LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Decepció

sergiosanchezfernandez | 17 novembre 2014

L’altre dia vaig jugar un partit de lliga al camp de vall morena aquí a Vilassar. Vam jugar dijous, ja que era un partit ajornat i el havíem de jugar entre setmana. Durant tot el dia només podia pensar en el partit de la tarda, cada classe que passava era una hora menys per jugar.

Va arribar la tarda i l’hora d’anar al camp. Eren les vuit quan vam entrar al vestuari a canviar-nos. Fins que va començar el partit i la veritat vaig començar bastant bé. Jugava de lateral esquerre, una posició que no m’agrada gaire, ja que sempre he jugat aquesta posició i fa un any que jugo d’extrem esquerre, que m’agrada molt més. Van anar passant els minuts i cada vegada el meu extrem em superava cada vegada més fàcil, i l’entrenador em va canviar al cap de 25 minuts de joc.

A la segona part el míster em va treure al minut 60, aquesta vegada d’extrem dret, una posició que m’agrada. A partir d’aquell moment no vaig tocar molta pilota, però sobre el minut 80 un company em va fer una passada boníssima i jo me n’anava tot sol cap a la porteria buida, ja que el porter havia sortit, però desgraciadament vaig fallar aquella ocasió que ens donava la victòria.

Quan va acabar el partit i vaig arribar a casa només vaig poder plorar, havia fet el pitjor partit de la meva vida. Suposo que per alguns és només un esport, però per mi és molt més. No sé com explicar aquest sentiment de ràbia i dolor que vaig sentir quan vaig fallar aquella ocasió, el món em va caure a sobre. I sobretot la sensació d’haver fallat a tots els meus companys d’equip.

Sergio

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Derrota, Desànim, Esport, Futbol, Sergio Sánchez Fernández
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

L’hora d’estudiar

| 19 gener 2014

Jo, quan arribo a casa, desprès de menjar haig d’estudiar i fer deures. El problema es que sóc incapaç, no sé per què, però no tinc ànims ni per obrir el llibre ni per escriure. El resultat? Ho faig, però no ho faig amb ganes, és a dir, que no m’ha servit per a res, ja que no he memoritzat res del que he llegit o he fet.

Estic preocupat per com acabarà el curs. Sempre penso, va ara m’hi posaré de veritat, però quan arriba l’hora sóc incapaç i pel que veig el final d’aquest curs serà catastròfic. La veritat és que no sé què pensar, l’únic que m’anima en aquest moments són els amics i la meva mare, però ella a vegades és massa pesada en aquest aspecte, ja que no para de dir-me: va fes això, fes allò altre. I el resultat d’això és enfadar-me amb ella.

En conclusió, com he dit abans, estic preocupat, però no tinc molts ànims per aconseguir la meva meta, espero que al final s’acabi solucionant tot i pugui fer el que m’agrada.

Pablo

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Curs, Desànim, Esforç, Pablo Padial, Problemes
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

il mio amore è reale

| 9 juny 2013

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Comentaris
Sense Comentaris »
Categories
Amor, Competició, Compromís, Cristina Sirvent, Desànim
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

¿Naranja o rosa? -Blanco

| 23 març 2013

El jueves de la semana pasada los profesores nos sacaron a pasear por Barcelona, más concretamente por el Salón del Enseñamiento, donde según ellos “resolveríamos cualquier duda sobre nuestro futuro académico”, pues bien, salí de ese sitio con más dudas que respuestas.

Hice un test algo extraño para saber cuál era la profesión o estudios más idóneos para mí. Empresariales, empezábamos bien. A mí lo que realmente me gusta es el arte, pero claro, a no ser que seas un Salvador Dalí o un Pablo Picasso, mucho dinero no es que vaya a ganar, y sinceramente, con los tiempos que corren, prefiero hacer un trabajo que no me guste y tener suficiente dinero para poder vivir, que no hacer algo que me guste y vivir debajo de un puente.

