LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig jugar un partit de lliga al camp de vall morena aquí a Vilassar. Vam jugar dijous, ja que era un partit ajornat i el havíem de jugar entre setmana. Durant tot el dia només podia pensar en el partit de la tarda, cada classe que passava era una hora menys per jugar.

Va arribar la tarda i l’hora d’anar al camp. Eren les vuit quan vam entrar al vestuari a canviar-nos. Fins que va començar el partit i la veritat vaig començar bastant bé. Jugava de lateral esquerre, una posició que no m’agrada gaire, ja que sempre he jugat aquesta posició i fa un any que jugo d’extrem esquerre, que m’agrada molt més. Van anar passant els minuts i cada vegada el meu extrem em superava cada vegada més fàcil, i l’entrenador em va canviar al cap de 25 minuts de joc.

A la segona part el míster em va treure al minut 60, aquesta vegada d’extrem dret, una posició que m’agrada. A partir d’aquell moment no vaig tocar molta pilota, però sobre el minut 80 un company em va fer una passada boníssima i jo me n’anava tot sol cap a la porteria buida, ja que el porter havia sortit, però desgraciadament vaig fallar aquella ocasió que ens donava la victòria.

Quan va acabar el partit i vaig arribar a casa només vaig poder plorar, havia fet el pitjor partit de la meva vida. Suposo que per alguns és només un esport, però per mi és molt més. No sé com explicar aquest sentiment de ràbia i dolor que vaig sentir quan vaig fallar aquella ocasió, el món em va caure a sobre. I sobretot la sensació d’haver fallat a tots els meus companys d’equip.

Sergio

Tot va començar gairebé una setmana abans del partit quan ens van dir que el dissabte aniríem a jugar només amb cinc persones, i per tant haurien de pujar nenes d’una categoria anterior a la nostra per ajudar-nos. Tot això ja no em pintava gens bé, ja que contra qui jugàvem (Valldemia) era un equip molt dur.

Ja em podia imaginar el dia del partit, un dia molt desastrós. Cada vegada quedava menys i cada cop veia més clar que aquell partit seria per oblidar. Les jugadores anaven molt tranquil·les, com un partit més, i la veritat és que n’era un de més, no es jugàvem res, simplement anàvem a jugar com cada dissabte, com si fos la rutina de cada dia. Jo la veritat és que estava molt nerviosa, m’agrada jugar bé, fer un bon partit, i que quan sigui a la pista tot funcioni, però aquell equip era més fort i competitiu, les nenes eren més grans que nosaltres, tenien més físic i eren més bones per descomptat. Una frase que sempre recordo quan sóc a pista, i que va dir uns dels grans jugadors de la NBA, Michael Jordan és: el talent guanya jocs, però el treball en equip guanya campionats, és una frase del tot certa, i com ja he dit, vaig entrar a pista i vaig posar-me la frase en ment, estava disposada a jugar amb el meu equip, fer un treball col·lectiu, que a totes ens anés bé, que totes estiguem satisfetes d’haver competit. Però aquell dia el treball en equip no ens va servir de res, ja que vam acabar perdent el partit. Va ser un joc poc competitiu, vam sortir a pista sense ganes. Però en fi, tothom té dies i dies, potser uns de més bons uns altres de més dolents, i el nostre precisament va ser un dia molt dolent, per això és millor no recordar-ho.

Mariona

Vam entrar a la pista i vam començar a escalfar, com a cada partit, mentre les entrenadores planificaven les posicions que ens col·locaríem les jugadores al camp, mentrestant, l’àrbitre amb l’ajuda d’un altre entrenador anaven col·locant els pals i la xarxa al seu lloc.

Una vegada ja estava tot preparat, el partit va començar, va ser un set ràpid, fàcil i senzill. Els nervis de seguida van desaparèixer i això va provocar que totes ens confiéssim. Va tornar a xiular l’àrbitre que donava pas al segon set, no havíem pogut començar millor però a mesura que anava passant el temps les coses empitjoraven fins a provocar la pèrdua del joc. En el tercer set va passar el mateix, ens vam desanimar i ja no teníem ganes ni de jugar. Si realment volíem aconseguir la victòria necessitàvem totes un gran canvi personalment, i així va ser, al quart set, quan ja donàvem el partit per perdut, vam fer una gran remuntada i vam aconseguir guanyar-lo. Però encara no s’havia acabat, faltava l’últim, el definitiu cinquè set. Havíem recuperat totes les forces i les ganes per obtenir la victòria d’aquell difícil partit de voleibol, vam començar amb molt bon peu, però un seguit d’errors nostres va causar tensió i nervis, vam començar a decaure i no vam poder remuntar, deixant així la victòria pel Club Voleibol Molins.

Carla