dona passaven per allà amb el seu cotxe i els van tirar una pedra i va trencar un vidre.

Alguns mitjans de comunicació van interpretar-ho com un fet greu per part dels estudiants furiosos, ja que sis policies havien estat ferits, van destruir mobiliari urbà i van faltar el respecte als prínceps. Però jo em pregunto, per què no es lamenten pels estudiants de classe mitja/baixa que no es podran pagar els estudis? Retrocedirem en el temps, on només els rics podien estudiar?

Per finalitzar vull dir dues coses: La primera, trobo que les autoritats van actuat de manera incoherent amb la seva promesa que havia creat esperança en els joves i ara els han decebut i frustrat.

La segona, penso que els periodistes van explicar els fets de manera que nosaltres veiem als estudiants enfurismats com a “dolents”, mentre que el ministre Nick Clegg, que ha sigut el principal culpable, no l’han desqualificat al mateix nivell.

Nina Roglán