LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per fi divendres! Arribo a casa esgotat d’una setmana plena d’exàmens. He passat moltes hores estudiant i encara el que em queda! De vegades, quan arriben aquestes dates plenes d’exàmens li faig el comentari a la meva mare dient-li que preferiria estar treballant com ella. Que això de treballar ha de ser més divertit i més fàcil. Ella sempre em diu que no sé el què em dic. Em poso a dinar i, com cada dia, miro les notícies a la televisió.

En primícia, un reporter que ha estat infiltrat en una fàbrica de Bangladesh, ens relata com una empresa internacional de gran prestigi està utilitzant a menors d’edat per fabricar les seves peces de roba. Em quedo glaçat! Aquells nens són molt petits i es passen més de 12 hores treballant sense parar. La finalitat és la mà d’obra supereconòmica per a tenir més guanys.

Des de quan això és legal? Des de quan els diners són més importants que la pròpia dignitat humana? Aquells nens tenen el dret fonamental de ser nens, de jugar, d’aprendre, de créixer i de tenir possibilitats en la vida. Possibilitats com les que tinc jo, d’estudiar per poder convertir-me en una persona autònoma i formar part de la societat, en igualtat de condicions.

Realment, jo em plantejava que treballar seria més divertit, però aquells nens no tenen cap altra opció. La seva vida és aquella, perquè hi ha algú per sobre d’ells que els obliga i que no els està donant cap valor com a persones que són.

Penso, per uns instants, que tinc molta sort de viure on visc i de tenir la família que tinc. Però en definitiva, no hauria de ser només qüestió de sort, hauria de ser una qüestió simplement moral.

En dies festius, com el Nadal, acostumo a anar a algun centre comercial per a comprar els regals dels meus familiars. Quan hi estic, veig tots els productes que es venen i em plantejo: “Quina necessitat tenim que siguin nostres?”

Els homes acostumem a buscar la felicitat mitjançant el consum de béns materials, la felicitat material. En un principi és un desig, però al final s’acaba convertint en una necessitat que hem de satisfer. El fet de tenir aquell producte ens dóna un plaer. Aquest plaer es veu molt potenciat a causa del sistema en què vivim, el capitalisme, que es basa en el consum massiu.

Però el fet de sadollar aquesta necessitat derivada d’aquest desig de pertinença ens donarà un plaer gaire qualitatiu? No, aquest plaer serà totalment efímer. Ens produirà un plaer molt limitat que després haurem de reemplaçar pel desig d’obtenir un altre bé material.

Serà, per tant, segons el criteri d’alguns pensadors com J.S. Mill, un plaer inferior. Els plaers que hem d’intentar assolir, els plaers superiors, van més enllà de la possessió d’un objecte. El plaer material ha estat creat artificialment pel sistema per tal que les classes dirigents guanyin més capital a força de fer-nos comprar productes que no ens són necessaris en absolut.

Actualment, vivim en un món on ens guiem per les modes. Quan dic això em refereixo a què si unes sabates es posen de moda, tens la necessitat de comprar-te-les i no pares d’insistir fins que no les aconsegueixes. No només amb les sabates sinó amb qualsevol tipus de roba, objectes, mòbils… Jo no crec que sigui una cosa dolenta guiar-se per modes, però sovint ens fem influenciables i com que tots els teus amics ho tenen tu no pots ser diferent. I la majoria de les vegades un cop ho has aconseguit et deixa d’agradar o simplement busques un altre objectiu per aconseguir.

El món hi ha moltes maneres de dividir-lo, crec que una d’elles és aquella gent que viu per comprar-se el més nou i segueix totes les modes, i l’altre és aquella que es conforma amb el que té i que no es deixa influenciar per la societat. Això no vol dir que si surten unes sabates, una jaqueta o qualsevol altra cosa no se la compri.

Jo no dic que una cosa estigui bé i l’altra malament, cadascú té la seva opinió però crec que cada vegada més la societat es deixa influenciar per les tendències que hi ha. I molta gent pensarà tot el contrari, però per sort hi ha diferents opinions, si no tots seríem iguals!

Sara

Hoy, día festivo, he paseado por Barcelona, por el centro antiguo de la ciudad, donde he podido observar ríos y ríos de personas recorriendo sus calles repletas de tiendas y comercios abiertos al público, iniciando las compras de estas fechas navideñas. Consumismo. Consumismo puro el que he visto esta tarde que me ha hecho reflexionar sobre si la navidad es familiar, o solamente comercial.

