LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Que no guste una cosa es algo muy habitual, muchos querríamos realizar cambios en esta vida. Yo por ejemplo, cambiaría la sociedad, la manera de pensar de la gente… Pero entiendo que tiene que existir la variedad. Os podéis imaginar un mundo donde todos actuáramos, vistiéramos y pensáramos igual?

Por lo tanto no hay que ser inútil y perder el tiempo, hay que dejar de quejarse porque al fin y al cabo no sirve de nada. Tenemos que pensar en cómo resolver los problemas, porque lo más importante es la actitud que tienes frente a este. No puedes cambiar a toda la gente que te rodea porque no te guste la relación que tienes con ellos. Si algo va mal, cambia tu y verás que tu entorno realiza el cambio solo.

Un problema muy grande que tenemos la mayoría es pensar que la culpa siempre la tienen los demás. Cuando te llaman la atención en clase la respuesta más escuchada es: Pero si todos están hablando! Debemos ser mas maduros y responsables como para comprender que un profesor no puede estar pendiente de llamar la atención a uno por uno. Por eso lo más importante es saber pedir perdón.

El pedir perdón dice mucho de una persona. Todos nos equivocamos en esta vida, pero una vez el error ya esta hecho hay que asumirlo y rectificar. Un acto no se puede borrar pero si que se puede aprender de él.

Mònica

Una de les coses que més m’agrada la sobretaula. S’aprenen moltes coses, es parla de política, de la gent, la família, diferents opinions i diferents històries.
La meva família és molt nombrosa, hi ha diverses edats, d’1 any a 90 anys així que ja podeu imaginar la quantitat d’històries per explicar i coses a ensenyar que hi ha. Fa poc que m’he unit a la sobretaula, perquè abans dinava a la taula dels petits però sempre m’apropava per veure del que parlaven.

Com anava dient s’aprenen moltes coses, per exemple l’altre dia, el dinar de Nadal, vaig començar a pensar en com vivien els meus avis a la seva època, en les guerres que han viscut, que feien quan vivien en la dictadura… I li vaig preguntar a la meva àvia tot això, em va explicar moltes coses que jo no sabia, ja que mai m’han parlat sobre aquestes coses perquè els meus pares eren molt petits encara per saber el que passava.

La meva mare sempre ha fet sobretaula a casa, és un dels moments que tenim per nosaltres, ens expliquem què hem fet durant el dia i així tots sabem de tots.
El que vull dir és que m’agrada molt fer la sobretaula amb la família, o fins i tot amb les amigues. És una de les coses que més m’agrada dels dinars familiars.

Iria

El respeto es la base principal para vivir en comunidad, es decir tener en cuenta los sentimientos de la otra persona, aceptar tal y como es. A pesar de que existen diferencias entre dos o más personas, no es simplemente la consideración o la diferencia sinó que implica un verdadero interés no egoísta por la otra persona más allá de las obligaciones explícitas que puedan existir.

A veces fingimos ser amables, seer cordiales o mostrar cierta simpatía con algunas personas en particular para conseguir alguna meta para nuestro interés o para que no se sienta humillado ante todos: en ese preciso momento lo estamos haciendo mal, no nos mostramos tal y como somos

En realidad , a veces confundimos el respeto con los buenos modales o con la amabilidad. Es mejor decir la verdad y no fingir ser amables o cordiales, decir lo que pensamos en todo momento. Eso es el respeto y eso es muy diferente a la amabilidad o a los buenos modales porque simplemente el respeto es aceptar a un ser humano tal y como es o ser tu mismo para mostrar veracidad y transparencia.

En mi opinión, el respeto no es ser simpático o afable, el respeto para mi es un valor muy importante porqué sin este valor todos estaríamos peleando, nos insultaríamos y el mundo sería totalmente diferente, un caos para ser exactos. Nadie estaría en paz. Este valor nos hace vivir en comunidad, nos permite conocer a una persona persona tal y como es.

