LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El meu pare és un artista desaprofitat. Avui m’he recordat d’un conte que m’explicava fa uns anys per anar a dormir. Sempre eren inventats i improvisats però aquest li va sortir rodó.
Us faré un resum del conte intentant explicar-lo el més semblant possible al seu. Espero que us agradi tant com a mi.

Els convidats

Tres,quatre,vuit…? No recordo pas quin dia va ser. Era novembre, tardor, començava a fer fred. Els dies s’escurçaven i les fulles queien sense por.
Com sempre havia preparat el sopar pels convidats, lleuger però deliciós, aromàtic, temptador.
El lloc destinat a cada comensal era l’habitual i,com cada nit vaig reservar lloc per “algun afegit” d’última hora. Sempre n’hi ha que arriben tard.
Per més que m’ho penso no aconsegueixo esbrinar què va succeir. Fins ara havien vingut sempre, semblàvem una família. Eren part de la casa.
El rellotge del menjador va tocar les dotze i no havia arribat ni un sol convidat. Potser s’havien cansat del menú? O el temps fred els havia fet agafar mandra?
Començava a estar preocupat. Estava molt acostumat a la seva presència i, ara,de nit, es feia molt feixuc el pes del silenci.
-Al menys podien haver avisat- vaig dir amb veu baixa.
Les dues de la nit. Res. Silenci.
Algú em va dir un dia que de vegades passava això: de cop i volta deixen de presentar-se, sense més explicacions. Potser estaven sopant en un altre lloc.
-Que els hi aprofiti- vaig dir ple de ràbia.
A les tres de la matinada, vaig constatar i acceptar el que estava succeint: no vindrien més, les rates havien anat a sopar a una altra casa.
Tres, quatre, vuit…? No aconsegueixo recordar “el dia fatal”, però me’n recordo d’aquella gresca que cada nit feia de casa meva un racó ple de vida.
Em sento sol, massa sol. Massa silenci. Compraré un lloro. Millor dos.
Joana