Debo reconocer que pasear por delante de los escaparates es realmente tentador. Hay que hacer un esfuerzo para no hacerse con algún artículo de los que se ofrecen, bien sea para regalar o bien para uno mismo.

Creo que actualmente la navidad ya no es una de esas fechas en la cual la gente aprovecha para estar en familia, sino una de las fechas en que todo el mundo tiene metido en la cabeza el concepto “compras”, sí es verdad que no todas las personas se excusan a si mismos detrás de la navidad para comprar compulsivamente cosas y productos de las cuales podrían prescindir. Y únicamente por el simple hecho de estar en los días que estamos piensan que se lo pueden permitir.

Pero lo que realmente intento decir, es que poco a poco, nosotros mismos vamos dejando atrás esas pequeñas tradiciones en las cuales se busca esa magia y esos momentos que podemos pasar en buena compañía.

Darío

Fa com una setmana vaig veure un vídeo que circulava per Internet titulat “First Kiss”, en el qual la directora Tatia Pilieva reuneix a 20 desconeguts en una habitació, els posa un davant de l’altre i els grava mentre es fan un petó per primer cop. Primer es miren incòmodament, diuen tonteries, riuen nerviosament, miren a la càmera amb timidesa… Però un cop es toquen els seus llavis, el panorama canvia i es converteix en una escena més romàntica, sembla com si s’haguessin enamorat.

Però no tot és el que aparenta. Al cap d’uns dies, vaig veure una notícia que explicava que tot era una farsa, simplement era publicitat per a una marca de roba i els suposats “estranys” són actors experimentats en interpretar escenes d’aquest tipus.

A mi, inclús sense saber que era un muntatge, tampoc em va impactar tant el vídeo. Em va semblar maco, però tampoc esperava una reacció molt diferent de la que vaig veure. Però quan ja sabia la veritat, em va fer reflexionar sobre la publicitat i sobre el que són capaces de fer les empreses per vendre’ns els seus productes. Fan el que faci falta per incitar-nos a consumir, encara que sigui mitjançant mentides, cosa que trobo molt poc ètica però a la vegada intel·ligent, ja que les estratègies que fan servir algunes empreses estan ben pensades i funcionen.

Tot i així, penso que en comptes de camuflar productes dolents amb mentides perquè semblin més bons podrien fer-los bons directament i així s’estalviarien enganyar a les persones.

Núria

Fa cosa de dos mesos, concretament el dia 30 d’octubre (el dia abans de la castanyada) estava al pati amb els meus companys, i vaig decidir treure el tema de Halloween. Els vaig preguntar si farien quelcom especial per celebrar-lo, i em van contestar que no. Deien que aquesta festa no és típica d’aquí i que per aquest motiu no la celebraven. Jo amb ganes de posar emoció a la conversa, vaig respondre que antigament la festa de nadal i dels reis també havia estat portada de fora (establerta aquí pels catòlics), però que ara tots l’havíem adoptat com a tradicional. I la resposta que vaig obtenir va ser: “sí, però per Nadal hi ha regals, al contrari que per Halloween. Per això no cal posar-ho en dubte”. I aquesta frase em va quedar gravada, ja que descriu clarament el vici consumista de la humanitat d’avui en dia.

La societat està sent enredada a fi que se li pugui treure els diners de la butxaca fàcilment. Quatre colors lluents, una persona important que digui les meravelles del producte i tothom ja està fent cua per comprar-ho. I jo no m’hi excloc. Sovint tinc conflictes interiors, ja que quan vull una cosa, penso que és necessària i la compro. Després me’n adono que m’he equivocat pensant així i que he estat estafada. I aquí està el problema, ens fan pensar que els objectes del mercat són necessaris, que sense ells no ets res. Mentida, tot és una gran mentida. Ens controlen sense que nosaltres ens en adonem.

Tot aquest consumisme excessiu es veu clarament per les festes de Nadal, quan la gent agafa la mania de comprar objectes i objectes fomentats per aquest “generós” esperit nadalenc. No ens enganyem, potser és generós per nosaltres, però pel planeta Terra gens. Això és egoista per part nostre. És una paradoxa que el que ens pot semblar generós realment sigui una acció egoista, però és així. Hauriem de ser capaços de veure que és millor col·leccionar moments en lloc d’objectes. Com diu l’anunci de Nadal de TV3, regala petons. Millor per nosaltres i pel nostre món.

Amb aquest vici només fem malbé el planeta, que és el que ens permet viure. Si el destruïm, que serà de nosaltres? És trist que la gent prefereixi tancar els ulls i fer com si no veiés el mal que li fem en lloc de buscar solucions.

Només quan l’últim arbre hagi mort, l’últim riu hagi estat contaminat, i l’últim peix hagi estat capturat, ens adonarem que els diners no es poden menjar.

Aina Ros Alsina.

Últimament he estat observant el meu voltant i m’he fixat en que cada vegada hi ha més supermercats. Deveu estar pensant que és un tema una mica estrany per fer un escrit però ara veureu que és molt més proper del que vosaltres us penseu. I és que en aquests últims mesos he observat un augment notable en la quantitat de súpers: que si Mercadona, que si Sorli, que si Dia… No hi ha lloc on no hi hagi un supermercat.

Això em porta a la conclusió de que cada vegada consumim més. La població creix a una velocitat vertiginosa i òbviament cada vegada es necessiten més productes. Aquesta situació està relacionada directament amb l’escalfament global, el canvi climàtic i altres mil històries més que comporta l’elevat consumisme.

Fins fa relativament poc, a Vilassar, per exemple, només hi havia el mercat local amb quatre paradetes i el Condis del centre. En canvi, ara hi ha el nou mercat, el Condis, el Sorli… I poso punts suspensius perquè fa dos dies que van començar les obres d’un altre supermercat. És increïble com en pocs anys pot canviar tot d’aquesta manera.

 En la meva opinió, estic en contra del consumisme massiu, tant a nivell global com personal. A vegades comprem productes que realment no necessitem i això ho hauríem de tenir en compte. Així doncs, la societat dels països desenvolupats s’està acostumant a un ritme de vida basat en el consum i això, de cara el futur, serà un greu problema.

Marina

L’altre dia la meva mare va anar a comprar i, com a casa ens agrada molt la xocolata va portar de diferents tipus: xocolata blanca, amb llet, negra i una que portava trufa a l’interior. Després de dinar em venia molt de gust menjar-ne, però de cop em vaig topar amb un gran problema, no sabia quina començar!
Aquí és on jo volia arribar. Fa uns anys això no passava, perquè només hi havia un tipus de xocolata o, si hi havia més varietat, no totes les famílies se la podien permetre econòmicament. Ara, en canvi, tenim absolutament de tot i, moltes vegades repetit.
Tot i així, tenir de tot no ens fa feliços, ja que, la gran majoria de vegades la felicitat no ve donada per coses materials, sinó per la família, amics i, sobretot, per nosaltres mateixos. És per això que, sota la meva opinió malgastem una gran quantitat de diners. Estic convençuda que si no compréssim quatre tipus diferents de xocolata, sinó que només en compréssim un, seríem igual o més feliços, ja que aprendríem a valorar el que tenim i, a més a més no gastaríem tants diners.
En conclusió, gastem diners inútilment, perquè tenir molt no ens proporciona la felicitat que necessitem. Prefereixo tenir poc i gaudir-ho, a tenir molt i oblidar-ho. És millor lluitar per allò que vols aconseguir, que no pas que t’ho donin a la primera, ja que si t’ho has guanyat o gaudiràs el doble.

Itziar

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Avui en dia, ja fa un temps que ha passat el Nadal, però tot i així, vinc a parlar d’aquesta època de l’any.

Hi ha gent que diu que el Nadal és una ‘tècnica’ per aconseguir que la població consumeixi més, i així, obtenir més beneficis, i d’altres, que pensen que és una bona època per unir-se amb la família i passar temps junts.

Tal com el nostre sistema polític i econòmic està fet, no dubto que pugui ser una estratègia comercial, és més, ho trobo molt possible, però sigui com sigui, no podem negar que uneix a la família almenys una vegada a l’any. La meva família –excepte alguns que ens veiem de tant en tant durant l’any- no es veu gaire al llarg de l’any, i veure’ns per Nadal sempre ens va bé, per tant, sigui pels diners o per la simple tradició, per a mi i la nostre família és una gran època de l’any!

Aleix