” Ante un imprevisto enfrentamineto, debo tener bien a punto y afilados mis mejores armas: la educación y el respeto.”
-Albert Einstein-

Stuardo

Cada persona tenim una forma de pensar i d’actuar molt diferent a les dels demés. Aquestes característiques personals poden agradar o no als altres I reconec que si des que vas néixer has sigut d’una manera, costa molt millorar o canviar la manera de funcionar. I encara més si tu et penses que el que fas esta bé, si tu així ets feliç encara que a la resta de gent molesti.

Però hi ha persones que són realment molestes, per no dir inaguantables. Que quanta més estona portes al seu costat, més augmenta aquest molèstia, aquestes ganes de dir-li: escolta calla una estona i deixa tranquil·la a la gent.  Però això es complica si a sobre aquesta persona és algú a qui aprecies o estimes, perquè llavors vulguis o no l’has d’aguantar, per molt que et costi.

Però crec que si moltes vegades t’han dit no facis això, o comporta’t d’una altra manera serà perquè hi ha un problema, t’has de plantejar si realment és necessari fer el que tu vols sense tenir gens en compte el que pensen els altres, si a tothom molesta. Per què d’aquesta manera el que aconsegueixes és que la gent s’allunya de tu. Crec que cadascú ha d’actuar tal i com vol actuar, i pensar lliurement el que vol, però fins uns límits.

Alba

A l’estiu quan anem de càmping, la nostra família deixa enrere totes les comoditats a les quals estem acostumats. Això ens serveix per valorar el que tenim.

Un dia qualsevol, per esmorzar, normalment ompliríem la tassa de llet i la posaríem al microones, en canvi allà poses la llet al pot, l’escalfes amb un fogonet i la serveixes a una tassa. Quan acabes en comptes de posar-ho tot al rentaplats, vas a l’aigüera comunitària a rentar. Una altra cosa que trobes a faltar és la rentadora, ja que trigues molt rentar la roba a mà, i després costa més d’eixugar-se.

Nosaltres no portem televisió, encara que no ens suposa cap sacrifici, perquè intentem gaudir tot el temps fent altres coses que potser a casa, per culpa de la feina, distraccions etc., no fem. El nostre esbarjo allà suposa partides de cartes, jocs a la platja, excursions, parlar, llegir…

Jo crec que sempre els avenços són per millorar però a vegades l’ús excessiu de televisors, ordinadors etc, pot arribar a repercutir en la qualitat de vida en família. Per això a les nostres vacances no hem trobat a faltar mai totes aquestes coses. En canvi la rentadora, el rentaplats, el microones sí que agrairia tindre-les allà.

Ara penso com va ser de dura la vida dels nostres avis.

Gemma Cuenca

Tots sabem que hi ha nois al institut que tenen germans. N’hi ha que en tenen un o més d’un i altres que no en tenen cap, hi han els que tenen germans, i els que tenen germanes, o les dues coses. En el meu cas no som una ni dues germanes o germans, som sis. Sis germanes de setze, quinze, onze, cinc, i dues de dos anys i mig (bessones).

I com ja m’imagino us estareu preguntant el mateix que m’ha preguntat molta gent. -Com podeu conviure totes juntes a casa?

La resposta?

La veritat es que la resposta ni tan sols jo la sé. Simplement convivim com tots el germans, tenim dies en que estem tranquil·les, altres en que ens estem matant, dies en que ens barallem per ser la primera en entrar al lavabo, i dies en que mirem totes juntes tranquil·les la televisió, és a dir, casos positius i altres negatius.

Cada matí hem d’aixecar-nos a les 7 o abans, preparar les motxilles, els bocates, encarregar-nos les germanes més grans de vestir a les altres, estar segur de que no falta res, deixar a les petites dormides perquè no plorin volent anar amb nosaltres al col·legi, i anar al cotxe perquè el nostre pare ens porti a l’institut a algunes i al col·legi a les altres.

En el cas de convivència a casa quan no hi ha col·legi, podem dir que es bo. Totes tenim alguna cosa que fer a casa per ajudar, però hi han casos en què algunes no fan el que els toca, com per exemple:

Per les nits normalment quan acabem de sopar hem de recollir entre les tres més grans la cuina, però com fa sempre, la d’onze anys sempre busca una excusa per no fer-ho, com l’excusa més típica que diu. -He d’anar al lavabo!- Com es lògic, del lavabo no torna mai.

Els germans poden molestar en alguns moments, en sentit de que no pots fer tranquil els deures, sempre hi han crits per casa, volen fer sempre el que tu fas i moltes altres situacions, i ho dic per experiència. Però són nens i estic segura de que si  tingués una germana molt més gran que jo, doncs faria exactament el mateix, a més no crec que els crits a casa durin per sempre, o almenys això espero.

En la meva opinió els germans tenim la funció de barallar-nos entre nosaltres, ajudar-nos quan ho necessitem, donar consells, i sobre tot estimar-nos.

Kiana

Vet aquí la típica pregunta què a tothom li han fet algun cop: què és millor, ser el germà gran o el germà petit? Depèn de com t’ho miris pot ser millor una cosa o una altra. D’una banda, ser el germà gran és una responsabilitat molt gran. Has de donar exemple al germà petit però també té els seus avantatges. I d’altra banda ser el germà petit té els seus pros i les seves contres. Per exemple ser el petit és bo perquè sempre tens el suport dels pares però quan aquests no estan, el gran es pensa que té poder sobre el petit i és aquí on comencen les baralles.

I ara ve quan em pregunto: podria haver evitat moltes d’aquestes discussions o baralles? La majoria de cops la resposta seria que sí .

Sí, es pot evitar, però nosaltres, els germans, no ho fem. Per què? No ho sé.

Mai m’havia parat a pensar que sempre es pot evitar una discussió. Quan et diuen que dos no es barallen si un no vol, potser et pares a pensar un minut o dos però desprès te’n oblides. Fins que arriba el dia en què estàs tan enfadada que sense pensar et passes en una d’aquelles petites baralles diàries amb el teu germà o germana petit/a. I aleshores t’adones que és una persona molt important en la teva vida. Encara que et barallis cada dia o et facin molta ràbia les coses que fa, l’estimes i en el fons tu no pretenies fer-li mal.

Aquesta és la conclusió a la què vaig arribar ahir desprès de tenir la pitjor de les baralles amb la meva germana petita, de la qual estic tan penedida què m’he promès no tornar-li a dir una cosa com la que li vaig dir.

Andrea.

Muchas veces me pregunto: ¿qué significa respeto? Para la Real Academia Española de la Lengua respeto significa consideración hacia alguna persona o cosa. Parece una idea bastante sencilla de explicar, pero a la hora de ponerlo en práctica, la cosa cambia.

Las personas somos hipócritas por naturaleza. Sobre todo si se habla de respeto.  Casi todos nosotros –incluida yo- hemos criticado a alguien por su manera de vestir, de hablar, de pensar…  y lo vemos como una simple broma, o un simple comentario. Lo gracioso, es que cuando vemos a alguien criticando a otra persona y nosotros pensamos que se está pasando, no dudamos en llamarle la atención. Y eso pasa, porque la mayoría de veces somos muy observadores para detectar los errores que comete algún compañero, pero incapaces de aceptar los nuestros. ¿Y por qué? Simple: porque somos todos una panda de orgullosos.

Las personas, que tenemos la consideración a niveles muy bajos, somos  incapaces de estar un solo día sin criticar o reírnos de alguien, cuando sabemos perfectamente que no está bien. Pero nosotros lo seguimos haciendo. Quizá por aburrimiento, por falta de conversación o porque simplemente esa persona nos cae mal.

Después, están aquellas personas que critican a una solo porque sus amigos lo hacen. Y eso me parece vergonzoso, además de una falta de personalidad enorme. Estaría bien que aquella gente que se pasa todo el día hablando mal de los demás se pusiera delante de un espejo, se mirara detenidamente e intentara sacar a la luz sus propios defectos. Porque todo el mundo los tiene.

Por último, quiero invitar a todos a una reflexión consigo mismo sobre este tema. Yo creo que nadie tiene ningún derecho a opinar sobre la indumentaria, sobre los pensamientos o sobre la forma de vivir de la otra gente, porque, si te paras a pensar, seguro que hay personas a las que les encantaría juzgarte pero no lo hacen. ¿Y sabéis por qué? Por respeto.

Arantxa