LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dilluns passat vaig veure a les notícies que un grup de guardies civils havien celebrat una festa en “honor” a Antonio Tejero i al 23-F. Per qui no sàpiga qui és, Tejero, va ser un tinent coronel de la Guàrdia Civil que el 23 de febrer de 1981 va intentar instaurar una dictadura militar a Espanya. Aquest cop d’estat va fracassar.

Es veu que a Espanya no aprenem. De moment no s’han pres represàl·lies vers els assistents d’aquell dinar. Desprès de tot el patiment que han generat les dictadures, i no només a Espanya, sinó arreu de tot el món, nosaltres deixem que aquests fets succeeixin. A part d’això, també s’ha de dir que aquesta gent ha incomplert la Constitució, ja que una de les lleis fonamentals d’aquesta és que cap persona o organisme pot anar contra la democràcia. Per què ho permetem? Crec que ens hem de plantar davant del que podríem considerar un acte de feixisme. M’agradaria que es prenguessin accions legals, però sé que no passarà, ja que vivim en un país on governen els incompetents.

Senyor fiscal general de l’estat, actuï! Defensi aquesta constitució amb la que s’embolcallen vostè i el govern. Tingui la mateixa fermesa contra el feixisme que contra el dret democràtic del poble català a decidir el seu futur, perquè per això si que estan ben atents.

I a més després de les pilotes llençades als immigrants que fugen de la fam a Melilla. S’han d’eliminar de la Guàrdia Civil aquests tics de “salvadors de la pàtria”. En aquests casos ni honor, ni “todo por la patria” ni “benemérita”.

Jesús

Ahir vaig veure la tele, a les noticies sortia la gent que votaria als partits de les pròximes eleccions, i la veritat és que em van deprimir una mica. Cap dels partits m’agrada, però el que crec que no ha de continuar al poder, sens dubte, és Rajoy. Per casualitat, a l’enquesta he vist que hi guanyava ell. Jo no sé en què pensa la població d’Espanya en general, ja que aquest  temps que ha estat al poder ha estat catastròfic, no només per les noves lleis, sinó perquè, en comptes de semblar una democràcia era una DICTADURA. Per exemple el José Ignacio Wert, que va implantar la norma de que el català i el basc passarien de ser una llengua obligatòria a ser una optativa, és clar, als dos dies d’haver-la implantat no es va tardar res en fer una vaga, ja que no només afectava a Catalunya sino tambè a Canarias, al Pais vasc…

En conclusió no entenc res del que passa en aquest pais, i molt menys del que pensa la població.

Pablo Padial

Us vaig a parlar d’un tema que em té desconcertat. Des de que sóc petit, a casa i a l’escola m’han ensenyat que vivim en una societat democràtica. Jo entenc la democràcia com que una persona pot tenir els seus ideals i expressar-los públicament sense haver de ser castigat o boicotejat només pel fet de tenir-los.

Per això, em té confós el fet de que quan es fan vagues hi hagi unes persones anomenades piquets informatius que actuen d’una manera ben estranya.

Pels que no ho sàpiguen, un piquet informatiu és aquell que et ve a informar dels motius pels quals es fa vaga, dels beneficis que té fer-la i del component insolidari que té no fer-la. El seu nom ho diu clarament. Això és totalment democràtic i legítim.

No obstant, el que jo he pogut veure de totes les vagues que s’han fet des de que tinc memòria és que els piquets actuen d’una manera ben diferent a la que en teoria haurien d’actuar. Si obres la teva tenda en un dia de vaga perquè no hi estàs d’acord, t’obliguen a tancar el local aquell dia. Si no els fas cas et poden trencar vidres i muntar aldarulls. La pregunta és la següent: Aquest acte és democràtic?

A més, les estadístiques que surten als mitjans el dia següent no són verdaderes i tenen molt poca credibilitat. Perquè si t’obliguen a fer una cosa que no creus que està en els teus ideals i ho fas obligat, no et poden incloure amb la gent que ha fet vaga.

Jo personalment, com ja he expressat en el principi de l’article, estic molt desconcertat. Crec que no és un acte gens democràtic. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui i d’actuar com vulgui (dintre d’uns límits legals). Els piquets informatius doncs, actuen com dictadors, i també actuen il·legalment. Precisament vivim en un món en constant canvi, penso que s’haurien d’adaptar al món actual, un món que s’esforça dia a dia perquè la gent tingui dret i paraula. Pel que fa a drets anem bastant bé. Però si volem que la nostra paraula sigui escoltada i presa seriosament, cal que ens hi esforcem i que no hi intervinguin factors externs per “convèncer´´ a la gent. Finalment, només dir que segons el meu parer, les vagues perden el seu sentit si els piquets intervenen d’aquesta forma.

Marc

La meva opinió sobre la política espanyola és molt dolenta. Penso això perquè al meu entendre una democràcia autentica és la que, quan la gent va a votar, pot escollir entre més d’una opció que sap que pot sortir elegida.

Això aquí no passa, perquè la política espanyola pràcticament només està dividida en dos partits majoritaris: el PSOE i el PP. l’Esquerra i la Dreta, sense cap matís més. La resta de partits polítics que es presenten a les eleccions mai aconsegueixen prou suport popular en forma de vots per a aspirar a governar, ni tan sols a ser l’oposició al govern que surt escollit.

Penso que per començar a millorar aquest aspecte de la política d’Espanya es podrien fer moltes coses: una seria conscienciar la gent del dret que té cada ciutadà al vot; una altra seria fer que a tothom amb edat de votar li arribessin d’igual manera les informacions electorals de cada partit polític. Aquest fet faria diversificar el vot i per tant que els partits electorals més desafavorits poguessin estar una mica més en igualtat, etc. Però la cosa no acaba aquí. També considero la política espanyola en relació a la política Catalana. La situació és molt injusta, més que en qualsevol altra comunitat autònoma. Pràcticament no ens tenen ni en compte, i més aviat els interessem més pels diners que aportem, que per cap altra cosa: som la comunitat autònoma que més paga i menys rep.

Coses així, al meu entendre, són les que fan que un país no rutlli tan bé com ho podria fer. Políticament i socialment, tant dins del parlament com a fora, aquestes coses divideixen el país. Fan que no vagin tots a una. Per exemple, si una part de l’estat es vol independitzar, ni tan sols li deixen celebrar un referèndum. Encara que aquest no es guanyés, diria molt del govern d’Espanya que s’atrevís a començar a ser una democràcia real sense tòpics i ideologies de centre dreta tancada. Encara que una cosa així no l’acceptaria mai.

Nil Farriols

“ Democràcia? No hi vivim pas, en democràcia!”

N’estic molt segur. Si un company s’aixequés a classe, durant una lliçó de geografia política, visiblement indignat, i pronunciés la rotunda afirmació anterior, molts de vosaltres el prendríeu per boig. Després de la sorpresa, de les rialles, i d’algunes burles; s’asseuria cohibit. El professor li recriminaria les maneres, i ja de pas la seva falta de cultura. Adduint a la obvietat, algun company li recomanaria que es repasses el llibre de història, anant cap a la Transició espanyola.

Davant d’un públic tan hostil, l’individu en qüestió possiblement desistiria, reservant-se per a ell mateix les seves reflexions subversives.

Tanmateix, la reacció de la classe, només hauria estat fruit de la ignorància.

Negar que existeixi una democràcia real a l’estat espanyol, no és res descabellat; de fet, és fàcilment demostrable. No cal gaire més que recordar uns conceptes llunyans, els pilars bàsics de la democràcia: separació de poders, estat de dret i sobirania del poble. Així doncs, que aquests requisits siguin vigents o no, determinarà el caràcter democràtic d’un estat.

