LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A esta edad, todo está cambiando y todo ha cambiado, hay veces que nos dicen “Como has cambiado!” ya que llevan tiempo sin vernos. Pero tú, no te das cuenta ya que día tras día no te lo notas, pero si miras fotografías de años atrás, te darás cuenta de que has cambiado, y seguramente bastante.
El tiempo pasa muy rápido, más de lo que nos pensamos, hace nada acabábamos de empezar el curso y pensábamos que no acabaríamos nunca, ya que se nos haría muy pesado, pero ahora te paras a pensar y solo faltan cuatro meses para acabarlo.
Las personas que te pensabas que estarían ahí para todo y durante toda la vida, seguramente no están todas ellas ya que te vas dando cuenta poco a poco de cómo es la gente. Y personas con las que apenas hablabas ahora incluso forman parte de tu vida porque te has dado cuenta de cómo son también. A medida que vamos creciendo, nos daremos cuenta de más cosas, e iremos cambiando todavía más.

Celia

Desde que era pequeñita me ha gustado bailar, cuando tenía 6 años mi madre me apuntó al típico casal que duraba 2 semanas y recuerdo que por la tarde siempre venia una profesora y nos enseñaba algunos pasos de baile, a mí me llamó la atención y le dije a mi madre que quería hacer baile y al principio me gustó mucho pero al final de 2 meses o menos me cansé de ir cada tarde a bailar.

Cuando me desapunté de baile, me empezó a gustar el teatro, así que me apunté, pero tampoco estuve mucho tiempo. Un día vino una amiga mía y me dijo de apuntarnos a flamenco, a mí la idea no me disgustó pero, eso de ir con un vestido, una peineta en la cabeza y sentir la música flamenca… No. Así que no lo hice y estuve tiempo sin hacer nada.

Cuando tenía 11 años, mi madre me llevó a una escuela de baile, entonces fue cuando me empezó a gustar el baile, iba cada tarde con muchas ganas y decidida a mejorar los pasos de baile para que saliera todo perfecto en el festival que hacían cada verano. Pero pasó algo malo, y es que, mis padres decidieron mudarse a Barcelona, entonces tuve que dejar el baile y todo, me costó muchísimo irme de allí y volver a Barcelona, donde ya había vivido. Al principio me acuerdo que me enfadé bastante con mis padres.

Estuve desde los 12 años hasta los 14 sin hacer nada, porque no quería apuntarme a baile, aunque me encantaba, pero no quería que me hicieran otra vez lo mismo. Una amiga mía, me insistió en apuntarnos a funky juvenil, fuimos a probar y cuando probé aquella clase, después de haber estado años sin bailar, fue algo muy raro, volví a sentir la ilusión que tenía a los 11 años.

A día de hoy sigo bailando y he probado diferentes tipos de baile: funky juvenil, hip hop, batuka, salsa, bachata, reggaeton…, etc. Si estoy triste o me preocupa algo, lo único que me alegra es pensar que tengo baile, ahí se me olvida todo lo malo, solo pienso en la coreografía y en sentir la música. Por eso puedo decir que para mí, el baile es más que un deporte.

Andrea

Quan jo era petita la meva mare em donava menjar, sempre era un plat diferent del del dia anterior. Però no m’agradava quasi res. A mesura que m’he anat fent gran, el gust ha anat canviant i ara m’agrada gairebé tot excepte la fruita.

A part, abans sempre em feia la meva mare el dinar, el sopar, etc. Haig de dir que cuina bastant bé. Però ara ja tinc una certa edat, estic a punt de fer quinze anys i començo a fer-me el menjar jo sola o acompanyada d’algú. És molt entretingut i divertit cuinar amb companyia.

Fa poc vaig convidar el meu company a dinar. Quan va arribar a casa, tot just els meus pares acabaven de marxar amb el meu germà al partit de futbol. Així que ens va tocar cuinar a nosaltres dos. Vam riure molt i a més el dinar ens va sortir boníssim. Jo m’ho vaig passar d’allò més bé fent una cosa que normalment no m’agrada gaire.

