LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Em desperto, m’aixeco del llit, vaig a l’institut, torno a casa, dino ràpid, surto de casa, el bus està arribant, corro i l’aconsegueixo agafar, baixo del bus i torno a córrer però aquest cop per agafar el tren, entro per la porta i m’assec. Sí, m’assec. Just en aquest instant deixo totes les parts del cos en repòs, el tren va gairebé buit, com sempre, l’únic soroll que es pot escoltar són les rodes del tren en contacte amb les vies que avancen al costat de la platja, on no hi ha ningú, la mar està en calma i una sensació de tranquil·litat m’envaeix, m’oblido de tot i desconnecto. Aquest és el moment del dia que més m’agrada, recent dinada i asseguda al tren, no em falta res, ni he d’anar a cap lloc, no m’he de moure, simplement estar asseguda contemplant el paisatge. Durant tot el trajecte sembla que el temps estigui parat, un descans, una pausa abans de sortir altre cop al carrer i escoltar l’enrenou dels carrers de Barcelona.

Marta

Per fer el escrits de la tertúlia necessitem observar els petits detalls de la vida i, a partir d’aquí, fer una reflexió per expressar les nostres idees. Jo ho entenc, però és que tinc tan poc temps que no em puc parar per fixar-me en tot allò que m’envolta, és estressant.

Avui en dia, estem massa ocupats fent activitats i anant d’un lloc a un altre. Fins i tot, hem arribat al punt en que no tenim ni uns minuts per aturar-nos a pensar en nosaltres mateixos i reflexionar. Tot ho fem d’una manera mecànica: ens llevem, anem a l’institut, dinem, fem els deures, fem les extraescolars, sopem i anem a dormir. Sé que hi ha algunes excepcions, és a dir, evidentment no tothom té la mateixa rutina, però en la majoria dels casos és així. Els dies ens passen sense adonar-nos i això no pot ser, és molt trist. A més, el nostre horari ens obliga a anar-nos a dormir molt tard i despertar-nos molt d’hora. Aleshores, com a conseqüència d’aquest dia a dia tan atabalador i les poques hores de son, anem cansats a tot arreu.

L’altre dia vaig llegir un article que està molt relacionat amb aquest tema. Deia que mentre dormim el nostre cervell elimina toxines que ha anat generant durant el dia. Llavors, quan una persona no dorm les hores suficients, el cervell no té prou temps per eliminar totes aquestes toxines i és quan s’afavoreix l’aparició d’algunes malalties com ara l’Alzheimer. Després de llegir l’article em vaig quedar molt parada. La veritat és que no m’imaginava que una cosa tan insignificant com dormir set hores enlloc de vuit, a la llarga, pogués tenir aquestes conseqüències.

Després de tot això he arribat a la conclusió de que ens hem d’aturar uns segons a reflexionar sobre el que passa al nostre entorn, deixar estar l’estressant dia a dia per uns moments i pensar en nosaltres mateixos. Perquè a vegades els petits detalls són els que de veritat importen i els que ens marquen un abans i un després. Tant de bo pogués oblidar-me de tot i desconnectar d’aquest món, encara que fos només per uns dies!

Marina

Últimament m’he adonat que els dies passen molt de pressa.

En aquests dies d’exàmens, tots desitgem que passin els controls i que s’acabi la setmana per tenir un descans i, inclús, per poder estudiar pels propers.

Jo crec que això no hauria de ser així, que tenim edat d’aprofitar cada instant de la nostra vida. Edat de passar-nos-ho bé, de viure noves experiències. Edat de no tenir res clar (inclús els estudis que volem realitzar l’any vinent). Edat de sortir amb els amics, d’anar-nos-en de festa, de provar coses noves… En canvi, ens passem els dies estudiant, desitjant que les setmanes i els mesos passin ràpids perquè arribi l’estiu.

