LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I altre cop comença la rutina del dia a dia. Després d’haver estat gairebé tres mesos sense fer res, se’m fa pesat aixecar-me d’hora per anar a l’escola, estudiar, fer els deures… I és que l’estiu es passa en un tres i no res. Ara, cada hora del dia es fa pesada, com si s’allargués per fer-me la punyeta, mentre recordo els vells dies d’estiu que passava amb els amics; tot era diversió, gresca i vivia el present sense pensar en el futur.

Des de que va començar el curs, els professors ens han preguntat diverses vegades què tenim pensat fer els pròxims anys: si seguirem al centre o bé marxarem, si farem batxillerat… Fins ara ningú ho té gaire clar. Sembla mentida que aquell dia tan borrós i llunyà, el de decidir d’una vegada per totes a què ens volem dedicar, es trobi en un futur proper. Un futur molt més proper del que tots nosaltres pensem. El temps passa volant, fa quatre dies érem petits i jugavem a què voliem ser de grans, però ara ha arribat l’hora de pensar seriosament. Noves portes s’obren, altres, en canvi, es tanquen darrere nostre, però toca avançar. Comença una nova etapa de la nostra vida, només espero començar-la amb força i poder formar un bon camí.

Marta

Este verano se me ha pasado demasiado rápido, todavía quiero hacer tantas y tantas cosas que tenía planeadas y no he hecho…

Estas vacaciones han significado mucho para mi, pero aun y así, ha sido como una cuenta atrás de empezar una nueva etapa de mi vida. Me refiero a que han significado mucho para mí, porque este verano conocí a mi actual pareja, Raúl, exactamente el 21 de junio, mientras celebraba con mis amigas el final de curso. Pero muchas cosas han pasado este verano, y no precisamente buenas.

Suelo ir de vacaciones a Almería, llevo toda mi vida yendo ya que la mayoría de mi familia está allí, pero este año ha sido todo distinto y no he querido ir, prefería quedarme en Vilassar con mis amigos y mi novio antes que ir de vacaciones con mis padres. Poco a poco noto que cambio, que me voy haciendo cada vez más independiente, y no sé porqué, pero me da un poco de miedo crecer.

Espero que mi nueva etapa sea mucho mejor que el tiempo que he pasado en la ESO, y que algún día pueda llegar a volver a ver a todos mis compañeros de clase, y a los profesores que llevan cinco años aguantándome.

Maria

Per fi s’acosta el final d’aquest curs i conjuntament l’estiu. Ara és el moment de que cadascú triï el camí que vol seguir al llarg de la seva vida. És un moment molt dur, ja que comences una nova vida: nova gent, nous paisatges, nous aires.

És una època de molt canvis, on tot el que havies obtingut durant tota la teva vida, tot allò a lo que estaves acostumat podia canviar per a sempre. Quan passes de ser un adolescent a ser un adult i has d’aprendre a prendre decisions importants, decisions que repercutiran en el teu futur. Moltes seran bones i t’ajudaran en una millora de la teva vida, d’altres potser seran dolentes, però la vida és un cúmul de decisions bones i dolentes, on qualsevol cosa que facis estarà feta perquè tu ho has volgut, sense que ningú t’hagi de dir què fer ni que dir, on tu mateix podràs ser l’amo de la teva vida.

Serà un canvi molt difícil per a tothom, per a uns més que per a altres, però és un canvi que s’ha de fer sí o sí. Serà difícil, però ningú va dir que la vida seria fàcil i els canvis que l’acompanyen tampoc.

Manel

Hace unos días, no sabría decir cuántos exactamente, leí que la memoria humana, tiene la capacidad de guardar -por decirlo de alguna manera- un uno por ciento de las vivencias.

Esta información me hizo reflexionar, y de hecho, a día de hoy, aún me da que pensar porque aunque parezca extraño, recordamos muchos más momentos insignificantes en nuestra vida, que los más relevantes, aunque estos últimos puedan ser los que más nos marquen. ‘Flashes’ de momentos concretos, probablemente sin mucha importancia, pero son los pedacitos de cada uno, o momentos significativos de tu vida, como puede ser tu primer beso, un gol en el último minuto que te da la victoria, o el momento en que conociste esa persona que tanto significa para ti.

Por otra parte, pienso que no necesariamente son estos momentos, los que tenemos grabados en la memoria, los que nos hacen crecer como personas. Las experiencias que vivimos día a día, probablemente las menos notables, son aquellas que nos hacen tener nuestro propio criterio y valoración de la vida. Por estos motivos, pienso que debemos vivir la vida paso a paso, sin saltarnos ningún momento, por pequeño que sea.

