LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cultura
El dilluns dia 9 de març sortia una notícia que m’impactava molt, l’iva cultural baixava a un 10%. Això hem va fer pensar.

Actualment l’iva cultural esta al 21%, és a dir elevadíssim si comparem amb la nostra veïna Portugal (que té un iva del 13%) es a dir 8 punts menys, fa que ens plantegem moltes coses. Com per exemple que la pornografia només tingui un 5% d’iva. És a dir que el govern està fomentant la pornografia al aplicar-hi un iva tan baix i la cultura només hi poden accedir uns quants. Una entada de teatre, per a un musical de certa qualitat, costa uns 60 euros amunt. Una entrada de teatre de 20 euros amunt, és això el que volem deixar als nostres descendents?? Un país on la pornografia surt més a compte que no la cultura?

Per posar exemples clars, no fa gaire temps una companyia de teatre llançava una campanya amb aquest nom “revistes porno 4%, Calderón 21%.” La companyia primas de riesgo va posar a la venda, mitjançant la seva pagina web, 300 revistes pornogràfiques amb la qual es rebia una invitació per assistir a la representació de «El Mágico prodigioso» de Calderón de la Barca. No és la primera vegada que una companyia de teatre ven un altre producte per regalar entrades amb ell i denunciar així l’elevat gravamen de l’IVA cultural. El 2012, a la província de Girona, el teatre Bescanó va posar en marxa una iniciativa semblant: venia pastanagues a 15 euros i regalava amb elles una entrada per a l’estrena de l’obra suïcidis. Amb aquesta iniciativa, el teatre gironí va voler protestar també contra la pujada de l’IVA cultural i reivindicar que “la cultura no és un luxe”.

Personalment crec que això s’ha de fer mirar i reflexionar sobre com el nostre país a fet que la cultura sigui un luxe.

Gorka

Los humanos somos una especie de animal, el homo sapiens sapiens. A simple vista no dejamos de ser lo mismo que otro animal, un ser vivo. El hecho es que a pesar de ser así, nos hemos convertido en algo completamente diferente comparado con los otros animales.

Todas las especies existentes cumplen tres funciones vitales: la reproducción, la relación y la nutrición. Todos los seres vivos tienen como objetivo la supervivencia en este mundo y el reproducirse para así evitar la extinción de la especie. Todos menos los humanos. Los humanos tenemos otros objetivos en la vida. Nuestra vida no es nacer, aprender a cazar, cazar para sobrevivir, reproducirnos y cuidar de nuestra cría hasta la muerte. Nuestra vida está predeterminada, sí, pero de distinta manera. Primero de todo nacemos, somos cuidados y alimentados y enseñados para seguir adelante. Al hacernos mayores estudiamos durante años y años hasta cumplir mínimo los dieciséis (generalmente). Después escogemos entre seguir estudiando o trabajar. Y finalmente, todos acabamos trabajando de alguna manera u otra. A medida que pasa la vida, también hacemos muchísimas otras cosas, de las cuales las demás especies no hacen apenas ni una. Mi pregunta está en porqué hemos montado, los humanos, este “mundo” en el que somos simples marionetas. Por qué tenemos que estudiar cosas que nosotros mismos hemos inventado. Por qué la base de la sociedad es el dinero y nada más que eso. En por qué nos hemos distanciado tanto de la realidad de los otros seres vivos.

Los humanos somos la única especie que tras cientos de años, seguimos aniquilando la tierra. Somos los únicos que vivimos a base de explotar todos los recursos naturales que se nos han proporcionado. Los únicos que matamos de manera descontrolada para satisfacer nuestro apetito sin necesidad o para satisfacer nuestra ira. Los únicos que llevan a cabo guerras sin razón alguna. Los únicos que queremos aspirar alto para mandar por encima de otros. Los únicos que mantenemos una jerarquía sin ninguna base. Somos la única especie en este planeta que en lo único en que se basa la vida es en el dinero, el cual no serviría de nada si no hubiésemos organizado así nuestra forma de vivir. Una jornada laboral actualmente está en las ocho horas. Eso es una tercera parte del día. Sin necesidad de pensar demasiado, una tercera parte de nuestra vida se va trabajando, pero ¿por qué trabajamos? La respuesta es fácil, para ganar dinero. Una tercera parte de nuestra vida, se basa exclusivamente en el dinero. Así hemos montado nuestra sociedad. Vivimos para ganar dinero solamente para comprar cosas que no necesitamos para llevar a cabo una vida que no debemos.

¿Alguna vez han visto a un perro enseñando a separar por sílabas, palabras que ellos mismos han inventado? ¿Alguna vez han visto a un caballo darle dinero a otro para intercambiarlo con un vestido de estampados? ¿Alguna vez han visto que un gato sea político, juez, administrador, profesor, dependiente de una tienda o jefe de una empresa? Todo lo que vemos a nuestro alrededor son verdaderas estupideces que nosotros mismos hemos inventado solamente para hacer una vida extremadamente complicada.