Doncs bé, els exemples que demostren la carència de democràcia a l’estat espanyol són molts: monarquia, ja que un individu que esdevé privilegiat per naixement, no és igual que tots nosaltres davant la llei; reminiscències del feixisme que encara són presents entre els diferents poders de l’estat, escàndols de corrupció, etc…

En resum, hi ha una infinitat de fets ocorreguts al llarg de la nostre història “democràtica”, que ens poden empènyer a cridar:<<No hi vivim pas, en democràcia!>>. Tot i això, la gran majoria de ciutadans espanyols, s’indignen al sentir-ho. Suposo que esdevindre aparentment benestant, anul·la en molts casos qualsevol mena de consciència pròpia o intent de pensar per un mateix.

La meva intenció,en tot cas, és aprofundir sobre una d’aquestes “incòmodes” situacions, el cas de l’esquerra abertzale. Per fer-ho, ens hauríem d’endinsar a l’Espanya del 1975, l’inici de la Transició.

El 20 de novembre d’aquell mateix any, moria Francisco Franco. Després d’uns 40 anys de bonança i de règim ferreny, la oligarquia espanyola, l’església i la dreta veié amenaçada la seva hegemonia.

Aquell fet, sumant-hi les debilitats internes del règim, la crisi econòmica del moment i la mort del successor de Franco, l’almirall Carrero Blanco, assassinat per ETA; deixà en evidència que la continuïtat no era una opció viable pels franquistes, que decideixen propiciar un canvi cap a la “democràcia”.

Així doncs, Joan Carles de Borbó es nomenat cap d’estat, i aquest aprova la llei de partits, fent possibles les eleccions generals del 1977. La Unión Democràtica de Centro és el partit més votat, i Adolfo Suàrez esdevé President del Govern.

El 1978, diputats de la majoria de partits redacten la Constitució Espanyola. Resulta irònic, entre els creadors de la Constitució suposadament democràtica hi podem trobar individus com Manuel Fraga, antic ministre del règim franquista. Malgrat tot, la Constitució s’aprova per referèndum i l’Estat espanyol queda definit com “un estat de dret, basat en la Monarquia Constitucional”. Així, finalitza la Transició. L’estat espanyola, ja hauria de ser una democràcia.

La població celebra eufòrica el canvi, i la dreta, cofoia; s’acomoda en les seves noves poltrones de poder. Se’n fa ressò internacional, “La Transició ha estat un èxit, un model exemplar de triomf democràtic”.L’Espanya de Franco s’ha desfet de l’aspecte retrògrad del règim, fent-se una nova imatge, més moderna i presentable davant el món.

Desafiant aquesta conformitat generalitzada, existeixen encara persones que han mantingut viva l’oposició contra el franquisme durant el règim, hereus del sentiment antifeixista de la 2na República. La seva lluita, ja sigui la militància en clandestinitat o el recolzament des de l’exili, havia estat decisiva a l’hora d’enderrocar el règim, i ara, se senten enganyats amb la Transició.

Ho veuen molt clar, el canvi polític només ha suposat un canvi d’imatge, i la prescripció dels crims perpetrats pel franquisme .

Aquest sentiment es concentra amb molta força a llocs com a Euskal Herria. Allà, la organització armada ETA, basteix des de la seva aparició una lluita constant contra l’Estat Espanyol franquista.

Totes les il·lusions de canvi s’esfondren al veure que el derrocament del règim només ha significat una fal·làcia, i la repressió contra tots aquells amb un ideari d’esquerres segueix vigent.

La falsedat de la transició, l’exclusió d’organitzacions revolucionaries o independentistes de la legalitat, i per tant, la negativa del nou govern a acceptar les demandes d’aspiració nacional del poble basc,empeny ETA a continuar activa.

La decisió provoca un desprestigi important a l’imatge de l’organització, que passa de lluitar contra una dictadura feixista i autoritària a un enfrontament amb la “nova democràcia d’Europa”; els anys de conflicte, però, mostraran una cara molt diferent de l’estat espanyol. Les tortures, la guerra bruta, i el terrorisme d’estat practicat pels Grups Antiterroristes d’Alliberació (GAL) seran l’exponent d’aquesta faceta amagada del govern, per bé que la lluita d’ETA començarà també a degenerar amb atacs a objectius civils i la mort d’innocents.

Paral·lelament a la lluita armada, apareixen diverses organitzacions polítiques vinculades relativament a ETA, però amb una diferència fonamental: l’objectiu de fer-se un lloc al nou marc democràtic de l’estat i assolir les seves demandes a través d’aquest marc, renunciant a la violència. Totes aquestes organitzacions, acabaran englobades,en major o menor mesura, a Herri Batasuna; coalició que esdevindrà el partit referent de l’esquerra abertzale a partir dels 80, i més tard ho serà el nou partit Batasuna, fundat el 2001 per membres d’HB i Euskal Herritarok.

Des de el seu naixement HB serà acusada de ser el braç polític d’ETA, ja que no en condemnava la violència i alguns ex membres de la banda s’integren a la partit.

La persecució d’HB per part del govern espanyol arribà a extrems inimaginables.

El 20 de novembre de 1989, Josu Mugurza, parlamentari de la coalició era assassinat en un atemptat a Madrid; el 1993 una regidora d’HB a Urnieta, Gurutzu Iantzi, moria a les dependències de la Guardia Civil, fruit de les agressions patides durant un interrogatori. La persecució culminava el 1997, quan la Audiència Nacional ordenà la detenció dels 23 membres de la mesa nacional del partit. Finalment, Herri Batasuna, Euskal Herritarok i Batasuna quedaven dissoltes sota l’aplicació de la nova Llei de Partits, al 2003.

Això, significà una nova prova de la manca de qualitat democràtica de l’estat espanyol, que aquest cop vetava l’opinió d’una bona part dels seus ciutadans. Herri Batasuna, presentada sota diverses sigles a totes les convocatòries d’eleccions des de la seva creació, havia aconseguit més de 200.000 vots en el seus millors resultats, fins i tot aconseguí l’alcaldia a uns quants municipis. A partir de l’aplicació de la Llei de Partits, tots els votants d’HB van veure com se’ls negava el dret a tindre representació política.

Des de la seva il·legalització, Batasuna ha provat d’esquivar les barreres legals impulsant candidatures abertzales, malgrat tot, la majoria han estat considerades pels Tribunals com continuacions de Batasuna, i s’ha impedit la seva participació a les diferents eleccions celebrades.

Després d’uns anys d’estancament del conflicte a Euskal Herria, on ha predominat la reiteració d’ETA a seguir amb la seva lluita, i la negativa del govern a negociar amb la banda armada o retornar a l’esquerra abertzale la seva veu; el passat 10 de gener, l’organització armada declarava un “alto al foc” general, indefinit i verificable.

Els mèrits de la treva, però, són de l’esquerra abertzale, que mobilitzà amplies mesures de pressió cap a la banda, exigint “l’alto al foc”i impulsant així el que podria ser l’inici de la resolució democràtica del conflicte. Malgrat la previsible reacció negativa del govern i la dreta espanyola, que consideren la treva insuficient o, si més no, un engany tàctic; gran part de la societat basca va rebre amb els braços oberts la treva, considerant-la un senyal d’esperança per a Euskal Herria

D’altre banda, els abertzales també han estat treballant a nivell intern per poder retornar a les urnes. Ara farà un any, era presentat el document Zutik Euskal Herria, on s’anunciava que l’esquerra abertzale acceptava els principis Mitchell, comprometent-se a seguir un procés democràtic sense violència.

Dilluns passat, és presentava oficialment Sortu al palau Euskalduna de Bilbo, el nou partit impulsat per l’esquerra abertzale. Del basc “sorgir”, “néixer”, “crear”, Sortu és fruit d’una profunda reflexió de l’entorn abertzale, que ha decidit engegar un projecte polític sense precedents, reeixint de qualsevol tipus de violència. Així doncs, als estatuts del nou partit hi consta el clar rebuig a la violència d’ETA, complint amb els requisits de la Llei de Partits.

