LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, mentre sopava, vaig decidir fer un experiment. El meu pare estava assentat davant meu mirant la televisió, i jo vaig començar a  mirar-lo fixament. El meu experiment va sortir com esperava, ja que al cap d’uns segons, ell va girar el cap mirant cap a mi, com si se’n hagés adonat de la meva mirada clavada sobre ell. Aquest resultat em va demostrar que les mirades tenen molta força, ja que sense cap mena de contacte, te’n adones que tens una mirada clavada al damunt. I és que tots hem tingut alguna vegada la sensació de tenir uns ulls al clatell observant-te. Per això, em pregunto: com pot tenir una mirada tanta força?

Es diu que els ulls son el mirall de l’ànima, que en ells pots veure l’interior d’una persona. Com per exemple, Edgar Allan Poe en el poema “El Corb” diu del malgirbat ocell: “I els seus ulls tenen l’aparença dels d’un dimoni que està somiant”. Tothom té dos ulls, sota el front i amb el nas al mig, però hi ha alguna cosa, una brillantor, una manera de mirar que et fa veure que expressen sentiments diferents, personalitats diferents o maneres de pensar distintes. Les mirades expressen odi, amor, elogi, tristesa, amargor, …  Fins i tot poden arribar a fer por, o et poden arribar a enamorar.

Però tornant a la pregunta que he plantejat abans, com pot ser que te’n adonis si et miren o no sense veure els ulls observadors? Tant de poder té una sola mirada? Amb alguns professors m’ha passat que els he mirat als ulls mentre explicaven i ràpidament m’han retornat la mirada, inconscientment. És estrany… Fins i tot alguna vegada, anant per un carreró de nit, he mirat sense raó aparent cap amunt i he vist uns ulls xafarders observant qui gosava passar per el seu carrer a aquelles hores. Com és que m’he sentit observada davant de tantes finestres i justament hi havia la mirada curiosa d’un anònim? Fascinant, oi? Em pregunto si hi ha alguna investigació científica que ho hagi estudiat.

Encara que haig de dir que segurament moltes vegades som observats i no ens n’adonem, hi ha gent que no té el poder de la mirada, sinó el de la discreció… Realment tot això és molt curiós.

Aina

Vaig seure a l’escriptori de la meva habitació com cada tarda per posar-me a fer els deures de la setmana, però primer de tot, com de costum, vaig mirar per la finestra mentre pensava per dins en tot allò que m’envoltava.

A l’altra banda del carrer hi ha un seguit de cases adossades que són el primer que veig al mirar a través del vidre, però un petit detall em va cridar l’atenció. En una de les finestres d’una de les cases del carrer oposat hi descansava un gat gris, atrapat entre dos vidres en aquell petit espai, contemplant la vida humana des d’aquell punt alt.

A partir d’aquell dia vaig mirar sempre amb curiositat si em trobaria  aquell gat gris allà quiet com un estaquirot. Dia rere dia me’l trobava, fins que un dia una pregunta va començar a perseguir-me cada vegada que el veia: és real? Hi havia la possibilitat que fos un simple gat de peluix que donava pas a l’habitació d’una nena, o que no estigués atrapat simplement es posés allà per gust mentre veia el paisatge, o que no es mogués del lloc i passés dia i nit sense moure’s esperant menjar i aigua del seu amo… Mil coses se’m van passar pel cap en un instant, el més probable és que cap d’elles sigui la correcta. Tot i així, segueixo asseguda al meu escriptori, esperant algun moviment d’aquell maleït gat.

Carla

Des de fa molts anys, s’estan fent estudis de la terra, la seva creació, del que hi ha més enllà i que encara desconeixem. Però mai hi ha hagut una resposta que ens confirmi amb certesa i ens pugui resoldre els nostres dubtes.

Tinc molta curiositat per saber que hi ha més enllà del que els nostres estudis ens han permès investigar. Estic segura que hi ha moltes persones que tenen el mateix interès que jo per descobrir-ho.

Hi ha dies que et poses a pensar si hi ha més planetes habitats… o si potser no són com la espècie humana o en el cas de que n’hi haguessin, si ells saben que nosaltres existim… Però mai tens una resposta a les teves preguntes.

Quan penses com es va crear el món hi ha un moment en que el teu cervell ja no pot raonar més, l’espècie humana té la intel·ligència limitada. Hi ha estudis i investigacions que et poden orientar per resoldre algunes preguntes però sempre penses, quina ràbia, no puc saber de veritat com va començar tot.

Qui va crear tot això? Són preguntes una darrere l’altre sense resposta. No crec que mai descobrim l’inici de tot perquè cap humà hi va ser. I per molt que inventem màquines i aparells que ens puguin orientar i ajudar a arribar a llocs inexplorats seguim tenint la mateixa situació d’incertesa.

I com sempre, quan acabes de reflexionar et dones compte de que el nostre planeta terra és molt curiós hi ens crea un mar de dubtes.

Marina.

Hi ha persones que no saben què és l’efecte Coriolis, doncs bé, per aquelles persones que no ho saben, és l’efecte que s’observa en un sistema de referència en rotació quan un cos es troba en moviment respecte d’aquest sistema de referència. Aquest efecte consisteix en l’existència d’una acceleració relativa del cos en aquest sistema en rotació. Aquesta acceleració és sempre perpendicular a l’eix de rotació del sistema i a la velocitat del cos. Podem comprovar-ho fixant-nos en la direcció en que gira l’aigua quan traiem el tap de la pica. El més curiós és que en el Pol Nord sempre gira cap a la dreta i contràriament al Pol Sud gira cap a l’esquerra. Però què passa a l’equador? Doncs bé senzillament no gira en cap direcció.

L’efecte Coriolis no és important, és més, hi ha persones que s’han mort sense saber-ne res i no els ha passat res durant les seves vides, però a mi m’ha semblat interessant i per això tenia la necessitat de documentar-me i escriure-ho.
Enric