Son las pequeñas cosas las que nos hacen grandes

Aleix

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Demà dia 3 de Desembre farà 15 anys que vaig néixer. Per a molts, això tan sols significa una allau de regals, el poder tenir moto, o simplement creure’s encara més superiors a la resta. Però jo no ho veig així. A part de les felicitacions i regals, això vol dir que faré un pas endavant, un pas endavant que em farà créixer més com a persona. Demà, deixaré enrere un altre any de la meva vida, juntament amb una gran quantitat de records inolvidables. I ara el que toca és esperar el millor d’aquesta nova etapa que s’acosta.

Sempre hi ha algú que es creu que per tenir un any més vol dir que has avançat en els conceptes de la vida, que ja no ets pas un nen, que has madurat i comences a ser gran. Totes les coses que feies abans se’t fan absurdes perquè creus que ja ets quasi adult. Quan un nen petit (per petit entenem d’un curs menys) fa una tonteria el mires amb despreci com si sigués un idiota, sense adonar-te de que no fa gaire temps, això és el que feiem dia a dia. Tenim tantes ganes de créixer que deixem enrere un munt de coses que quan siguem grans, ja no podrem fer. Ningú t’assegura que demà puguis fer el que no has volgut fer avui a causa de la vergonya, perquè tu no ets pas un nen, no? Tu ja ets gran.

I així, aniran passant dies i dies, i després passaran anys, i tu aniràs creixent fins que arribarà un dia en que t’arrepentiràs de no haver fet tot allò que en aquells moments et va fer vergonya fer. El cos ja no et permetrà moure’t com podies fer abans, però ja no hi ha marxa enrere. Ara ja ets vell i no podràs tornar a ser el nen que abans odiaves ser.

Ara que podem, hem d’aprofitar els dies al màxim, fer el que ens agrada sense preocupar-se de res, perquè demà  ja serà tard per viure l’avui i no hi haurà manera de poder tornar enrere.

Arnau

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Miro per la finestra i només veig un cel grisós, ennuvolat. Una pau immensa s’apodera de tot el que entra dins la meva visió a través del vidre fred.

Recordo amb melancolia aquells dies on les preocupacions no existien. Aquells dies que sempre es feien curts, en els que feies el possible per escoltar a la mare dient que podies quedar-te cinc minuts més jugant amb els amics al parc. Aquells apreciats cinc minuts que, per molt que s’allarguessin, sempre es feien curts. Que fàcil era tot, mai deixaves de somriure. Eres feliç.

No estic dient que ara no ho sigui, no. Per res del món. Al que m’estic referint és a com de complicat es va tornant tot. Sé que tant els meus problemes com les meves preocupacions no deuen tenir ni punt de comparació amb les d’una persona més gran. Però, tot i així, ja són més importants que les d’un innocent nen petit.

No obstant, tots aquests entrebancs que ens van sorgint ens ajuden a formar-nos com a persona. Així és com podem aprendre a superar els diversos aspectes que apareixen en el nostre camí, aprenent a afrontar els dolents i a gaudir dels bons.

Xènia Caballero

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Ens creiem molt madures, i seguim plorant per coses de criatures. Com quan erem petites, quan el noi de classe que ens agradava no ens deixava les pintures.

Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos. Ens deixem manipular com nenes; no ens roben el nas, però ens roben el cor. Ens enamorem amb facilitat, ens roben petons, esperances, somnis i de vegades dignitat.

Presumim de maduresa i, no ens enganyem: serem molt madures per algunes coses, però per a altres som principiants, no en tenim ni idea. Però el que em rebenta és que amb 17 anys, no pugui presumir de maduresa, i nenes de 13 diguin que han patit per amor… Qui t’ha deixat, el Pocoyo?

Els problemes creixen quan nosaltres creixem, si ara patim per algú, què passarà si ens deixa el nostre marit? Realment em considero madura, prou madura per tenir 17 anys, però hi ha coses que encara em superen. I és que és així, la fortalesa s’aconsegueix donant-se “hòsties”, i les “hòsties” que ens dóna la vida ara, en uns anys estaran multiplicades per 10, per 15, per 20… I no podem deixar que aquestes coses que ens fan mal ens destrossin avui, perquè, què serà de nosaltres quan realment siguem dones fetes i dretes?

Deixem de presumir de maduresa, perquè no podem fer-ho. Gaudim de la immaduresa durant el temps que ens queda, o acabarem soles i amargades. És el moment de disfrutar, de sentir, i de portar-nos hòsties per totes bandes, per aprendre, per madurar. Perquè madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons, l’única manera d’aprendre és viure.

Jade