LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest estiu vaig anar una setmana de vacances a Sardenya, Itàlia. Uns dies abans de marxar, vam anar a comprar al Decathlon, aletes i ulleres de busseig per fer Snorkel. A Sardenya hi ha platges d’aigües cristal·lines amb gran varietat de peixos. Mai havia bussejat, atès que tenia por del mar i els seus éssers inexplorats per mi. Diuen que el desconegut fa por.

El primer cop va ser a una illeta a prop de Sardenya. Hi vam anar amb una llanxa, vam posar l’àncora, i el meu pare i jo vam baixar; mentrestant ma germana es va quedar a la llanxa vigilant-la. Quan ja m’havia posat les aletes i les ulleres, em vaig sentir incapaç de mirar per sota d’aquelles aigües, de la por que tenia. Però el meu pare, em va agafar la mà, perquè tingués confiança, i vam anar nedant pel voltant de l’illa. Tenia els ulls ben obert i estava bocabadada davant de tot aquell món, que per mi era nou.

La velocitat que agafaves amb aquelles aletes, era sorprenent. Però el més impressionant era la sensació: una tranquil·litat sensacional i només estava pendent de la meva respiració. Era com si no m’importés res del que passava a l’exterior. Mai havia sentit aquesta sensació tant plaent, imagino que és com estar al paradís.

Des d’aquell dia, m’ha interessat molt el tema del busseig, sobretot, m’ha ajudat a conèixer més sobre el mar. Crec que és un espai preciós, grandiós i imprevisible; ja que mai saps què et pots trobar.

De vegades cal mirar més enllà de les nostres pors per poder descobrir coses increïbles.

Marta

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

Mentre escric això l’estic mirant, mai m’hi havia fixat però m’inspira. És un forat, a la paret de la meva habitació.

Aquesta setmana d’exàmens amb tot el que he hagut d’estudiar, casi bé no he sortit de la meva habitació. Dilluns, quan estava amb matemàtiques, estirada al llit em vaig fixar que darrere de l’armari hi havia un forat. Ja fa molts anys que visc en aquesta casa, però mai l’havia vist. El forat és petit i de color negre, però destaca molt ja que la paret és verda. Em vaig aixecar del llit, volia veure per quin motiu hi ha un forat a la paret. Però vaig comprovar que per dins seu no hi passa res, és simplement un forat. Des de dilluns que l’estic observant i pensant amb ell: el seu origen, la seva funció i que hi deu haver a dins. Finalment, avui li he preguntat als meus pares i ells m’han dit que abans hi passaven cables de la televisió, i quan vam fer reformes a l’habitació és van oblidar de tapar-lo.

Aquest fet ha provocat que tota la setmana estigui pensant en el forat en comptes dels exàmens. Però ha valgut la pena, ja que he conegut una història fascinant de la meva habitació.

Laura