Quizás el destino de la humanidad se predetermina a lo que estamos haciendo con el resto de seres y la Tierra, quién sabe, pero lo cierto es que somos una especie egocéntrica y egoísta, en la que todo lo que hemos tenido a mano, lo hemos devastado.

Alberto Udina Silvestre

Farà uns quatre anys que vaig viatjar al Marroc amb la meva família i amb la meva àvia. Concretament estàvem instal·lats a Fez, una ciutat del nord del Marroc que és l’antiga capital Imperial.

La meva primera sensació en arribar allà va ser una mica sorprenent: per les olors i pel menjar, en la manera en què el preparaven i el servien. En arribar, aquella mateixa tarda vam sortir a fer una volta. Tan sols vaig menjar una barreta de cereals, ja que em feia angúnia la preparació, els meus germans van demanar un entrepà de pita i el cambrer agafava amb els dits bruts els ingredients.

Un dia ens vam moure per la ciutat de Chefchaouen i el que em va deixar parada és que totes les façanes de les cases estaven pintades de color blau. Aquesta ciutat és molt bonica, ja que està molt ben conservada. També vam visitar les muntanyes de l’Atles i vam tenir la sort de poder coincidir amb una colla de monos salvatges. Allà són corrents però per a nosaltres va ser una experiència inesperada.

El que em va impactar més d’aquest viatge va ser descobrir una cultura molt diferent de la nostra i un nivell de vida molt més baix que el que tenim a Europa. Tot i així la gent del Marroc viu i treballa per tirar endavant però aparenten una gran felicitat i alegria.

Blanca Sala

La setmana passada vaig veure un reportatge sobre els Amish, aquests són un grup cultural molt religiós i no utilitzen les noves tecnologies com els automòbils, les televisions, etc.

En aquest reportatge uns joves, s’anaven del camp a viure una setmana a la ciutat, els joves estaven una mica sorpresos pel que veien, perquè era la primera vegada que anaven a la ciutat, el comportament d’aquests era una mica estrany. Els joves van aprendre molt sobre el que existia fora del camp. Es vestien de manera occidental, utilitzaven noves tecnologies, etc. Però hi ha una cosa que l’estaven pensant durant tot el dia “Quan torni a casa, la meva família m’acceptarà?”.

A l’hora d’anar a casa tots van anar vestits amb pantalons i camises. Però quan van arribar, dels quatre joves a cap el van acceptar a se casa.

La família de la primera noia s’havien mudat de casa per tal de que la seva néta no els trobés, la família de la segona, quan va arribar no li van voler obrir la porta i quan va anar a parlar amb les seves amigues, com la noia anava vestida normal, se’n van anar corrent, s’escapaven les amigues que des de petita havia estat amb elles. La família del tercer, el van deixar entrar a casa, però el tractaven diferent, per exemple li feien menjar en una taula apart. I la última noia que havia quedat amb les seves amigues en un bar, quan la van veure també se’n van anar corrent.

En aquesta cultura és deixen influenciar molt, sobre el que diu la gent. Jo no estic gaire d’acord amb la manera de pensar dels amish, però cada persona fa el que vol, i s’ha de respectar

 Zakaria

L’altre dia veia un programa de televisió a TV3, concretament l’APM, on plantejaven com de costum, aquesta qüestió: la televisió és cultura? A cada programa hi surt un artista diferent parlant-ne entre acudits. I jo em vaig preguntar: i a que se li pot considerar cultura avui en dia?

A l’APM sempre se’n riuen de gent que surt per la televisió o internet fent el ridícul, tant sigui perquè s’embarbussen, perquè cauen, perquè canten malament o perquè no tenen ni gota de cultura. Que una dona digui “Cómo se acuestan las manzanas para tener manzanas?” o que una noia de Gal·les digui “Espero que en Londres también hablen inglés”  és força greu.

L’APM és un reflex de la nostra societat. Es podria arribar a pensar que és una exageració, però la ficció supera la realitat. Només són petits fragments de la barbàrie humana.

El problema és que generalment, molts programes de televisió que fan actualment, es basen ja en aquesta mísera cultura que té bastanta gent . “Hi ha molta maldat en este món” I molta incultura, al loro! El jovent d’avui en dia creix mirant programes que se’ls hi mengen l’olla, amb tant de Justin Bieber i One Direction. Van sortir unes noies dient que salvarien abans a en Justin Bieber que als seus pares! “El mundo a veces hace señales de haberse vuelto loco“. Que hi hagin programes en contra del català, dels homosexuals, del Barça,… “Esto es el  Bronx!” O que diguin que els abrics de pell són llei de vida! “Sort que me pres una pastilla abans de vindre!” I només falten aquella colla que ens governa, “es de ser inútiles!” Sí, els polítics també hi queden ben retratats al APM. “A robar carteras, que no hay pasta pa’ comer!”

I és que en aquest país, “se va haber un follón que no sabe ni donde se ha metido!”

Aina Ros Alsina.

Molta gent em jutja per els meus resultats acadèmics, molta gent jutja als demès per la roba que porten i per moltes mes coses que podria dir però seria una llista sense fi que no portaria a cap lloc si no entenem ja la primera frase que he dit.