D’aquesta manera, pensem que la nostra vida no és divertida, sinó avorrida. Moltes vegades ens agradaria deixar-ho tot i dir: “Fins aquí he arribat, estic farta”; però no ho fem per una raó, perquè sabem que això ens marcarà el nostre futur.

I què serà el futur? Serà exactament el mateix d’ara. Si treballes desitjaràs que arribi el cap de setmana, si no treballes, sentiràs que no serveixes per a res.

Un dia em van explicar que un noi es va treure dues carreres a la vegada i es passava tots els dies a casa estudiant. Vosaltres creieu que això és vida? Jo, sincerament, no.

Ja sé que ara s’ha d’estudiar. És el que ens toca i que no podem fer res per canviar-ho perquè això és el que s’ha de fer. Només dic que hem d’aprofitar cada instant i que intentem viure cada dia com si fos l’últim, perquè cada moment que passa no tornarà.

Anna

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

Em vaig llevar a les 9.30 del matí (encara que sembli molt d’hora, en realitat no ho era ja que els dies entre setmana normalment em llevo a les 7 del matí). Al cap d’una estona vaig baixar amb una amiga a Vilassar de Mar perquè havíem quedat allà amb tres amigues més.

Vam anar juntes a la platja i ens hi vam passar tot el matí. Tan nosaltres com elles teníem festa a l’institut així que vam gaudir d’un matí de sol (sense cap núvol al cel) oblidant-nos de tot, desconnectant dels deures i exàmens…

Les hores van passar volant. No volia marxar perquè s’hi estava realment bé. Vam estar parlant, rient, explicant anècdotes, ens vam estirar sobre unes barques a prendre el sol i fins i tot vam posar els peus a l’aigua, que per cert, estava molt freda.

Els dies com aquest em recorden a l’estiu, la tranquil·litat, el no haver d’agobiar-se per res. Per això vull que arribi ja l’estiu, per poder gaudir de la platja i la piscina i poder estar cada dia amb els amics.

Pau

Ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal. Encara que el primer trimestre d’escola m’hagi passat molt ràpid, necessitava un descans.

En aquestes festes la gent es reuneix amb la família ja que són dies importants per celebrar juntament, es donen els regals del tió o del pare Noel i dels reis, i és l’època en que es mengen neules i torrons. Són uns dies especials, màgics, i d’una manera o altra, has d’estar content.

El terme de “vacances” en si, ja sona bé, però el terme de “vacances de Nadal” sona encara millor.

Com que tinc els pares separats, la meitat de vacances les passo amb la meva mare i l’altra amb el meu pare, i la veritat és que en els dies que portem ja de vacances no he parat de fer coses: quedar amb les amigues, anar a Barcelona, fer el festival de hip hop, esquiar, anar a casa dels meus cosins… i m’encanta. M’encanta desconnectar, fer coses que normalment no faig, llevar-me tard sense despertador i gaudir d’aquests dies de festa.

Per això crec que per Nadal la felicitat ha de regnar per sobre de tot, ha de fer que els problemes es facin cada vegada més petits, fins que no tinguin importància, i ha de substituir les males cares per somriures; has d’estar acompanyat de la gent que realment estimes, poder riure sense parar i deixar-te portar, com si res no existís.

Per això ja tenia ganes de que arribessin les vacances de Nadal.

Pau

Quan jo encara no havia nascut als meus pares els agradava molt anar a la Cerdanya; és una comarca de Catalunya molt bonica, no sé si és pel color verd de les muntanyes a l’estiu o la neu a l’hivern o a l’aire tan pur que s’hi respira però els agradava molt, suposo que per això a mi m’agrada tant.

Quan vaig fer tres anys els meus pares m’hi van portar per primera vegada durant un cap de setmana. Van descobrir una casa rural que es deia Mas Meya a la població de Ventajola dins del terme municipal de Puigcerdà. Tenien quatre apartaments davant de la casa dels propietaris i cuidaven vaques, cavalls, conills, gallines, ovelles i altres animals de granja. Ells van pensar que era una bona oportunitat per descobrir el món rural amb família.

