LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui és diumenge, i com cada final de setmana jo i el meu pare anem al restaurant del poble a comprar una paella per dinar tots junts. És un hàbit incorporat a la nostra rutina familiar dels diumenges i em fa retornar a la infància. Quan tenia 5 anys en menjàvem quasi cada cap de setmana, però ara només ho fem quan estem a casa el meu pare.

Una altra tradició era que els diumenges als matins, com que jo i el meu pare ens despertàvem més d’hora que ma germana i ma mare, anàvem a “jugar al jardí” que volia dir: anar al Daunis a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar. Alguna tarda agafàvem el cotxe de la meva mare, un tot terreny, i anànavem per la muntanya; però per llocs molt verticals i a molta velocitat, era pura adrenalina per a mi.

Aquests records em fan veure els diumenges més positius i alegres, ja que normalment són dies foscos perquè s’acaba el cap de setmana i és dia de fer els deures que no has fet de la setmana.

Suposo que seguim fent aquest costum perquè no es perdi el sentiment de família, i tinguem algun record de l’infància als nostres cors.

Marta

Em sap greu, però hi estic en contra. Per què a les noies se’ls ha de regalar roses i als nois llibres? Sé que actualment això no es fa tant, tot i així, em sembla molt sexista que encara es tingui present aquest costum. Primer de tot, les roses són més barates que els llibres, ho dic per si algú no se n’havia adonat. I segon, ara ja és més normal que a la noia se li regali un llibre, fins i tot que se li regalin les dues coses, llibre+rosa, però en canvi, a els nois què? No se’ls pot regalar una rosa, també? Per què és estrany que un noi rebi una rosa (o un ram de flors) com a regal?

Sé que em respondreu que simplement és una tradició i que no cal capficar-s’hi tant, però no ho veig així. És cert que és una tradició, evidentment, però el que estic qüestionant no és tant la tradició com els seus orígens. A qui se li va acudir aquest costum? Per què la resta de la gent el va seguir? Per què avui en dia la gent el segueix respectant?

Doncs la veritat és que no sé la resposta i em sap greu no poder oferir-vos-la, però em semblava interessant plantejar-vos el dubte. El pròxim cop que li hagueu de regalar alguna cosa al vostre pare/amic/amant, regaleu-li flors (bé, flors i alguna coseta més, eh), ja veureu que també les sap valorar.

Maria

Al conservatori de música de Barcelona, on estudio violí, cada any faig una optativa i al llarg dels 6 anys que duren aquests estudis he de fer fins a 7 optatives. Aquest any he triat Educació Corporal. La veritat és que el primer dia que vaig anar-hi, no sabia molt bé el que m’esperava, però allà estava jo, asseguda a una cadira com la resta de companys tots col·locats en forma de lluna i escoltant aquella amable professora d’uns 60 anys que explicava amb tanta elegància i encant el seu saber, amb una energia tranquil·la que ens transmetia.

Segons ens va explicar, aquesta optativa d’Educació Corporal consistiria en la reeducació del cos, per tal de que a l’hora de tocar l’instrument fóssim conscients del què estàvem fent  i poder tenir un autocontrol del nostre propi cos sense acumular tensions musculars, un autocontrol del cos que quan més hauríem d’utilitzar seria a la vida quotidiana. Es veu que quan som petits, tots sabem col·locar-nos correctament però que amb el pas del temps som influenciats pels que ens envolten i les persones anem adoptant males postures degudes a costums i hàbits que amb els anys poden acabar portant-nos a problemes de lumbàlgia, discos atrofiats o lumbars aixafades i un dia sense adonar-nos, dir la frase: “M’he quedat clavat/ada”.

