LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

Aquest any per setmana santa, els escoltes vam fer el projecte Kivit. Aquest projecte tracta en pintar les cases de les persones grans voluntàriament. Acostumen a ser molt velles, els hi cau la pintura, tenen forats a la paret, etc.

Vam triar tres cases del poble, però no a totes tenien els mateixos problemes. N’hi havia una que tenia tèrmits a les parets, i estava molt malament, l’altre s’havia d’arreglar la façana, i la que em va tocar a mi, s’havia d’acabar d’arrencar i pintar trossos de pintura que queien.

La propietària de la casa es deia Ana. La veritat es que em va caure genial, a més a més era molt graciós ja que ens dèiem igual i vam néixer al mateix dia. Ens va explicar moltes experiències, xafardejos, curiositats… es veia que li agradava molt que estiguéssim per allà, de fet, per agrair-nos-ho, cada tarda ens preparava un pastís mentre s’assentava per xerrar amb nosaltres.

Jo crec que això va ser el que li vaig donar més importància, ja que la gent gran moltes vegades es troba sola a casa. L’Ana ens deia que li agradava mirar la televisió perquè la distreia molt, però de fet, li agrada més que la vagin a visitar. Així doncs, el primer dia que vam començar a treballar, va trucar al seu fill tota emocionada, dient-li que tenia sis persones treballant a casa seva, i que estava la mar de contenta.

Volia agrair-nos d’alguna manera tot el que estàvem fent i un dia a la tarda ens va cridar per que ens volia ensenyar una cosa. Quan vam arribar a la cuina, on ella estava, vam veure uns cistellets de filferro de mides i colors sobre diferents la taula. Ens va dir que els havia fet el seu germà. Es veu que ell quan anava pel carrer, a vegades es trobava filferros i els agafava, i llavors feia uns cistells, que es veia que hi havia dedicat temps ja que n’hi havia de molt petits i que s’havia de tenir-hi molta paciència. Ens els va donar de tot cor i ens va repetir uns quants cops, que només els donava a la gent que apreciava.

De veritat que això que va dir em va agradar molt. Saber que no només li hem arreglat la casa, sinó que li hem fet molt bona companyia durant uns dies fins al punt que ens regali aquest petit objecte al qual li té tant d’amor.
En veure que li va agradar tant que hi anéssim, li vam dir que la visitaríem algun dia i no sabeu com es va posar de contenta. De fet, ja tenim planejat d’anar-la a veure un dia d’aquests i fer-li una sorpresa.

Anna

Aquest cap de setmana vaig jugar un torneig amb amics. Sí, no era de futbol ni de bàsquet ni res, era d’un joc d’ordinador. Al principi pot semblar estrany un torneig d’un joc d’ordinador però sí, existeixen. L’objectiu pot variar, per exemple, un objectiu és anar a la base de l’enemic contrari, agafar una bandera i tornar, un altre és trencar una peça d’un monument de l’equip rival, també està un que és matar-se uns els altres, etc. És la primera vegada que hi participo en un torneig així i és una gran experiència. Sobretot has de treballar en equip, ajudant als amics i quan aconsegueixes guanyar, és una recompensa gratificant. El treball en equip és bo, ajudes a altres persones per aconseguir un bé comú i tothom es sent bé. S’ha de pensar en els demés, per exemple, una persona en solitari no és gaire bona però quan estàs en grup sí. En definitiva, ens hem d’ajudar entre tots per sortir endavant.

Àlex

Tot va començar fa uns mesos, quan ens van proposar de representar aquesta obra de teatre com a projecte de recerca de final de curs. Al sentir aquesta notícia el meu primer pensament va ser: Realment això pot sortir bé? Sincerament pensava que l’obra no sortiria gens bé, som un grup d’adolescents que ens importen ben poc aquestes coses i això em feia no veure-ho gens clar. A mi em feia bastanta vergonya sortir davant de 300 persones a cantar, i estava gairebé segur que a tots els altres actors també.

Al principi no hi havia res que em sorprengués gaire. Cadascú tenia la seva feina assignada i la feia sense gaire ganes. Però tot va anar canviant mica en mica, i així va ser com tots ens vam anar implicant cada vegada més en aquest projecte que ja començava a tenir color. I així va ser com van anar passant els dies i com els assajos cada vegada eren millors. On tots nosaltres ens ajudavem mutuament buscant la perfecció d’aquella escena.

I així va ser com al arribar al dia de l’obra va sortir un espectacle perfecte. Aquells dies d’estudi aprenent els papers havien donat fruit, i els nervis d’última hora no van evitar que sortís una magnífica representació on el públic va quedar realment meravellat. Tots els alumnes de quart d’ESO de l’Institut Jaume Almera haviem format una gran família i haviem sigut un mateix per tal d’aconseguir un èxit com el que vam aconseguir. Gràcies a tots els alumnes i professors per la feina feta.

Arnau

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

Suena el silbato, se acaba el partido. Felices por nuestra victoria celebramos el resultado eufóricamente. La alegría del logro invade nuestras mentes y provoca una gran satisfacción. Nuestro éxito, fruto del esfuerzo del equipo, es el mayor trofeo.

Durante la semana, espero ese momento con anhelo. Esos minutos en los que sientes un vínculo con tus compañeras, donde no necesitas palabras para comunicarte y en los que te mueven las ganas de luchar por tus objetivos. El bullicio del campo te absorbe y une el lazo de la compenetración del equipo.

No puedo dejar de comparar el baloncesto con un puzle. Todo el mundo es importante para realizar un buen juego, cada uno en su medida y con sus cualidades  pero, si falta una pieza el puzle está incompleto. Las piezas deben encajar entre si. En un trabajo en equipo es necesario el vínculo que una a los participantes para cooperar y conseguir el resultado deseado.

Una de las virtudes humanas, es la capacidad de razonar, y con ella se realizan grandes maravillas. Así pues, uniéndose y formando un fuerte núcleo se pueden conseguir hazañas que un solo individuo difícilmente lograría.

Este es el caso del diálogo para evitar conflictos en algunos países. A veces, por no usar la razón y haciendo caso de la codicia de poder y riqueza surgen problemas que se habrían evitado de haber tenido en cuenta la opinión de todos los afectados.

Finalmente remarco la importancia de saber trabajar en equipo y unir fuerzas. Ya que, en mi parecer, es la base de un futuro donde toda nuestra especie pueda gozar de un mundo en equilibrio y armonía, donde no existan estratos sociales y donde se valore la opinión de cada persona por igual.

Joana