I així va ser que vàrem arribar a la casa. Era molt bonica i tenia unes vistes impressionants de les muntanyes i els prats plens de vaques i cavalls. Jo de seguida vaig sortir del cotxe i vaig anar a veure els animals. A poc a poc em vaig anar fent amiga de la propietària dels apartaments, la Pilar. Ella s’encarregava de donar menjar als animals i cuidar-los, a més convidava a tota la canalla a participar-hi. Els apartaments no eren molt grans però si que eren acollidors.

Segons els meus pares m’ho vaig passar molt bé, i quan va ser hora de marxar em volia emportar els animals a casa. Per això des d’aquella vegada que hi vam estar, cada any hi hem tornat. Sempre intentem pujar durant l’any algun cap de setmana. La Pilar i en Ventura que és el seu marit són més que propietaris de la casa rural, ja són uns amics de la família.

A l’hivern és molt divertit perquè al les vuit del matí quan ens aixequem veiem que tot està nevat, agafem els trastos i ens en anem a esquiar. A les cinc quan acabem tornem cap als apartaments i ajudem a la Pilar a donar menjar als animals. A l’hora de sopar encenem la llar de foc i contemplem des de la porta com neva.

A l’estiu fem moltes excursions a peu, amb bicicleta, fem sopars a la fresca i quan es fa fosc pots contemplar els estels i la lluna, que és veu molt més grossa. És meravellós passar-hi uns dies per desconnectar, tornes com nou.

Espero que aquestes festes de Nadal puguem pujar uns dies.

Marina

Avui el meu escrit anirà sobre el meu veí. És un home molt correcte, quan ens creuem pel carrer passejant els gossos em saluda amablement amb un somriure. No tinc cap queixa, no fa soroll per les nits, no fa grans festes al seu jardí fins la matinada, no crida, però hi ha una cosa que no suporto:

Els dissabtes és el dia que dormo més. M’aixeco bastant tard per poder recuperar les hores de son perdudes de la setmana. Encara que porti deu hores dormint a vegades em quedo fent el “ronso” al llit, només per assegurar-me de que he descansat suficient. Però ja porto uns quants mesos escoltant un soroll que em xafa tots els plans. Cap allà a les vuit i mitja del matí començo a sentir al meu agradable veí que encén la màquina de tallar la gespa. Clar, a mi aquest soroll em desperta, a sobre no s’està deu minuts tallant la gespa que enseguida et pots tornar a dormir, sinó que s’hi està una bona estona. Tot això comporta que, cansada de sentir el soroll, m’aixequi del llit, probablement de mal humor, i vagi tot el dia com un fantasma. Així que des d’aquí, si algú llegeix aquest escrit i es sent identificat amb el meu veí, que pensi en els seus veïns que estaran desitjant que talli la gespa a les 10 del matí.

Alba

L’ aigua blava i cristallina, la sorra, un cel clar i serè, el soroll de les ones, el vent a la cara, l’escalfor del sol… Sembla el paradís oi?
Doncs no, és un lloc molt proper a nosaltres.
M’encanta el mar i la platja. No solament banyar-m’hi sinó també observar-lo i imaginar que soc un peix de colors que neda en les profunditats del mar.
És un lloc on m’hi passaria hores pensant o simplement observant.
De petita em feia molta por el mar i sobretot la profunditat. Però aquesta por al desconegut va fer que em plantegés què era realment el que m’espantava. Finalment vaig aconseguir vèncer aquest terror a força de mentalitzar-me a ser valenta, creure que res no em passaria i confiar en els que em deien que no hi havia perill algun.
Ara és un dels meus llocs preferits del món on em puc relaxar i pensar amb tranquil·litat.
Tot i que la meva estació preferida és l’hivern, a vegades quan estic trista m’agradaria poder capbussar-me i oblidar-me de tot.
Andrea.