Amb tot això només volia dir que amb l’ajuda d’altra gent tot pot sortir millor que si ho fas tu sol. I també deixar clar que a mesura que anem creixent ens agraden i ens deixen d’agradar diferents coses i ara no només parlo del menjar, sinó de tot en general.

Marina Balasch.

En el meu grup no som moltes persones, som noies que ens vam conèixer a l’escola de primària on vam compartir els millors moments, jugant alhora de pati o quan anàvem d’excursions.

Quan vam començar l’institut vam conèixer molta gent nova que des del principi ens vam portar molt bé, però també ens vam distanciar. A l’institut coneixes a molta gent, jo penso que els amics de l’ESO són els amics de veritat, seran aquelles persones que marcaran la teva vida. En canvi, els amics de la infància són amics amb els quals has compartit estones que no canviaries, però a mesura que creixes ja no hi parles tant com abans, fins que un dia ni els saludes.

Suposo que és normal que a vegades quan coneixes altres persones saps perfectament quins són els amics i qui són els coneguts.

Quan érem més petits tot ens semblava perfecte i anàvem amb tothom, però quan et fas gran les coses les veus molt diferents, saps que els amics de veritat sempre estaran al teu costat, mentre que els coneguts només voldran passar una bona estona amb tu i després no et tornaran a parlar.

Judit

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Dilluns al vespre, amb el meu germà petit ens vàrem posar a mirar els àlbums de fotos de quan érem petits. Ens va fer il·lusió mirar-los ja que ara tot aquest món ha canviat totalment i la gent ja no guarda les fotos en àlbums.

Sembla increïble la quantitat d’emocions que es van produir dintre meu al recordar tots aquells moments. D’alguna manera els tornava a viure, tornava a sentir la màgia d’aquells dies de Nadal, dels meus aniversaris, de les festes de fi de curs…milers i milers de records que em feien sentir milers i milers d’emocions.

Aquelles tardes d’hivern en família jugant a jocs de taula, les festes de disfresses amb les amigues, els matins d’estiu amb tots els cosins a casa els avis mentre els pares treballaven…i moltíssims dies més que quedaran per sempre reflectits en aquelles fotografies… Sembla increïble com passa el temps, com canvien tant les coses.

Per una part em fa feliç recordar tots aquells dies especials. Per altra banda me n’adono que tot era fàcil, les meves màximes preocupacions eren les petites baralles amb els meus germans o amb les amigues que al cap de 5 minuts estaven oblidades, però que jo en feia una gran muntanya. Ara tot és diferent, tinc més coses en les que pensar, haig de dedicar més temps a les coses que em toca fer que a  les que m’agraden. Tinc més responsabilitats, menys temps lliure i sóc conscient dels problemes que m’envolten i em preocupo.

També vaig sentir pena i tristesa en veure persones molt importants per mi que ara no m’acompanyen. Però alegria al veure els moments tant feliços que vaig viure al seu costat i saber que en  molts moments els vaig fer riure amb les meves tonteries i disfrutar al màxim de la seva nena petita.

Cal viure el present el millor possible, omplir-lo al màxim de bons moments i bona companyia, per tal que d’aquí a uns anys, quan torni a mirar enrere, em vingui a la memòria un bon grapat de felicitat.

Mariola

Avui em porta aquí un tema d’altura. Aquest matí estava rondant tranquil·la i estúpidament pel menjador quan el meu pare m’ha cridat l’atenció, m’ha mirat amb cara de sorpresa i molt convençut ha dit: tu has crescut un altre cop. Aquestes paraules semblen destinades únicament a nens petits, que estan en ple creixement. No és per fardar, però tinc gairebé 16 anys i no paro de créixer.

De vegades el menys probable acaba convertint-se en real, i és que jo mai vaig destacar per la meva alçada fins a sisè. Com qualsevol noi normal vaig fer l’estirada. Però sembla que alguna cosa en el meu material genètic s’ha trastocat ja que des de llavors no he parat d’estirar-me. De metre setanta a vuitanta, de vuitanta a vuitanta-sis i aquest matí vuitanta-vuit. El més curiós de tot es que cada any que anava a fer la revisió mèdica, em deien que ja no creixeria més, i cada any deixava el metge amb un pam de nas. A aquest ritme potser arribo a fer metre noranta i tot. Qui sap.