Fui a ese salón con las ideas muy claras; mirar información sobre empresariales, ADE o arte y a ver cuál era la que tenía mejor pinta. Pero me empezaron a decir que si no sé qué de Derecho, que si no sé qué de bachillerato, que si no sé qué de matemáticas…  Aún no había pasado ni media hora que habíamos llegado y ya tenía la moral por los suelos, eso sí, tenía un bolígrafo, un cubo de rubik, un colgante para las llaves, y una bolsa verde de la Universidad de Barcelona.

Creo que lo hacían a propósito, nos remueven el cerebro con palabras de mayores tales como, compra-venda, marketing,  y luego nos dan bolis. Muchas gracias por ese boli, con él apuntaré mi nombre en la cola del paro.

Había entrado con tres opciones, y salí con mil y una. Que si azafata de vuelo, que si peluquera, que si periodista, que si suicidarme… Ciertamente lo de azafata me convenció, no sé si sería por el uniforme azul marino con el pañuelo rojo a juego con los tacones, pero me lo planteé seriamente. Pero al final, creo que estudiaré ADE ( Administración y Dirección de Empresas), ya sé que hay mucha gente que ha estudiado eso, y que si ellos no tienen empleo tampoco lo voy a tener yo, pero al menos es algo.

Con lo fácil que era todo cuando teníamos 6 años… tu única preocupación era de qué color pintar la cara y los brazos de una persona cuando no tenías color carne;  ¿naranja, o rosa? Yo siempre lo dejaba de color blanco, ¿para que iba a complicarme la vida?

Y ahora, sin darnos cuenta, se nos está complicando todo muy rápidamente, y si no cambiamos el chip, lo tendremos crudo.

Cristina

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Cristina Sirvent, Desànim, Futur, Reflexió
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Esa pequeña confianza, que no se olvide nunca…

| 8 desembre 2011

Cogerlo todo o no coger nada, pero huir, salir corriendo de todo aquello que nos agobia o que simplemente no nos gusta.

No sabría contar los días en que he tenido ganas de desaparecer o de irme una temporadita fuera, sin saber nada de nadie, y lo más importante sin que nadie te conozca, que puedas salir a la calle sin preocupaciones, en pijama si te apetece, en zapatillas porque son mas cómodas o con ese abrigo hortera que tienes al final del armario pero que a ti te gusta.

Hoy tengo un día de estos, me gustaría irme un tiempo, no se a dónde, pero si fuera lejos mejor. Estoy agobiada, tenemos unos días de vacaciones y ya nos ponen deberes, también tenemos exámenes la semana que viene, y a parte de eso no todo sale como uno planea, hay días en que uno lo ve todo realmente negro. Es cierto que cuando estás así tienes a la gente que más te quiere a tu lado, gracias a ellos sabemos sacar una sonrisa por mucho que nos duela y mirar hacia al frente con firmeza sin rendirnos, porque sabemos que estarán ahí o que por lo menos lo intentarán.

Es por ellos que no lo echamos todo a perder, porque son los que más nos conocen los que confían en nosotros, los que nos dicen que por un día de éstos no vale la pena darle la espalda a todo y huir sin más. Al final siempre le acabamos dando las gracias por sacarnos del gran agujero en donde habíamos caído.

Y así aprendemos que es cierto, cada uno de nosotros es distinto, con nuestros defectos y virtudes con nuestras alegrías y bajones, pero lo que no hemos de olvidar nunca es que cada uno de nosotros es especial, y nunca tenemos que perder la pequeña confianza que nos tengamos.

Patricia W.

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Confiança, Desànim, Patricia Wic
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Rutina

| 10 gener 2011

S’han acabat… s’han acabat les apreciades vacances de nadal…i ara a tornar a tota la rutina diària: Aixecar-se d’hora, dormir més aviat, estudiar… i, a més a més, amb l’estrès de quan no entens qualsevol cosa en qualsevol classe… i els nervis de no poder recuperar les assignatures suspeses!  És tot un cúmul de depressions… cada dia que passa tinc menys ganes d’acabar-me de formar acadèmicament. Em sento cansat i sense gens ganes d’empollar-me un tema de socials… de pensar en com resoldre un problema de matemàtiques…o de saber com conjugar qualsevol verb de català, o com resoldre les frases sintàctiques a castellà! Ja n’estic fart, fart d’aquelles paraules que, durant el primer trimestre, em van deprimir encara més, referides a l’institut, com el tema del comportament o de les notes! M’agradaria que ningú m’atabalés i pogués fer les coses a la meva manera, sense comentaris a fer i que surtin tal i com han de sortir! Que jo mateix pugui decidir si fer bé o malament una cosa i saber les ganes que hi he posat en una feina per l’institut i entendre la nota, sigui quina sigui. A casa no tinc cap motivació en estudiar ni de fer res relacionat amb l’institut! Jo tinc clar el que vull… vull aconseguir, almenys, l’ESO, però el que no tinc clar, és com fer-ho, realment.

