LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Nadal, una època en que la majoria de gent és feliç. Jo fins fa poc també formava part d’aquesta “majoria”.

Jo era la típica nena partidària de decorar la casa, fer al pessebre, l’arbre, les llumetes… i així a sigut aquest Nadal, però a mida que van passant els dies em vaig adonant, que estic perdent aquesta alegria.

Des de l’u de desembre, jo ja començava a menjar les xocolatines del calendari d’advent, i més endavant m’encantava anar a muntanya amb al meu pare a buscar molsa, i branques per fer el pessebre. Però aquest any no ha sigut així, ja no hem fet pessebre, ja no hem menjat les xocolatines del calendari. Pel pare Noel, em vaig haver d’anar a comprar jo els regals. Segons la meva opinió al Nadal és il·lusió, i amb això se’t treu tota.

Definitivament crec que he perdut l’esperit nadalenc, no tinc il·lusió, no tinc aquella sensació d’anar a Barcelona a veure totes les llums de Nadal, de caminar pel carrer amb un gorret al cap i guants a les mans, mentre penso “Nadal la millor època de l’any”, i la petita sensació d’estar a casa mirant una pel·lícula amb una manteta i amb la família. Aquest any no ha sigut un dels millors, i creia que quan arribaria al Nadal i seria diferent, però no ha sigut així… Espero que al pròxim sigui molt millor.

Gisela

-Saps la història de l’home què cau d’un edifici de 50 pisos? Bé, l’home en qüestió està caient d’un edifici de 50 pisos, però ell tanca els ulls i es diu “ De moment tot va bé, de moment tot va bé”. Així van passant un, dos, tres, quaranta-nou pisos; i l’home que encara no ho ha comprès. Allò que importa realment no és la caiguda, sinó l’aterratge, el cop contra l’asfalt, l’esclat final.

La Haine ( l’odi), 1995

El film parteix d’aquesta anècdota, convertint-la en una metàfora de la vida als suburbis francesos, fent una caricatura grotesca, marginal i, malgrat tot, realista dels seus habitants. A les acaballes de la cinta, Said -un jove musulmà- recorda la història del home que cau. Ho fa mentre es recolza emmanillat a un cotxe patrulla, als afores de París i veient al seu company jueu Vin tacat de sang, estès al terra; mort d’un un tret accidental per part d’un policia inepte. A la vegada, observa com Hubert- el seu altre company, negre- i el policia s’encanonen mútuament. Said evoca a l’home que cau, tanca els ulls i l’esclat de dos revòlvers dóna pas als crèdits finals. Magistral i prou dura, en definitiva: una bona pel·lícula

Tanmateix, aquest cop no vull parlar de suburbis, immigració, Le Pén o la gossa que el va parir. Seré molt frívol, i ho diré sense embuts: aquest curs ha estat el teu edifici de 50 pisos, i tu, el que queies. Ja m’imagino la reacció, “Però què diu aquest ara?! És ben boig.” D’acord, d’acord; et sentiràs més o menys legitimat per això que he dit, però almenys en el teu cas, no podria trobar una millor manera d’expressar-ho. I que quedi ben clar, només prenc la metàfora com a tal, reeixint de comparacions, ja que la situació dels joves immigrants dels suburbis francesos, no és ni de lluny equiparable a la nostra.

Bé, m’explico: tot començà per inèrcia, n’hi ha que només de néixer ja caiem, i a poc a poc agafem embranzida i força per relliscades majors. Tu, després d’haver guanyat velocitat a un ritme vertiginós, te n’adones que caus, ja és massa tard i t’has d’empassar les hòsties, una a una. Del precedent ara en farà ben bé un any. Era tot just davant l’estiu, i ensopegues, molt hàbil per part teva. T’havies afegit a projectes en els que no creies, però seguies pensant “De moment tot va bé, no em farà pas mal, és experiència”, a més, per desgana pròpia, vas firmar la sentència que em portaria a estar-me tot aquest curs estudiant quelcom que poc t’importava o interessava gens. De ben segur que tot el seguit d’actes poc intel·ligents per part teva, venien donats per un estat embriaguesa constant. I per acabar-ho d’adobar, l’estat d’embriaguesa era motiu d’una història que vivies llavors, en un principi tan maca, idíl·lica; i inevitablement destinada a acabar tard o d’hora. Però vas ser massa curt de mires, i per contra d’haver posat punt final a l’assumpte a temps, vas deixar que s’allargués. Més tard, i a l’equador del curs, la trompada fou brutal i ,com no, t’agafà per desprevingut.

Així doncs, després d’un estiu ben estúpid, es posava davant teu un curs d’allò més depriment. Malgrat que ja ho intuïes d’un bon principi, ara ho pots confirmar, oi? Cada error comès es va materialitzar en un curs que t’ha desil·lusionat, en tots els aspectes. No ets capaç de constatar amb exactitud l’instant que vas deixar de dir-te “De moment tot va bé”, adonant-te que ja havies aterrat, però almenys ja n’ets conscient. Sí, per suposat, han nascut noves idees, has encetat projectes plens de força i il·lusió, però són expressió de la teva consciència, la qual fa temps que va per lliure.

Mires al teu voltant, i els companys no van gaire millor. N’hi ha que, com tu, ja han caigut, d’altres encara cauen, i “De moment tot va bé”. El desencís impera en la majoria. Tot i que sempre ens havien venut el final de l’ESO com una període estimulant, la tendència és més aviat inversa. Molts s’han quedat enrere. És una llàstima.

De totes maneres, i reforçant el tòpic, dels errors n’has acabat aprenent. Saps perfectament com encarar el curs vinent, res de falses esperances com cada any. Les cendres no poden ser cremades. Tens el deure de plantar cara, i no deixar que t’enfonsi allò que anomenen educació, ni a tu ni als altres.

A tots els companys i companyes:

Malgrat l’intent de radiografia clarament pessimista i grisa que he fet del curs, no puc deixar-me d’agrair-vos tots els somriures, bromes i bons moments en general; al mateix temps que demano disculpes per les actituds desagradables que hàgiu hagut de suportar per part meva, no puc justificar-les, però potser ara s’entenen millor. Ens veiem l’any vinent, per al qual només guardo una esperança: que siguem capaços de fer pinya i lluitar colze a colze, contra els que encara, en nom de l’ensenyament, reprimeixen la capacitat d’aprendre, pensar, criticar i construir d’un mateix.

Bon estiu!

Àlex