LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa ben poc que està de moda portar la Black Berry. Fa uns mesos l’anunciaven a la tele i la venien pels empresaris, un mòbil que a més de trucar, pots connectar-te a internet. Ara la porta tot déu. Molta gent, adolescents sobretot, la fan servir només per estar al facebook, al xat de “Blackberrys” i quatre missatgets. I hi estan tot el dia, caminant pel carrer, als passadissos de l’insti i cadascú amb la seva funda de color diferent… S’han convertit en una plaga, i no para de créixer.

Abans la gent no es gastava diners en comunicar-se, anava amunt i avall per comentar notícies o el que fos. Ara, hi ha gent que es passen el dia al mòbil i a final de mes arriba una factura de 50 euros. Però no em vull aprofundir tant.

Jo crec que un simple “Nokia” amb el que es pugui trucar, en tenim suficient i no cal complicar-nos amb maquinetes tàctils que posen nerviós quan no fan el que vols.

Pol

Fa dies vàrem debatre a classe sobre el consum. Us convido a veure aquest impactant documental passat a TVE sobre el tema: Fabriquem coses amb instruccions de que no han de durar, perquè si duressin, no consumiríem, i si no consumíssim el sistema faria fallida. És a dir, deixaríem de generar aquesta peculiar “riquesa” que en realitat ens empobreix. Comprar, llençar, comprar… És un documental sobre la obsolescència programada, o dit d’una altra manera, la reducció deliberada de la vida d’un producte a fi d’incrementar-ne el consum.

Comença el documental presentant-nos una bombeta centenària: Està encesa sense interrupció des de 1901 i és a internet les 24 hores del dia. De moment ja ha agotat dos webcams i va per la tercera! Curiós, no?

Obsolescència programada a YouTube

Obsolescència programada 2

Obsolescència programada 3

Obsolescència programada 4

Nadal; en teoria màgic i especial, però en realitat ho és?

És cert que aquesta festa té principis religiosos i culturals, però actualment, és un costum tant de creients com de no-creients, convertint-se en una excusa més per gastar diners.

L’arribada dels tres reis ja no és sorpresa i alegria, sinó, una altra festa de la societat en què comprar regals ha esdevingut una obligació que només comporta estrès.

En créixer, les coses canvien. El fet d’obrir els paquets és diferent. Abans ignorava per complert el que contenien. Ara, no només puc fer-me’n una idea, sinó que alguns els he comprat jo. Aquest fet, fa que desaparegui la màgia que duien els regals. En saber el secret dels reis i moltes altres coses, ha fet que algunes vegades ja no dinem en família i que el Nadal ja no sigui el mateix.

Xavier Martínez.

Avui estem a dia 7 de gener, comencen les rebaixes de Nadal. Ara són les 9:30 del matí i agafem el cotxe direcció Mataró. Tot i llevar-nos força aviat per no agafar embussos, no és suficient perquè ja hi ha molt de trànsit a les carreteres. Arribem al centre comercial, baixem al pàrquing, veiem que no hi ha cap lloc on aparcar i donem voltes per intentar trobar-ne . Tots els aparcaments estan ocupats , però llavors veiem un home sortir per la porta i anant en busca del seu cotxe, el seguim per evitar que algú més espavilat i ràpid ens prengui la plaça d’aparcament. Tot el centre comercial esta ple, les botigues tenen cues infinites que no et deixen mirar res. Entre els pilons de roba trobo una samarreta que m’agrada, només una… però em replantejo si val la pena agafar-la per tal de no fer aquella cua que podia durar hores. En una altra botiga ma mare i jo trobem vàries peces de roba, tot i tenir el mateix problema decidim comprar-les. Ens col·loquem al final de la filera i esperem. Les hores passen lentes, mentre la meva mare està a la cua jo miro més coses per tal que el temps passi més ràpid. Així que acabem amb més coses de les que volíem. Quan per fí hem pagat, mirem el rellotge i són les dues del migdia no ens dona temps de anar a més botigues, aquella cua havia ocupat tot el nostre matí, no queda més remei que tornar cap a casa.

Sandra

Realment les úniques persones amb un cert grau de fe haurien de celebrar aquesta “bonica tradició”,el Nadal, que es repeteix any rere any durant ja ben entrat el fred a les llars. Al cap i a la fi, el que es festeja, és el naixement de Crist, i si no ets creient per què ho has de celebrar?
Tot i així, la gent aprofita aquestes dates per estar amb la família. Dinars i sopars envoltats dels nostres, amb aquest ambient de felicitat que es respira, però amb el mal regust del sentiment melancòlic de saber que n’hi ha que ja no hi són entre nosaltres hauria de ser la raó per la qual donem un valor tan important a aquestes festes.
D’altra banda, gran part de la població dóna a aquestes dates el sentit al consumisme sense motiu, aquesta vena malaltissa que surt a tanta gent per a comprar coses sense sentit, només perquè ens ho marca la nostra manera de ser o l’obligació de fer-ho perquè si, és una cosa que odio.
Amb aquest breu escrit, en conclusió, el que m’agradaria es fer una reflexió sobre quines coses volem o calen conservar i quines altres hauríem d’esborrar definitivament de la nostra “avançada cultura occidental”, perquè realment en alguns àmbit semblem una mica estúpids.

Àlex Mercadé

Fa poc van venir a fer-nos un taller, en el qual volien que reflexionéssim sobre el consum. Sí que és veritat que, sense adonar-nos, podem comprar un producte que hagi estat fabricat per nens explotats i segurament, els hagin pagat poc. Però realment, quan anem a comprar qualsevol producte, no hi pensem. I tampoc ningú ens pot assegurar que hagi estat fabricat en tallers il·legals on treballen nens les 24 hores del dia o no. Per tant, seguim comprant els productes que volem.

En aquest taller, l’activitat que més em va agradar va ser la següent: Et repartien un paper en el qual t’indicava, entre d’altres coses, quin sou necessitaves per viure. A partir d’aquí, havies d’anar a buscar feina a quatre empresaris. El meu contracte no va ser gaire potent, treballava 24 hores al dia i guanyava 25 euros al mes. Estava totalment explotat, tot el dia fabricava mòbils sense parar i em discriminaven perquè era de Perú.

Aquesta activitat em feia pensar en que hi ha gent molt explotada, especialment en països subdesenvolupats. No crec que ningú estigui com en el meu cas, però explotats i mal pagats segur que sí.

Jaume

A vegades estàs comprant, et pares i penses:

-Realment ho necessito això?

A mi em passa moltes vegades. Per exemple, comença el curs i em compro tot el material nou: els bolígrafs, els llapis, les llibretes, la motxilla…

Podria aprofitar tot això de l’any passat perfectament, però és la sensació de començar un nou curs i estrenar-ho, el que fa que m’ho compri.

També em passa amb la roba. Me’n compro tot i tenir-ne a l’armari, oblidada en un racó, que no em poso.

Vas a comprar i dius:

-M’encanta aquesta samarreta! Me la compro, total, només són 20€.

I això amb moltes coses.

Per això penso que aquesta pregunta ens l’hauríem de fer tots més sovint. En comptes de gastar-nos diners en coses que no necessitem o que ja tenim, podríem donar-ho a països del tercer món, estalviar-ho per quan veritablement ho necessitem o gastar-nos-ho amb alguna cosa que ens faci més falta.

Judith Maltas