Tulio

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Desànim, Estudis, Rutina, Tulio Ferreira
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Quan estàs trist…

| 30 novembre 2010

Segur que moltes vegades heu caigut en un estat d’ànim una mica baix, d’això en diem tristesa. Pot aparèixer per moltes raons: una simple discussió, una baralla, un malentès, la falta d’algú o alguna cosa, una decepció…

Quan estàs trist és el moment en que la gent del teu entorn que t’estima i es preocupa per tu t’ajudi a passar aquest mal moment. Si de veritat t’estimen faran el possible per animar-te, intentant que ho oblidis per una estona i ajudar-te a arreglar les coses encara que no hi estiguin implicats.

Personalment quan estic trista l’única cosa que em funciona i m’ajuda a sentir-me una mica millor és desfogar-me, ja sigui cridant, plorant, rient o cantant; qualsevol d’aquestes coses serveix. Cridar: em va molt bé quan sento impotència i no sé què fer. Plorar: ploro quan de veritat estic molt malament sigui per la circumstància que sigui. Riure: em serveix per oblidar-me una estona dels problemes i normalment em passa quan estic amb les meves amigues, que intenten fer el possible perquè no hi pensi. Cantar: canto quan crec que s’arreglarà i no em preocupa massa la situació.

La tristesa és un sentiment molt desagradable que et pot provocar molts maldecaps. Ara mateix no puc dir res més perquè el meu estat d’ànim és bastant baix. M’agradaria que reflexioneu sobre el que sentiu, perquè moltes vegades no és culpa vostra i les circumstàncies fan que el vostre estat d’ànim canviï a negatiu i apareix aquest sentiment.

Marta.

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Amistat, Amor, Desànim, Marta Grau, Problemes, Riure, Tristesa
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Desmotivat, desanimat…(a estones)

| 23 novembre 2010

Això ja m’havia passat altres vegades…quan un se sent desmotivat, sense ganes de fer res, i quan un tira la tovallola i deixa estar de fer qualsevol cosa relacionada amb l’àmbit escolar o personal.

El cap em dona mil voltes, i per a cadascuna de les coses que se’m passen pel cap i em fan “rallar-me” deixo estar tot i entro en un món de desmotivació total. Un món on no penso en res, i on només tinc ganes d’estar sol amb la ment en blanc i, sobretot, descansant…

Però sembla impossible estar en aquesta situació de tranquil·litat, quan la major part del dia has d’anar a un lloc on estàs rodejat de gent i quantes  més persones veuen que tens mala cara, més persones et van preguntant, i això fa que un es desanimi més, perquè, quan un se sent d’aquesta forma, el que menys té ganes és d’explicar-ho, almenys amí em passa això. I no ho explico perquè no tingui una certa confiança amb qualsevol persona que em pregunti pel meu estat d’ànim, sinó perquè, a vegades, ni jo mateix sé perquè estic així, amb aquesta desmotivació tan molesta.

Espero que aquesta capacitat de desanimar-me fàcilment, no vagin en contra meu en un futur, quan no hagi d’anar a l’escola i estigui en un determinat lloc treballant, fent un determinat càrrec…I sobretot, que aquests desànims, no puguin causar qualsevol mena de discussió amb algú.

Tot i així, aquests estats d’ànim solen ser temporals. En un determinat temps, se’n van, i després tornen, i així repetitivament.

Tulio.

Comentaris
2 Comentaris »
Categories
Desànim, Tulio Ferreira
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

setembre 2025
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« març    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
2930  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox