LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

A los 5 años, nos preguntan que qué queremos ser de mayor y contestábamos cosas como astronautas, policia, profesora, o en mi caso “princesa”.

A los 10 años, nos lo volvieron a preguntar, y respondimos, estrellas de rock, actriz, o en mi caso “reina”. Pero ahora que somos mayores creo que la respuesta que diríamos sería… ¿Quién lo sabe?…

No es momento de tomar decisiones rápidas. Es momento de cometer errores, de subirse al tren equivocado y perderse, de enamorarse… por supuesto de cambiar de idea y volver a cambiar porque no hay nada seguro.

Así que cometer todos los errores posibles y algún día cuando nos pregunten, que queremos ser, no tendremos que adivinarlo… Lo sabremos….

Emma

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Com ja sabreu, una de les coses que em caracteritzen, és que sóc un apasionat del futbol. Des de ben petit que hi jugo. Vaig començar jugant a l’equip del meu poble, al Vilassar de Dalt, però quan era petit vaig rebre trucades d’entrenadors que estaven interessats en mi, i vaig marxar. Estava indecís per marxar a un equip o l’altre, que encara que un fos millor, per la categoria a la que jugava, vaig decidir finalment anar a l’altre. Ja fa cinc anys que jugo a aquest equip, el Premià de Mar. Quan vaig arribar, vaig trobar-me a una gent fabulosa, no només perquè siguin bons jugadors, també són grans persones.

Durant aquests cinc anys, han anat marxant gent i arribant d’altres. He passat per experiències que m’han marcat molt, i que no oblidaré mai a la vida. Al final de cada temporada, l’entrenador em deia que volia comptar amb mi per la temporada vinent, i aquest any no ha sigut menys. Fa uns dies, abans de començar el partit que podria ser l’últim amb aquest equip, l’entrenador em va dir que em volia per la temporada següent.

Aquesta temporada ha sigut molt difícil per a mi, perquè he estat lesionat de l’esquena força temps, i m’ha impedit ser el jugador que era al principi de la temporada. Ha sigut un any dur, no confiava en mi mateix, i ja no jugava els minuts que ho feia abans. Tot això, m’ha fet pensar que hauria de tornar a l’equip del poble, amb els amics de la infància, però em costa moltíssim prendre aquesta decisió… I a més, l’any que ve hauré d’agafar l’autobús si vull seguir jugant al Premià, cosa que em fa molta mandra. Ja hi tornem, un altre cop indecís!

És molt trist deixar a companys que fa anys que coneixes i que t’han tractat tan bé, i que potser no els tornis a veure mai més. És una de les coses que té el futbol, les amistats que hi fas. S’ha acabat la temporada i ja haig de decidir què fer la temporada vinent. El més segur és que marxi, però em costa molt fer-ho…

David

Mi querida bicicleta,

No recuerdo muy bien la primera vez que me subí encima de ti, de eso ya hace mucho, yo era muy pequeña. Supongo que no me costó demasiado, siempre escucho a mi padre explicar que a los cinco minutos de conocernos ya íbamos las dos solas.

De las ruedecitas no podemos decir grandes cosas, porque pronto pasaron al olvido. Pero tú y yo, amiga mía, hemos pasado momentos inolvidables, como paseos bajo la lluvia, escapadas nocturnas, días soleados, días no tan soleados, risas y llantos.

Poco a poco, nos hicimos inseparables, formamos parte de un puzle de dos piezas, sin ti no me siento llena, me falta mi otra mitad, y esa mitad eres tú, mi querida bicicleta.

Mientras bajamos a toda velocidad por un sendero, o saltamos algún obstáculo me olvido de todo y desconecto del mundo, me relajo. Tú me transmites seguridad, aunque a la hora de hacer algún salto siempre me hace respeto, y tengo la duda de saltar o no saltar, como en el día a día la duda de hacer o no hacer algo, pero al final decido arriesgarme para no quedarme con la duda de: ¿qué hubiera pasado? y, ¡pam! Salto. Muchas de las veces sale bien y me siento orgullosa de haber tomado esa decisión, pero muchas otras sale mal, y caemos (esto lo sabes muy bien, ¿verdad?). Hay caídas dolorosas y caídas que no esperábamos, pero si algo he aprendido a lo largo de mi corta vida, es que después de cada caída hay que levantarse y seguir adelante.
Te quiere,

Carla.

El futur és impossible de preveure. Però pots decidir moltes coses , que voldràs estudiar, quin estil de vida voldràs tenir, si vols compartir la vida amb algú o no ,que voldràs fer , infinitats de camins. Camins que nosaltres hem d’anar obrint.

Pocs de nosaltres sabem què volem estudiar, si el nostre camí anirà cap a la universitat, cap a mòduls o si ens decidirem per entrar al món laboral (si l’actual situació econòmica ens ho permet). Jo crec que tothom hauria d’estudiar i preparar-se bé pel seu futur. El meu pare em va ajudar a fer una reflexió, em va dir: a qui agafaran abans a un supermercat, a algú que tingui estudis o a un altre que no?.

Ho vaig pensar i vaig veure que tenia raó. Actualment al nostre país tenim una crisi molt important i molta gent no té treball però d’aquesta gent poca té estudis, el que vull dir és que penso que la crisi és molt diferent per la gent amb carrera o sense . Els estudis ens fan tenir més oportunitats, fins i tot, ens poden donar la opció d’anar a buscar el nostre camí en un altre lloc. En la meva reflexió no menyspreo ni molt menys a la gent que no té estudis, però crec que un bon nivell cultural pot ajudar-nos a triar el camí.

Personalment tinc molt clar el que vull estudiar però apart del que vull fer i ser a nivell professional m’agradaria saber moltes coses, com un humanístic, però molt més petit, no sé si m’explico.

Una de les persones que jo considero molt sàvia és l’Eduard Punset. Cada setmana miro el seu programa i em quedo al·lucinant de las reflexions que pot arribar a fer des d’un tema molt petit o irrellevant

El futur és molt important i les decisions són molt difícils però sempre has d’intentar fer el que a tu t’agrada .

Xavi

Els pírcings m’encanten, sempre m’han agradat. Fa uns anys que en volia un al nas. Quan li vaig dir a la meva mare, em va contestar amb un no rotund, però, desprès, em va veure tan segura del que volia i tan decidida que al final em va deixar i el meu pare no va oposar-s’hi, ja que des de el principi em deia que si estava convençuda, tirés endavant.

Un dissabte que estava a Premià, vaig veure una botiga de pírcings i tatuatges i vaig entrar per a preguntar els preus i mirar com era el lloc. El lloc estava bé, tenien cura amb la higiene i em va semblar adient. Vaig decidir ferme’l. Estava molt nerviosa, només quedava mitja hora i no deixava de menjar-me el cap pensant si faria gaire mal.

Finalment, em van fer pujar unes escales fins arribar a una petita sala. Vaig estirar-me a la “camilla”. Després de desinfectar-me el nas i posar-me una mena d’esprai, la noia va agafar l’agulla. El cor em bategava a cent i vaig tancar els ulls amb força. Va ser ràpid, sense adonar-me l’agulla ja havia passat i la noia començava a posar-me el pírcing. La veritat és que em va fer més mal quan em va posar el pírcing que quan em va clavar l’agulla, i mira que en tenia, de por!

Ara, després d’uns mesos, ja tinc el pírcing al nas que tant volia! Sóc realment feliç!

Carla

L’estiu passat vaig anar-me’n de vacances a Cantàbria, a un campament de surf. Aquest any també m’agradaria anar-hi. Però fa temps que espero fer els setze anys per una sola cosa, treure’m el carnet de moto. I no es pot demanar tot.

El dijous passat, a primera hora del matí, la meva mare, portant-me a la cuina, em va fer escollir entre les dues opcions. Havia de triar entre les vacances o la moto, i la decisió era molt difícil, tant que encara no he escollit.

Per mi, anar a Cantàbria, no és el simple el fet de marxar de vacances. És més aviat un temps per no pensar en res, gaudir fent el que més m’agrada, surf. D’altra banda, la moto m’estalviarà moltes passejades pel poble, i em facilitarà l’anada a Mataró, Montgat, i d’altres llocs on fins ara, per anar-hi depenc del meu pare.

Aquesta és una de les decisions que et planteja la vida, i per decidir-me necessitaré molt de temps.

Xavier

Nunca sé qué escribir, siempre me pongo frente a la pantalla del ordenador y me pongo a pensar en lo que escribir, puedo tardar 10, 15, o hasta 20 minutos en decidirme. Todas estas decisiones, por tan absurdas que sean algunas, siempre nos rodean a lo largo de nuestras vidas y son importantísimas para nuestro futuro, algunas más que otras indudablemente.

En la vida cualquier decisión es complicada de decidir, cuando se trata de tomar una decisión, estamos hablando de dos o más posibles caminos con un mismo objetivo, pero con diferentes resultados. Por ejemplo cuando decides qué carrera escoger, puedes escoger o una o la otra, con ambas tienes el objetivo de trabajar y ganarte la vida, pero cada una te dará una manera de vida distinta.

Una de las decisiones que pronto me tocará decidir, precisamente, son los estudios. Los estudios quizás son una de las decisiones más importantes que una persona puede tomar, y quizás de las que se debe tomar con más seguridad debido a que marcan la vida “laboral” de una persona.

La verdad es que todavía no se que estudiar, pero tengo todavía dos años, por lo tanto no me preocupo demasiado, antes me preocuparía por las notas de este curso, digamos, en pasar limpio cuarto de Eso, sin embargo no cabe duda de que en mi vida está empezando una nueva etapa que marcará mi futuro.

Edu