LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’han demanat que porti un caragol a classe d’experimentals i aquesta tarda decideixo anar al bosc. No m’hi passo gaire estona, per decidir-me per un d’ells. Me l’he trobat sota una fulla, petit, jove, no s’havia donat compte de la gravetat de la seva situació, seguia caminant entre la gespa com un innocent dia qualsevol.

L’agafo i me’n vaig a casa. El poso en un tàper al damunt de la tauleta que hi ha al davant del sofà i em poso a mirar la tele. No puc evitar donar-li una ullada de tant en tant, veig com dóna voltes buscant una sortida, aixeca la panxa contra el plàstic… Em fa tanta pena veure’l així que li porto una mica d’enciam. No el vol. Deu ser perquè no està còmode com per tenir temps per menjar.

L’endemà al matí el porto a l’escola, dins del tàper. Pel camí vaig pensant si estic fent el més correcte. Si no el porto a classe, em posaran un negatiu. Allà possiblement morirà. Li he agafat molt d’afecte al caragol, al meu caragol, encara que només hàgim passat un dia junts. No tenir el negatiu per la vida del caragol. Val la pena?

Finalment ja estic a classe i he pres una decisió, sacrificaré la vida del petit animal per tal de no tenir un negatiu. No sé si he pres la decisió correcta, però si sé que al cap d’uns dies ja no me’n recordaré d’ell. Tot i així, ell era un animal innocent, no s’ho mereixia.

Era un dia qualsevol d’institut. Després del pati, vam fer classe d’anglès i, quan quedaven cinc minuts per acabar, la professora ens va informar que la de socials, no havia vingut… Tots vam fer gestos d’alegria!

Quan ens vam quedar sols a l’aula, tothom reia i conversava animadament, la situació va anar a més fins que una idea es va estendre: baixem al pati!

Alguns van marxar ràpidament, d’altres vam tenir més dubtes però, finalment, també ho vam fer; tota la classe havia sortit de l’aula. Mentre baixàvem les escales cap a la pista, un company i jo ens anàvem dient: hauríem de pujar a classe. Però els que estaven a prop nostre ens van dir que a la classe ens avorriríem fent deures i, tot i els nostres dubtes, finalment ens vam deixar convèncer encara que, per dins, pensàvem que ens enxamparien i que això no seria correcte. Tot anava molt bé, la primera mitja hora ens estàvem fent fotos, escoltant música… De cop, va aparèixer una professora baixant les escales que ens va fer pujar a l’aula. Tota l’alegria en baixar al pati es va convertir en mal rotllo i preocupació mentre tornàvem.

Va entrar el director a l’aula i es va enfadar moltíssim amb nosaltres, penalitzant-nos amb una falta per cadascú. El meu company i jo ens penedíem de no haver tornat a classe en el seu moment i haver-nos deixat convèncer per la resta.

La nostra vida està constituïda per tot el que decidim dia rere dia, minut rere minut i fins i tot segon rere segon. De fet, mai sabem ben del cert quan estem decidint alguna cosa que ens afectarà en el futur, de la mateixa manera que tampoc sabem si allò que ens aportarà serà bo o dolent. Això mai se sap, excepte quan ja és massa tard i aleshores pensem. Li donem voltes al tema i esclafats per una gran impotència ens culpem per haver escollit aparentment malament. No intentem pas mirar amb més profunditat la situació. I, si ens hem equivocat, qui ens diu que aquest “error” no ens durà finalment per un camí diferent i potser millor?

És per això que no hem de catalogar les nostres decisions com a bones o dolentes, simplement les hem de tenir presents perquè totes elles formen part del camí que anem construint a poc a poc, el camí de la nostra vida.

S’apropava l’aniversari d’un amic i li estàvem preparant una festa sorpresa. Tots els amics hi posàvem molta il·lusió. El dia anterior a la festa, el meu avi em va trucar per recordar-me que l’endemà havíem quedat per anar a un museu, que li feia molta il·lusió d’anar-hi amb mi. Jo no sabia que fer, no podia quedar malament amb l’avi, però tampoc podia faltar a la festa que tant havíem preparat.

Creia que la decisió era anar amb el meu avi, ja que hi havíem quedat abans. No obstant això, vaig decidir que aniria a la festa, no abans de parlar amb el meu avi. Li vaig explicar la situació i em va entendre perfectament, hi ha més dies per anar al museu i la festa no es repetiria. Li vaig prometre que el cap de setmana següent hi aniríem i li ho vaig agrair molt que m’hagués entès. Per a mi, el més important era quedar bé amb l’avi i que no hi hagués cap problema amb ell.

Buidar o no buidar el rentaplats. Aquest és el gran dilema que avui, dissabte, se m’ha presentat. Pujo a esmorzar aviat, cosa rara en mi. Obro l’armari per agafar un plat i veig que no n’hi ha cap. Tot seguit, obro el rentaplats, que està net, i n’agafo un. Llavors m’adono que hauria de buidar-lo. Però vull aprofitar el dia, ja que avui, per molt estrany que pugui semblar, no tinc deures.

Tinc dues opcions: buidar el rentaplats o no buidar-lo i fer altres coses. Si el buido, no faig el que vull encara que estigui fent el correcte. Si no el buido, faig el que vull però no és el correcte. Sé que el fet d’endreçar-lo només em portarà cinc o deu minuts, però m’estimo més fer altres coses per distreure’m.

