LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

La crisi d’una manera o altra ens està afectant a tots, ja siguin rics o pobres. Les famílies treballadores que depenien dels seus sous per viure, que ja anaven justes de diners, ara pateixen veritables problemes econòmics; alguns dels rics han deixat de ser-ho i altres segueixen amb un bon estatus de vida, malgrat que a un nivell més baix. Això d’alguna manera ens afecta als fills de les famílies, ja que si abans et donaven cinc euros però anar a fer una volta, ara potser te’n donen tres.

Aquest també pot ser el motiu pel qual els joves deixen els estudis abans dels divuit anys perquè, com que els pares no els donen diners ells decideixen posar-se a treballar, però com que no tenen estudis, si troben una feina serà una feina mal pagada, probablement no superarà els 600 euros al mes, un sou que no és suficient per a molts joves. A més, tot això té els seus inconvenients, com per exemple, que els joves s’acostumin a la feina i al sou que els estan pagant i es conformin amb les condicions.

Des de el meu punt de vista, tota aquesta qüestió és un gran problema, però en realitat, tampoc en sé la solució, perquè penso que és un com un peix que es mossega la cua i que no hi ha una sortida fàcil.

Sara

Aquest diumenge hem anat a un menjador social del Raval de Barcelona a fer de voluntaris amb els escoltes.

En arribar a la porta d’entrada havíem de passar per una rampa una mica estreta on la gent s’esperava per entrar a menjar. Com podeu comprendre la majoria eren rodamóns i gent del carrer i quan vam passar per entremig se’m va fer una mica violent.

Un cop a dins una voluntària ens va explicar quines tasques hauríem de fer i ens va assignar unes taules on havíem de servir. Després la gent va començar a entrar i a seure al seu lloc. Nosaltres els havíem de portar el plat d’arròs, el pa, l’aigua i tot el que necessitessin. Quan marxaven havíem de desparar taula i netejar els plats amb els altres voluntaris. A mi em va tocar esbandir els gots al costat d’una dona que els fregava, vaig estar parlant amb ella i em va explicar que algunes vegades hi havia baralles perquè la majoria dels comensals són alcohòlics o drogoaddictes.

Ha sigut una experiència molt impressionant que m’ha ajudat a comprendre com està de malament el món i la crisi tan forta que patim perquè més 300 persones a les quals vàrem servir haguessin de venir cada dia per poder menjar.

Una de les impressions més xocant que vaig patir va ser veure una vella molt ben vestida que aparentment semblava que tingues diners, però que en la realitat no es podia permetre comprar menjar perquè tenia una pensió massa baixa.

Trobo que això de fer de voluntària m’ha ajudat a créixer com a persona, i espero tornar algun dia, perquè ajudar als altres em fa sentir bé.

Cinta

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana