LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

Fa cosa d’un mes, a l’acadèmia d’anglès, la professora ens va posar un vídeo molt interessant titulat “Never, ever give up” (el que traduiríem com “mai et rendeixis”). Era un dels mil que es poden trobar a la pàgina web dels Ted Talks, una pàgina on “speakers”  (gent que parla davant d’un grup de persones) expliquen coses sobre temes d’allò més diversos (societat, autoestima, ciència, superació personal, tecnologia, …).

Aquest vídeo del que us parlava era d’una dona, Diana Nyad, la qual va aconseguir fer el trajecte de Cuba a Florida nedant, d’una distancia de més de 160 km a mar obert, contra corrents i remolins, amb 60 anys, després d’intentar-ho quatre cops. Molts nadadors professionals ho porten intentant des de 1950, però encara no ho han aconseguit. La seva expedició estava formada per 30 persones on hi havia entre ells la seva millor amiga perquè li fes agafar força de voluntat per seguir; experts en taurons i altres animals perillosos, ja que és una zona amb molts depredadors, i ella casi hi mor per culpa de la medusa de caixa (té el verí més mortal) i altra gent molt important, per aconseguir arribar a la costa de Cuba amb el mínim perill. Fins i tot, durant la nit, havia d’anar nedant a les fosques perquè els peixos  que alimenten els taurons no s’hi acostessin. L’equip li va dir que era impossible aconseguir-ho, però que si ho volia intentar l’ajudarien fins al final. I ella volia aconseguir-ho. Des dels 20 anys que somiava en fer-ho.

“Si tens un somni, tens obstacles davant com tothom. Ningú passa aquesta vida sense dolor, sense agitació, i si un creu i té fe, si cau i es torna a aixecar, si creu en la perseverança, com una gran qualitat humana, un troba la forma d’aconseguir els seus somnis”. Això és el que li va dir a la seva millor amiga a la costa a punt per començar l’aventura. I al cap de 53 hores va trepitjar la costa de Florida, sent la primera persona en fer aquell gran i intens recorregut.

La historia d’aquesta dona demostra l’esperit de superació, que si es creu en un mateix, es pot fer això i molt més, perquè si es vol, es pot. La qüestió és no rendir-te, per moltes dificultats que trobis. Perquè tots som capaços d’aconseguir els nostres somnis i metes, només em de confiar en nosaltres i lluitar sense pausa per ells. Per tant, NEVER, EVER GIVE UP.

Aina Ros Alsina

“Imagina que vives sin miedo a tomar el riesgo de explorar la vida, no tienes nada que perder, sin miedo a estar viva en el mundo y sin miedo a morir, imagina que te amas a ti misma tal y como eres, que amas a tu cuerpo tal y como es y a tus sentimientos tal y como son, saber que eres perfecta justo como eres.”

¿Por qué no imaginarlo? Siempre mirando qué pensarán los demás y intentando hacer bien las cosas para que nada salga mal, que parezca todo perfecto… ¿Por qué no hacerlo perfecto a nuestra manera? Como más nos guste, como lo veamos mejor, si sería lo más fácil, pero muchas personas no se muestran tal y como son por el simple hecho de tener miedo a ser juzgados. Pero eso no está bien, todo el muerdo tendría que ser tal y como es, sin tapujos y sin mentiras, al fin y al cabo todos somos iguales aunque algunos no lo quieran aceptar.

La confianza en uno mismo es lo más importante para poder confiar en los demás, y para no dejar que nadie nos pisotee, con esto no estoy diciendo que nos tengamos que volver unos bordes e ir de “maduritos” por ahí con tal de que no nos pisoteen, solo digo que nunca nos tenemos que de dejar manipular por terceras personas, si tu tienes una cosa clara, adelante, pero eso si, piensa en las consecuencias. Está claro que no todo el mundo es igual, hay algunos más débiles otros más fuertes etc., pero incluso los más débiles tienen que saber aceptarse y disfrutar de cómo son.

Patricia W.