LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea

La societat ens ha acostumat a fer-nos preocupar, ja des de ben petits, sobre el nostre futur. Ni tan sols ens adonem que aproximadament durant els primers quinze anys gran part de les nostres vides gira entorn el temps a venir. Però només són petites coses i molt subtils les que evidencien aquest fet. Per exemple, a tots i cadascun de nosaltres ens han fet la típica pregunta: Què voldràs ser de gran? La qual sempre és un bon tema de conversa.

Els més petits solen donar respostes clares i normalment escullen professions heroiques com per exemple bombers o astronautes. En el meu cas jo sempre havia volgut ser metge. Però realment molt pocs arribaran a complir el seu somni, encara que en aquell moment, degut a que encara no saben actuar amb més maduresa, estan convençuts del que volen arribar a ser a la vida. Els anys passen i, normalment, canviem de parer, ja sigui degut a influències externes com l’opinió dels pares o d’altres però el cas és que sol passar. Jo per exemple a dotze anys vaig pensar que estaria bé començar a rumiar què era el que m’agradava. Escriure sempre ha sigut una feina fàcil per mi per tant vaig decidir que el més apropiat seria dedicar-me al periodisme, encara que aquesta idea només era provisional, ja que no n’estava del tot segura. Però realment arriba un moment que notes que el futur el tens a les teves mans, que ja no són aquelles preguntes innocents sinó que ara realment t toca encaminar-te i prendre decisions difícils que marcaran la teva vida per sempre. Crec que aquest moment encara no m’ha arribat, però no és pas gaire lluny. Finalment, em sembla que he pres una decisió definitiva, m’agradaria estudiar una carrera mixta, dret i empresarials perquè té moltes sortides.

En conclusió, passes per moltes etapes al llarg de la teva vida, i algunes d’elles has de prendre decisions importants però jo crec que no has de ser una persona influenciable, has de decidir el que creguis convenient i no el que vulguin els altres, ja que potser te’n pots acabar penedint.

Laia

Ja estem a punt d’acabar el curs, però no és un curs qualsevol, sinó que és el curs on acabem el cicle de l’ESO, els estudis obligatoris. Això comporta molts canvis i moltes decisions a prendre.
Companys que has tingut des de l’inici potser ja no els tornaràs a veure, altres que s’han convertit en amics i que no vols perdre se’n van a un altre centre. És com si tot estigués a l’aire, perquè comencem una nova etapa on tot és nou, on les decisions ja les hem de prendre nosaltres i no els nostres pares, decisions importants que marcaran el nostre trajecte per la vida laboral. Ens plantegem que volem fer i apareixen un munt de dubtes perquè no saps mai si estàs escollint bé o si t’estàs equivocant.
El nostre comiat arriba ara amb el viatge de fi de curs, espero que ens ho passem molt bé i que disfrutem dels pocs dies que estarem a Amsterdam. Estic segura que ens emportarem molts bons records d’aquesta etapa en la que hem estat junts i hem compartit moltes coses. A partir d’ara comencem de nou, nova gent, nous professors, nous camins que marcaran el nostre futur…
Fins que d’aquí uns anys algú organitzi un sopar on ens trobem tots junts com ara fan els nostres pares.

Maria

Jo no sóc una persona molt llançada a l’hora de prendre decisions importants. El cas és, que mai ningú m’havia demanat que prengués cap decisió fins fa una setmana.

Em vaig assabentar que el dia que jo marxava de viatge de final de curs era el mateix dia que actuava al teatre Poliorama. Una persona a la que el teatre no li agrada ho té ben clar, prefereix anar a Amsterdam amb els amics, però jo vaig haver de pensar-ho molt. Per mi actuar al teatre Poliorama és increïble ja que fins ara he actuat a teatres petits i el Poliorama és molt gran. Per altra banda porto molts anys esperant aquest viatge i anar amb tots els meus amics de sempre a Amsterdam durant 5 dies ha de ser una de les millors experiències que em pugui passar mai. A més seria una manera de acomiadar-me d’ells ja que acabat l’institut marxaré a viure a Barcelona.

Ha costat molt decidir-ho però sincerament prefereixo marxar a Amsterdam que no fer una obra de teatre, ja hi haurà noves oportunitats d’actuar allà però el viatge és una experiència irrepetible.