La gent s’equivoca des de que som persones que deixen de ser animals que es guien per l’instint.

Soc algú a qui li agraden les experiències, les converses amb un cert contingut, no una conversa que no porta a cap lloc, no una simple lectura narrada sense sentit que pot semblar d’allò més intel·lectual i a l’hora de la veritat que l’endemà ni la mateixa persona amb la que he parlat recordi el significat de “Algolagnia”. Amb aixo el que vull dir es que no és més culte el que més definicions esmenta, sinó el que més n’entén i més benefici en treu per a les seves pròpies experiències, sigui com sigui el seu vocabulari. Precisament la paraula cultura be de la paraula cultivar, podrien estar els avantpassats parlant de la ment, relacionant-ho amb la agricultura?

Suposo que generalment quan qualsevol persona parla de cultura parla de de la millora, i el refinament de cadascú mitjançant l’educació. Peró habitualment i més a la edat que tenim nosaltres, com diuen: “l’edat d’estudiar” i “l’edat del pavo” la gent s’equivoca i s’oblida que l’educació hi es a tot arreu, no només en el llibre de qualsevol assignatura de 4t d’ESO, hi és a casa, està als carrers, està en el centre educatiu de cadascú, està a Internet, en els diaris, a la pròpia vida, la vida quotidiana, el dia a dia i suposo que també enteneu què vull dir amb això, no cal que allargui més aquesta llista. Dóna la casualitat que molta gent des d’una edat molt prematura té a l’abast aquest medis d’informació i molts de nosaltres quan som infants comencem a fer-nos preguntes, a mesura que creixem cadascú busca les seves pròpies respostes adaptades a les circumstancies de la seva vida, hi ha qui es conforma amb el que li ensenyen, hi ha qui no vol escoltar-s´ho, hi ha qui necessita més i també hi ha a qui l’interessen altres temes.

En tot cas hem de anar molt en compte a l’hora de anomenar, i senyalar a algú dient-li inculte, perquè ningú no deixa mai de aprendre i de culturitzar-se, el que tu sàpigues tal vegada ell ho ignora, però possiblement el que ell hagi après de la vida en aquest sentit tu siguis un verdader novell i ell et pot donar una bona lliçó.

Em dic Edgard i soc un aprenent d’escriptor, poeta, filòsof, pintor, actor i moltes coses més (apart de ser estudiant) en conclusió soc un aprenent de la vida, si m’ho demanes amb bones paraules compartiré amb tu la meva experiència, només et demano que si ets tan expert com dius en el que dius, no et riguis de mi per la meva poca habilitat en els teus temes, no he viscut mai la teva vida, simplement si ets tan bo com dius ensenya’m perque un dia sigui un mestre en la matèria igual que tu.

E.Caballero

A Japó hi han moltes tradicions, una d’elles és menjar pop viu directament collit del mar.

El vint-i-set de juny de 2001, l’Hiroshima Sakura estava dinant amb la seva filla i el seu promès, el qual no li agradava molt, al conegut restaurant Xiao Yang de Nagasaki.

L’Hiroshima no parava de desafiar al xicot a menjar coses molt insòlites per demostrar la seva gran virilitat i per ensenyar-li a la seva filla que no feia per a ella, fins que va arribar el plat FINAL, el pop viu. El que el senyor Sakura no sabia era que aquell sí seria el seu últim menjar.

Per demostrar que ell era més home que aquell pobre noi que només volia tenir un bon dinar amb la noia que estimava i el seu pare, en comptes de tallar el pop com “Déu mana” el va engolir sencer, tot d’una sola peça. El pop, encara viu, es va enganxar amb els seus forts tentacles a la tràquea de l’Hiroshima i sense poder fer res al respecte va caure abatut al terra, llençant pels aires la seva “gran” virilitat.

Aquesta verídica història ens ensenya que no ens hem de creure superiors a cap persona de les que ens envolten i que a tothom que fa alguna cosa dolenta d’una manera o altre la malifeta li torna. Alguns tindran sort, altres com per exemple l’Hiroshima no tanta. També ens ensenya que al món hi ha moltes cultures diferents on moltes de les tradicions poden arribar a ser molt perilloses. I et poden portar fins i tot a la mort.

Marta Artigas

Més de 50.000 animals entre toros i vaquetes són massacrats en la mal anomenada Festa Nacional, a més de centenars de cavalls ferits de mort en les curses de braus. La mort d’un toro a la plaça és lenta i agonitzant. Hi ha moltes coses que el públic no veu, la gent pot creure que una cursa de braus  és una “tradició de la qual sentir-se orgullosos”, una baralla entre un home sol enfrontant-se a una terrible bèstia molt mes gran que ell, i terriblement perillosa, però aquesta imatge és una mentida. La veritat és que el toro no té cap oportunitat, abans que l’espectacle comenci els toros es troben malalts, desorientats i amb dolor.

Jo d’això en trec una simple conclusió, i és la següent: La crueltat que humilia i destrueix pel dolor mai es podrà considerar cultura.

Laura