Bé doncs, crec que és el moment de donar la raó a totes les persones altes que sempre m’han dit: ja veuràs! Creixeràs més! I exclamar un gran i satisfactori somriure maliciós carregat d’ironia a totes les persones que em deien que ja havia recorregut tot el camí que tenia per recórrer, curiosament no gaire altes.

Narcís

A la vida hi han molts canvis.

Quan som petits no pensem en les conseqüències, simplement gaudim de la nostra infància, però a mida que anem creixent ens adonem que a poc a poc la nostra infància s’esvaeix, a alguns abans que a d’altres. Anem reflexionant que no tothom té la mateixa sort, no tothom pot dir: “he tingut una infància feliç”, alguns nens i nenes han hagut de treballar, passar fred i gana, i mantenir a la seva família. Ells qualsevol detall s’hi fixen, es fixen en tot allò que tenen i en tots aquells que els ajuden a tenir-ho, agraeixen tot. I nosaltres no agraïm el que tenim perquè ja ho veiem normal.

A l’adolescència som nosaltres contra el món, ningú es pot ficar al mig, hem passat de ser dependents a intentar anar a la teva, però no per això som independents perquè pensem en nosaltres i ja està, però en pensar en nosaltres també pensem que els pares ens han de mantenir perquè és la seva obligació i això no és independència.
En aquesta època has de decidir tota la teva vida, has de decidir quin batxillerat fer, la carrera, què vols ser de gran, quina actitud vols tenir davant dels problemes, etc.

I quan ja tens tot clar, ets adult i has de començar un altre món, aquest cop no tindràs als pares al costat i hauràs de fer-ho tu solet. Has de pensar per tu mateix, decidint si això és bo o dolent, si això et convé o no, hauràs de ser independent a la força però amb les teves decisions del passat des de la infància fins que ets adult.

Àfrica

Últimament me n’estic adonant que ens estem fent grans. I no és que no m’agradi fer-me gran, però a vegades es fastigós.

Sembla que va ser ahir quan anàvem a la llar d’infants. I de cop i sobte com en un tancar d’ulls ja som a 4t ESO. Ja hem de començar a decidir el nostre futur, cap a on volem caminar, quin camí volem agafar i tot això no m’agrada gens. Sota el meu punt de vista no em vull fer gran, tothom t’exigeix més, el pares, els professors. I tampoc no m’agrada gens això de haver de triar, penso que nosaltres encara som petits, i alguna vegada em ronda pel cap la idea de què passarà si m’equivoco escollint batxillerat o escollint la carrera.

En conclusió no m’agrada fer-me gran, el que abans eren coses senzilles cada cop es compliquen més, però suposo que aquesta és la gràcia de la vida.

Jesús

L’aniversari. Sí, és allò que es celebra anualment. Avui m’ha tocat a mi. És curiós eh? Passen i passen els anys, sense adonar-te. Un, dos, tres, quatre… En aquesta època de l’adolescència m’agrada sumar anys.

Recordo que quan era petit donava igual el dia que fos el meu aniversari, cada diumenge es celebrava. Un pastís, els tiets, els avis, regals com un cotxe teledirigit, un joc, entre d’altres. Ara els gustos canvien, ja no vols ni joguines ni jocs de taula, roba en tens molta… Vols diners. T’agrada aquell ratolí que vas veure a Internet i amb els diners que et donen te’l compres. Vols estalviar pel viatge de fi de curs. O simplement t’agrada guardar diners.

En faig 15. M’agrada. Crec que quan ets petit t’agrada sumar anys però quan ja ets més grandet (uns 20 anys), no et fa tanta il·lusió. Has d’anar assumint responsabilitats que abans no tenies. La gent ja no et pren com aquell nen que li agradava jugar amb cotxes sinó que ara et veu com un petit home que ha d’assumir els reptes de la vida.

Moltes gràcies per invertir el vostre temps en llegir-me. Ens veiem!

Àlex.