Adriana Carpi

Ahir a la tarda quan vaig arribar de treure a passejar a la Gala, la meva gossa, vaig decidir que abans de fer deures em dutxaria perquè Aixa a les sis ja tindria els cabells secs per anar a entrenar i d’aquesta manera evitar haver-me’ls d’assecar amb el assecador ja que és una de les coses que mes odio en el món.

Vaig preparar-me les tovalloles i la roba interior perquè no m’agrada vestir-me al lavabo i, per tant, quan acabo de dutxar-me m’embolico la tovallola i vaig a la meva habitació a vestir-me. Ho vaig fer tot com de costum, vaig posar-me la música del mòbil, vaig encendre l’aigua calenta i quan estava a la temperatura que no em cremava ni estava massa freda vaig entrar a la banyera.

Quan estava acabant vaig escoltar que tocaven el timbre i al cap d’uns segons vaig escoltar la veu de l’Antonio, un amic del meu pare que venia a arreclar la calefacció. Tot seguit vaig sortir de la dutxa, em vaig embolicar el cabell amb la tovallola petita i em vaig eixugar el cos amb la gran. Segui escoltant la veu de l’Antonio i, per consegüent això volia dir que encara rondava per la casa. Quan vaig acabar de assecar-me i de fer tot allò que havia de fer abans de vestir-me: posar-me la crema a la cara, al cos, posar-me la roba interior, etc. No sabia que fer. No tenia roba neta per posar-me i aquell home seguia corrent amunt i avall pel passadís i la veritat es que no volia que em veiés o bé enroscada amb la tovallola i un monyo al cap o amb roba interior. Va ser un moment molt incòmode i indecís en el que se’m van passar moltes coses pel cap: crido a la meva mare? No perquè l’està ajudant, m’espero aquí fins que marxi? No perquè acabarà entrant la meva mare i deixant-me malament dient algun dels seus comentaris innecessaris.

I finalment vaig decidir posar-me la bata d’estar per casa i el texà que m’havia tret per anar ràpidament a la meva habitació i vestir-me. I així jo vaig fer, quan ja estava vestida vaig sortir de l’habitació amb tota tranquil·litat, com si tot aquell dilema mental no l’hagués tingut.

Laia

Quan s’apropa l’aniversari , el Nadal o algun moment especial en que es celebri alguna cosa i s’hagi de fer un regal, normalment ens trobem amb el dilema de què podem regalar.

En primer lloc, saber quant ens volem gastar i partir d’aquí intentar buscar alguna cosa d’aquest preu. Si coneixem molt bé la persona, serà més fàcil saber el que li pot agradar o que li fa falta, no hem de comprar alguna cosa que a nosaltres ens agrada sinó pensar què li agrada a l’altra persona, en definitiva és personalitzar el regal, però això no passa sempre, ja que avegades hem de fer un regal a persones que no són tan properes a nosaltres i no sabem les seves aficions o gustos personals. En aquestes ocasions crec que el més adient és comprar alguna cosa que ens agradi a nosaltres.

Molta gent pensa que un regal agrada més o menys depenent dels diners que s’han gastat, però un regal no simplement es basa en la qualitat o el preu que costa. No cal que sigui molt car, pot ser una cosa feta per un mateix.

Laia

M’estic adonant, com segurament molts de vosaltres, que a l’adolescència canviem, no només en l’aspecte físic, sinó mentalment també. Ja no som el fills del papa i de la mama (com alguns diuen), prenem les nostres pròpies decisions i no els hi fem tant de cas, nosaltres canviem de personalitat i volem ser diferents als altres.

Us explicaré com he arribat a aquesta reflexió. Primer em vaig fer un segon forat a l’orella, i això em va fer sentir diferent, però després vaig voler uns altre al cartílag i després dos més a l’altre orella. Al cap d’un temps em vaig voler fer el pírcing al nas, encara que els meus pares no estiguessin d’acord me’l van deixar fer per raons personals. A l’estiu em vaig posar metxes blaves, i m’agradava perquè em deia: “Ja no ets com tothom”. M’agrada ser així diferenciar-me, encara que quan els hi dic als meus pares que em vull fer més forats o algun tatuatge no em deixen, els puc entendre perquè encara sóc petita i no volen que me’n penedeixi quan sigui més gran. Però també ens fem més rebels i amb els pares no els hi tenim tant de respecte, i quan jo em volia fer una dilatació a l’orella ells no em van deixar, però jo ara me l’estic fent en contra seva. A vegades no els hi parlo com ho deuria fer i ho sé, però la meva mentalitat ha canviat i no sóc la nena petita d’abans.