Les condicions que s’estan donant a Euskal Herria són excepcionals. La societat basca, farta d’anys de conflicte i morts, vol trencar amb la immobilitat del procés de pau. La pressió exercida sobre ETA ha sorgit efecte, però l’estat espanyol es manté impassible davant el moviment de les masses.

El procés de legalització de Sortu ha quedat congelat a instàncies del Ministeri d’Interior. Veuen la iniciativa com una nova continuació de Batasuna, la decisió recau ara a les mans del Tribunal Suprem. El poble basc ja ha començat a mobilitzar-se davant una situació tan denigrant, aquest dissabte 19 ha estat convocada una marxa per la legalització de Sortu.

Un cop més, l’estat espanyol ens il·lustra donant-nos una nova lliçó sobre democràcia, o almenys, sobre la inexistència d’aquesta; i potser en breu, podran tornar a sentir-se orgullosos de la seva Llei de Partits, il·legalitzant de nou la veu d’un poble. Mentrestant, i sota l’empar d’aquesta llei ,segueixen les tortures i la guerra bruta; els grupuscles feixistes continuen gaudint d’una sospitosa impunitat i via lliure per presentar-se a les eleccions.

És trist de dir, però situacions com aquesta expliquen l’existència d’ETA, malgrat la manca de sentit del seu tipus de lluita actualment, i impossibiliten qualsevol procés de pau. I això, és de ben segur l’objectiu del govern espanyol, conscient que una solució democràtica del conflicte dirigida pel poble basc només podria acabar d’una manera: l’alliberament nacional d’Euskal Herria. Fet que sembla incomodar a l’estat espanyol, doncs no dubten a ignorar els valors democràtics, si així ho poden impedir .

No ho dubteu: no hi vivim pas, en democràcia. I la nostre història més recent ens ho demostra.

Alexander

Membres del consell escolar,

Durant aquest primer trimestre de curs, s’ha donat una augment d’activitat de la nostre organització política a l’institut. Aquest fet, ha aixecat entre algunes persones una infinita polèmica, crítica amb la presència de qualsevol tipus de manifestació política dins el centre i favorable a un institut apolititzat.

També es criticava l’aparició d’adhesius nostres als passadissos i va quedar prohibit penjar cartells als suros de les classes. Cedint a les demandes de certs sectors de l’alumnat, va ser instal·lada una cartellera a la porta d’entrada principal, on les diferents entitats actives a l’institut podien anunciar-hi hipotètics futurs actes; deixant exclosos del “dret a cartellera”- diguem-ho així- a tots els continguts teòrics, polítics, etc….

Nosaltres, ja vàrem expressar desacord amb una aquella resolució mitjançant un escrit dirigit al consell. En aquella encesa carta, s’hi defensaven aferrissadament els motius de la nostre acció dins el marc de l’institut, en un intent de fer entendre la vital importància que té la diversitat d’informació, opinions i “colors” a l’hora de formar un alumnat crític. Finalment, i tenint en compte els motius adduïts anteriorment s’hi reivindicava l’ús obert a tothom de les cartelleres presents a les aules.

La negació a la proposta per part del consell escolar va ser fàcilment previsible, però demostrà un curiós fet: Sembla ser que a consell escolar, a Direcció; a l’estat Espanyol! –perdoneu la generalització- existeix un temença ,gairebé instintiva, a tot allò que pugui ser significant d’un alumnat amb visió clara de la realitat, crític i combatiu, més enllà de simples individus consumidors de coneixement, programats lliçó a lliçó per a un futur imposat.

Amb aquest nou redactat no volem pas tornar a exposar els nostres principis o justificar els nostres actes. Ja ho hem comprovat, tot intent de fer comprendre, per bé que inútil; acaba traduït en mirades enverinades envers nosaltres i tot el moviment  pel qual ens sentim representats. Ara per ara, doncs, la nostra major fita a l’institut; i ho diré sense embuts, és la celebració d’una consulta als alumnes sobre l’ús de totes les cartelleres del centre, sense excepcions. Aquesta seria, incloent-hi les modificacions que fessin falta, la consulta:

– Estàs d’acord amb l’ús de totes les cartelleres del centre per a penjar-hi informació de tota mena ( política, entitats, actes, festes…), sempre i quan, la informació citada no sigui de característiques violentes, xenòfobes o sexistes?

a)Sí

b)No

c)Ns/Nc.

I la proposta va més enllà, doncs aquesta seria només la primera de les consultes; hauria de ser possible convocar-les sempre que hi hagi necessitat

Dit això, esperem que el consell coincideixi de forma unànime que gràcies  a les possibles consultes, construirem un model d’educació  molt més democràtic, basat en la participació activa de l’alumnat, per contra de les imposicions gairebé autoritàries que sempre l’han caracteritzat.

Tanmateix, una resposta negativa portarà certes conseqüències, doncs serà ja innegable el model d’institut imposat, i quedarà clar que no interessa per res la veu dels alumnes; que ens volen  passius i obedients, sense cabuda en decisions que podrien definir el nostre futur com a persones.

Si, és necessari s’organitzarà l’elecció d’un consell escolar alternatiu que sigui veritablement legítim i promogui consultes per donar una veu real als alumnes.

Representants de Maulets Maresme al centre.

Vaig elaborar i presentar aquest escrit al Consell Escolar del centre en representació de Maulets( El jovent independentista revolucionari). Va ser just abans de les vacances de Nadal, per això comprenc que no s’hagi respost encara. No soc pas l’únic que para l’orella aquests dies, impacient per la resposta d’aquest òrgan, m’equivoco? I tampoc crec errar al pensar que a vosaltres, també us envaeix un frustrant sentiment al escoltar rumors descabellats- tot i que potser no ho són tant- sobre la maleïda resposta. Espero, doncs, atent i reflexiu, cavil·lant totes les possibilitats.

Tot i que no ho sembli, el pronunciament del Consell anirà molt més enllà d’un simple “Sí” o “No”; les dues opcions poden provocar canvis significatius a la nostre vida estudiantil, capgirant-la, deixant enrere antics dubtes i portant llum a assumptes distants.

Les reflexions que us guardeu per a un mateix, aquelles sospites gairebé instintives; un sol monosíl·lab farà emergir-ho tot a flor de pell.

Desitjaria, amb aquestes breus paraules, fer-vos discernir sobre la importància d’això que es proposa. La consulta pot semblar banal, estic segur que a molts de vosaltres us importa ben poc, però és senzillament simbòlica.

Sí, volem defensar el dret a expressar-nos lliurement, però en essència, una consulta així representaria el model d’educació que defensem.

Digueu-me somiador, però jo afirmo l’organització d’un poder de decisió de l’alumnat d’aquestes magnituds simbolitzaria l’arrelament de la democràcia a les bases d’una societat que sembla haver perdut el nord en aquest aspecte.

Nosaltres, els estudiants, i tots els que arribin després; som les bases d’aquesta societat i tenim l’oportunitat de transformar-la mitjançant molts marcs de lluita, i un d’especialment important ha de ser la nostra formació.

La proposta, i la conseqüent resposta són –sota el meu parer i com he dit abans- una prova de foc per al centre, que ha de determinar la nostra reacció. Rebre amb alegria, conscients de la gran victòria d’un “Sí”; comprendre un “No”, i bastir-li una resposta pròpia, sòlida i real.

Així doncs, us animo a tots els que llegiu l’escrit a que opineu sobre el tema, i ja de retruc, que escolliu un posicionament vers la consulta plantejada!

Àlex Appel