Per ensenyar-nos a reeducar el nostre cos ens va explicar la Tècnica Alexander i com va ser descoberta. El creador va ser Frederik Mathias Alexander, un actor amb molt bona reputació que quan començava a ser reconegut va començar a sofrir afonia fins que es va quedar totalment sense veu. Després de visitar diversos metges buscant remei i no trobar-ne cap, va adonar-se que el problema succeïa quan parlava en escena i que no era un problema de les cordes vocals sinó de la manera en que col·locava el cos. Al final d’un llarg procés d’auto-observació amb uns miralls, va descobrir que la importància requeia en la relació del cap, el coll i l’esquena i, per tant,  el cap havia d’estar lliure, perquè el cap pogués anar cap endavant i així l’esquena es pogués allargar i eixamplar. Al llarg de totes les classes aquesta ha estat la idea, mitjançant diferents explicacions, de com ens ha ensenyat aquesta anomenada Tècnica Alexander amb la que tantes vegades dono la tabarra als que m’envolten. La veritat és que al entrar per aquella porta no vaig esperar mai que aquella assignatura amb nom d’Educació Corporal m’arribes a interessar tant, inclús penso que almenys una vegada a la vida tothom hauria de fer-la.

Marta

Comença a sortir el sol per les muntanyes dels Pirineus, i les vaques s’aixequen amb tota la calma del món per començar el seu dia. Quan tenen gana, mengen; quan tenen set, van al riu i beuen aigua; quan tenen son, dormen… i així de senzill és el seu dia. A l’hivern quan fa fred i se’n va el sol, s’ajunten totes per no tenir-ne tant. Quan plou, van sota els arbres i es refugien de la pluja o simplement es queden quietes  i continuen menjant, al cap i a la fi només és aigua.

Les vaques són molt tossudes, si volen anar a dalt de tot d’un turó hi van sense que ningú els ho impedeixi. De fet, quan vam anar de campaments amb el cau vam anar a acampar a un prat molt gran amb un ramat de vaques, i tota l’estona les teníem darrere amb l’objectiu de fer-nos fora, aquell era el seu territori i punt.

Tenen una vida simple i senzilla, i si la comparem amb la nostre? Tenim un cervell completament diferent d’elles, les vaques dubto que arribin mai a crear electricitat, però tant elles com nosaltres necessitem aigua, menjar, dormir, respirar i defecar per poder viure. De fet, la vida va començar així, vam ser nosaltres qui vam començar a crear i construir coses per afavorir-nos. No estic dient que la vida de la vaca sigui la correcta, i tampoc que ara ens posem a viure tots com elles, però a vegades ens pensem que per poder existir necessitem moltes coses, però si t’ho penses bé hi ha elements que si no els tinguessis no els trobaries a faltar. Sempre estem pensant en consumir i consumir, però de vegades tot el que necessites ja ho tens.

Anna

Todos los humanos tenemos manías, pueden ser muchas o pocas, normales o raras… Pero cada uno tiene las suyas.
Yo concretamente, tengo una manía muy común: morderme las uñas; a todas horas, haga lo que haga siempre me las muerdo. Esto empezó cuando era muy pequeña, y con el transcurso de los años esta manía se ha hecho algo habitual y lo hago de manera automática. A causa de esto tengo unas uñas realmente desagradables.

Me he documentado sobre este tema, y he encontrado el origen del problema y sus causas. Los niños pequeños se empiezan a morder las uñas por ansiedad, se trata de una vía de escape que acaba convirtiéndose en algo habitual. Con el paso del tiempo este problema deja de ser una vía de escape, para convertirse realmente en una manía. Morderse las uñas también puede causar problemas físicos: El primer problema que nos encontramos es que el crecimiento y la estructura de las uñas se ve afectado, ya que al morderlas provocamos pequeñas roturas que la obligan a crecer de manera diferente. El segundo problema es que las uñas demasiado cortas pueden provocarnos dolores a la hora de coger objetos, junto a este problema debemos tener en cuenta que morderse las uñas también tiene un efecto en los dientes, ya que se desgastan mucho.

Después de toda esta información que he leído y os he resumido, creo que intentaré dejar esta manía atrás, a ver si lo consigo.

Laura