Encara que m’estigui fent gran, estic prenent les meves decisions i sóc més rebel que abans, als meus pares no els hi faig tant de cas com abans i no els escolto tant, per sort, encara sé que ells estaran allà per mi i que faci el que faci sempre em donaran bons consells i, no perquè algun dia m’enfadi amb ells i em porti malament, no em deixaran d’estimar.

Salomé

Hi ha certs moments que penses que el que has fet, està bé. Però, realment, la decisió que has pres és la correcta? No te n’adones de si ho has fet correctament fins que aquesta acció ja s’ha realitzat. És una de les preguntes que ens acostumem a fer després d’haver pres una decisió. A vegades tens un remordiment, d’altres no, però és el que ens toca.

En alguns casos, si tens una cosa a escollir i no saps quina és la millor, una de les preguntes que et fas és: quina és la opció que em convé més? o, què em serà més útil? En aquell moment estàs confusa, se’t boquegen els pensaments i, per molt que et facis moltes preguntes, la majoria no les saps respondre. Intentes donar-li voltes i més voltes… Res. Ja portem tres preguntes de les infinites que ens podem fer. Quan raones aquesta qüestió penses: per què és tant difícil? (Aquí en tenim una altra). Preguntes sense cap mena de resposta. Un cop ja t’has decidit, tens una resposta per a cada interrogant que t’has fet anteriorment.

Finalment, acabes escollint la opció que té menys inconvenients, però no estàs del tot segura i et  veus obligada a fer-te una altra pregunta: he fet el correcte?

Alba

Sóc a quart de l’ESO i quan acabi aquest curs, haig de decidir què fer, és a dir, si faig móduls o bé batxillerat.

He escollit l’itinerari tecnològic, que era el que em cridava més l’atenció, però en aquestes tres setmanas estic canviant d’opinió, ja que no m’acaba d’agradar gaire. Per saber què vull fer, ho decidiré a partir de com m’ensurti aquest curs; si trec bones notes, entre sisos i sets, passaré a batxillerat, però si no, seria preferible anar a móduls, ja que si trec menys d’un sis a les asignatures, voldrà dir que a batxillerat segurament no m’anirà molt bé. Per les meves observacions d’aquests últims dies, han sigut una mica dolentes, ja que han estat més díficils del que em pensava, i trobo que encara no m’he adaptat del tot. Però estic agafant el ritme.

En conclusió el que trec d’aquest raonament, és que ara mateix no tinc cap idea sobre el meu futur i del que faré, encara que els meus familiars diguin que encara sóc massa jove, però en veritat nomès tinc aquest any per decidir, i espero trobar-hi la solució.

Pablo

Allò que ens ha de passar, d’aquí uns segons, hores , dies o anys. A vegades el triem, però d’altres és inevitable. Potser les coses ens passen per una raó, podria ser que el nostre destí ja estigués predestinat. Però qui sap.  Això és el que creien els grecs. Segons ells no podies fugir del teu destí. Les històries en que intentaven fugir-ne, eren les tragèdies.

Però ara, estem en aquella edat de trànsit d’un passat infantil a un futur adult. Ara tot són preguntes sobre el nostre avenir: Què estudiaràs? De què treballaràs? Què faràs amb la teva vida? Tothom ho pregunta. I jo no sé quina resposta donar a tants interrogants. Primerament et fan triar entre lletres, ciències o tecnologia. Un cop tries un, es divideixen en moltes més branques. Faràs alguna carrera? Quina? N’hi ha tantes! Que si biologia, magisteri, enginyeries, programació, telecomunicacions, …. I finalment, la feina.  Un dia vull ser cirurgiana (cardiòloga, traumatòloga, dermatòloga,…?), l’endemà enginyera (aeronàutica, industrial, de ponts i camins…?) i el dia següent física (o potser millor química?). I el pitjor de tot, quan et decideixes més o menys per una i et diuen: vols dir que té gaire sortida? No ho sé jo!

Segurament sabria de que m’agradaria treballar si estudies sobre tot. Després tindria coneixements suficients per saber que m’agrada o que no. Però com que això es gairebé impossible (per no dir totalment), em conformaré arriscant-me. Tal com deien a un anunci, si t’arrisques fins a les darreres conseqüències potser, i només potser, arribis a ser qui ets. I és que a vegades, estem tan preocupats pensant en el futur que casi ni vivim el present.

Aina Ros Alsina