LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea

Aquest dilluns dia 7 d’abril tinc l’examen de Ballet de la Royal Academy of Dance. Consisteix en ballar els pasos que has practicat durant tot l’any davant d’una dona d’Anglaterra que et va puntuant.
Tinc més nervis que els altres anys perquè aquest cop en comptes de entrar en grup de tres hem d’entrar soles, i si et pares en mig del ball ja et suspenen l’examen. A més, és l’últim curs i ja em trec el títol.
Per altra banda uns dies abans la professora ens va dir que aquest any vindria a examinar-nos un home. No sé si és millor o pitjor, espero que no sigui molt estricte. Desitjo que vagi perfecte!

Laia

Farà aproximadament un mes que vaig reprendre les classes de ballet, ja en tenia ganes!
Al entrar a l’escola la meva professora ens va fer una sèrie de preguntes sobre el que havíem fet aquest estiu, si havíem gaudit, les típiques preguntes que sempre fan abans de començar un nou curs.
Tenia ganes de tornar a ballar, de tornar a sentir com la música entra per les orelles e inconscientment et poses a ballar sense parar.
Molta gent pensarà que és una tonteria, que no és necessari per viure o per estar mes contenta, però a mesura que ho vas practicant, cada cop ho vas fent mes imprescindible, la qual cosa quan no ho practiques independentment dels motius, ja siguin vacances o lesions, es veu reflectit en el teu estat d’ànim.
A l’escola apart de ballar som una gran família, ens ajudem, ens aconsellem…es fan els dies més agradables, i les classes mes curtes. Penso que si algun dia hagués de deixar-ho, es perdria una gran part de mi, sé que sonarà estrany, però el ballet ha sigut una de les coses que més m’ha ajudat a seguir endavant en els moments més durs,ha sigut un somni fet realitat, expressar-se amb moviments acompanyats de música, sense la necessitat de parlar, és una sensació impressionant!

Anna

La Danza Tribal Fusión es un estilo de danza que deriva de la danza oriental (danza del vientre). Es una danza muy sensual, que con mucha dedicación, saca lo mejor de la femineidad de nuestro cuerpo, sobretodo en la mujer.
Se trata de cordinar el movimiento de rodillas y pies, brazos y manos, cabeza y mirada trabajando y jugando a la vez con la disociación de pechos, hombros y cadera, adquiriendo así en nuestra figura un flujo parecido al de una serpiente.

Recuerdo que cuando inicié las clases, me veía muy antinatural, pues tenía el cuerpo bloqueado y mis movimientos se veían muy forzados. Poco a poco he ido descubriendo lo maravilloso que es aprender estas técnicas y combinaciones prácticas de las combos, estiramientos y relajaciones de mi musculatura, con las cuales estoy ejercitando y desarrollando muchos músculos antes dormidos, aumentando mi fuerza interior y autoestima, y debo reconocer que también me está presumiendo un poco.

Muchas veces, cuando estoy bailando, curiosamente mi mente relaciona la libertad de mi cuerpo con el movimiento de muchos elementos de la naturaleza, por ejemplo, pienso que como el recorrido de las olas sobre la superfície del mar, es el recorrido de mis dos hemisferios sobre el eje central de mi cuerpo, motor de movimiento y armonía.

http://www.youtube.com/watch?v=9S-RlRP7fbg

Celia.

– 5, 6, 7 i !!!! …… Repetim!!!! ……. Puc avançar?
– Si…

La primera frase crec que és la que més es repeteix durant la classe de hip-hop. La professora ens ensenya els passos i després amb música fem tota la coreografia. Sempre ho repetim fins que a totes ens queda més o menys clar; seguidament fa la pregunta: “Puc avançar?” I així és com anem aprenent tots els balls.

Sempre m’ha agradat ballar (suposo que en part és perquè la música m’encanta) em fa sentir lliure, m’oblido de la resta de coses i em centro només en memoritzar els nous passos i en gaudir de l’activitat.

A hip-hop practiquem diferents estils de ball com sexy stile o new stile i això m’agrada perquè anem variant i no és tota l’estona el mateix.

Algun dia m’agradaria formar part d’algun grup de competició. És una il·lusió que sempre he tingut per això m’agradaria dedicar més temps al ball. Simplement és magnífic.

Pau

Ahir 29 d’abril de 2011 va ser el dia internacional de la dansa.

La dansa és un art, una manera d’expressar-se. No és solament un moviment sinó tot el que amaga o porta darrere. Ballar és expressar els teus sentiments ja siguin de ràbia, d’emoció o d’angoixa, de felicitat o fins i tot d’odi, també d’amor… gràcies aquests pots ballar. Ballar no és fer quatre passes. És agafar el que tens dins i treure-ho a través del moviment.

Expressar-te. Quan balles, la gent pot arribar a sentir el teu sentiment sense ni tan sols coneixe’l. Quan balles només sents un so, el del batec de la música que passa a ser el teu batec. Aquests és el que et fa moure lentament quan balles ràpid.

La dansa és un somni del que no vols despertar o al que vols arribar. És el focus que s’encén per il·luminar-te dalt de l’escenari i així fer-te brillar. També és el desig que portes dins. Les ganes de continuar, d’arribar més lluny.

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar.

Laia

Quan era petita sempre anava pel terra, ja que només que fes un pas queia. No tenia gens d’equilibri. El metge va recomanar a la meva mare que em portés a fer algun esport que necessités molt d’equilibri. La mare va decidir apuntar-me a ballet. Ara jo segueixo fent dansa, però no per l’equilibri sinó perquè és una manera de despreocupar-me.
A molta gent li passa això mateix, no només amb el ball sinó amb les seves aficions. Quan es posen a fer allò que més els agrada, desapareix tot el que estaven pensant abans i els queda la ment en blanc.

És el que em passa a mi: només obrir la porta de l’aula de dansa, tots els meus pensaments, problemes o malalties desapareixen. Em relaxo, sóc una persona diferent, m’inhibeixo de la vida real i tot passa a ser un altre món, el meu món. Ballar és una escapatòria que busco sempre. És la millor.

Georgina Ros