He pensat a aprofitar el dia al màxim fent tot allò que m’agrada, perquè fins ara no he tingut temps i no tinc ganes de perdre’l ara buidant el rentaplats. A més, segur que algú amb més estones lliures que jo ho farà…

Escoltaré una mica de música i miraré una pel·lícula que ja fa molt que vull veure i quedaré amb els meus amics. Ja tinc gairebé tot el dia ocupat però potser hauria de buidar-lo una mica, ho sé. Els meus pares ja tenen prou feina, però no em ve gens de gust fer-ne. Saps que et dic? Me’n vaig a mirar una pel·lícula, que vés a saber quan tornaré a tenir un altre dia lliure…

Estic castigat a l’aula d’estudi de l’institut. Dues hores em queden fins a les cinc i mitja. Per això he reflexionat i he decidit que l’opció més correcta és escriure aquest escrit abans de no fer res. Jo sé perfectament perquè estic aquí, perquè no em vaig comportar correctament a les hores de classe i ara he d’assumir les conseqüències corresponents. Estic una mica desmoralitzat, ja que no m’agrada estar castigat. Però ara que penso, aquest és un bon moment per estudiar, per això mateix estic aprofitant el temps. Ara estic sol i hi ha un silenci sepulcral on només se sent el meu boli com escriu. En aquest moment podria plegar i sortir de l’aula però no és l’opció moralment correcta, ja que no és racional perquè tindria unes conseqüències molt més greus. Per tant, està decidit… Em quedo aquí!

M’acabo de despertar, crec que no vull sortir del llit. M’intento tornar a dormir però sempre hi ha el típic veí pesat que es posa a fer soroll de bon matí. Un veí que pica la paret amb algun objecte, probablement un martell. Però qui fa això a les 9 h del matí?
Penso que és millor aixecar-me, ja que he d’anar a esmorzar i no aguanto més els cops. Baixo les escales i me’n vaig a la cuina. En arribar, veig que no hi ha pràcticament cap cosa que em vingui de gust i decideixo tornar a pujar a veure si puc tornar a dormir. En estirar-me al llit, amb el soroll del veí, no puc ni tancar els ulls.
Penso que no puc ser l’única persona que li deu passar això. Però ja ha passat mitja hora i no crec que aguanti fins a les dues sense menjar. Així que acabo pensant més en el que haig de fer (aprofitar el temps) que no pas en el que vull (quedar-me dormint), resolent així els problemes del veí i de la gana.

Todos hemos sido víctimas de la pregunta “¿Qué quieres ser de mayor?”. Desde bien pequeños, nos incitan a elegir una profesión entre la multitud que hay, y nos inculcan que debemos esforzarnos para llegar a ejercerla. Lógicamente, un niño chico todavía no sabe lo que será de mayor, pero lo cierto es que un adolescente tampoco. Nos infunden el miedo de que hay que estudiar para ser alguien de provecho en la vida, y de que siempre hay que luchar y competir para llegar a lo más alto. Personalmente, opino que es un gran error.

Hemos convertido la vida en algo increíble. Se pueden hacer una cantidad inimaginable de cosas. Sin embargo, ya desde pequeños parece que se nos exige elegir una sola. Nunca he entendido la razón de que una persona deba escoger una profesión y trabajar de eso, al igual que nunca he entendido eso de que siempre hay una profesión para cada persona. En vez de presionarnos durante toda nuestra infancia y adolescencia sobre los estudios, el futuro, el dinero y el esfuerzo, creo que deberían presionarnos por el presente. Qué es lo que hoy quieres hacer, y sobretodo, qué es lo que hoy te gusta. A veces, la gente llega a ser muy contradictoria. Te dicen que pienses sobre el futuro, pero te dicen también que vivas el presente y disfrutes de la vida. ¿Cómo vas a vivir el presente, si por cada cosa que haces te recuerdan las consecuencias del futuro?.

Volviendo al tema laboral, no me parece correcto que una persona ejerza de una sola profesión. La vida se hace monótona, repetitiva. Siempre se debería poder hacer de todo, o al menos intentarlo, pero nunca decantarse por una sola función. Hay que saber de todo un poco: anatomía, astrología, física, química, psicología, historia, geografía,… pero no; si quieres ser abogado, pásate años estudiando derecho, pero que ni se te ocurra pensar en por qué los objetos caen. La mayoría de personas tienen mucho conocimiento de una sola cosa en vez de un poco de conocimiento sobre muchas, que en lo que a mí respecta, es más importante. Eso es lo que más me sorprende

De la vida se pueden sacar muchas conclusiones, y hay todavía muchas cosas que no sabemos, pero nadie te incita a averiguarlas. Sólo te incitan a estudiar una profesión y a vivir de eso. Principalmente, esa es mi queja.

Les decisions són uns fets de la nostra vida molt importants que defineixen el nostre camí, és a dir, el que farem, el que estudiarem… a mida que ens anem fent grans són més importants. En el nostre camí hi ha molts obstacles, un d’ells és saber prendre les decisions adequades per a cada moment.
Una de les decisions més importants que he tingut que prendre fins ara ha sigut el que vull estudiar, perquè encara no sé ben bé el que vull fer, a què em vull dedicar. En el meu cas necessito molta informació per acabar de decidir-me, com la que ens donen a l’escola el crèdit de síntesi, el saló de l’ensenyament, tutories durant tot el curs per finalment optar i estar segura d’allò que realment m’agrada.

Iria

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario