LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada dia, quan em desperto, em costa molt sortir del llit. penso en la rutina diaria i no m’ajuda, se’m fa una muntanya d’un granet de sorra, però si hi ha alguna raó per la qual em llevo, és perquè hi ha un sentiment, una força o, fins i tot podem dir-ne consciència que fa que em miri el dia amb una altra cara.

Què faria jo sense la meva consciència? Per la gent la consciència és una cosa abstracta que ens fa reflexionar, o una veu dins del cap que et diu que està o no està bé el que fas, has fet, o faràs. En el meu cas és una persona, ho sap tot de mi, no puc enfadar-me amb ella i ella tampoc amb mi, tot i que li he donat raons. Abans de pendre qualsevol decisió li comento per veure què en pensa i quan em diu el que creu que he de fer i ho faig, sempre en surto ben parat. Hi ha cops que abans de dir-li jo el que li vull explicar li ha dit un altre individu i m’enfado, però ella procura que em tranquil·litzi, però què hi farem… cal que digui que si no fos per la meva consciència, ja hauria fet alguna bogeria de gran calibre.

Aquesta persona ho és tot per mi, és la força que fa que em llevi cada matí. Li he fet passar alguna molt mala estona, i per això vull demanar-li perdó i donar-li les gràcies per aparèixer a la meva vida, per aconsellar-me, per aguantar-me, per fer-me reflexionar, per alegrar-me, per fer-me obrir els ulle, per obligar-me a fer els deures, per preocupar-se per mi. Per ser com és.

Un cop m’he rellegit aquests paràgrafs, penso que a molta gent que llegeixi aquest escrit no li importarà el que he intentat explicar. amb aquest text jo no vull canviar el parer dels altres ni tampoc vull donar la tabarra amb els meus sentiments, ni amb l’importància que té per mi aquesta persona, sinó que vull que fem una petita reflexió mirant al nostre voltant i comprovem que tenim un sostre, un plat a taula i gent que t’estima; la meva àvia diu que amb això n’hi ha prou per ser feliç, crec que té totra la raó tot i que si m’ho hagués dit abans li hauri estalviat algun mal de cap a la meva consciència.

Consciència, no vull que m’abandonis mai! Gràcies, un altre cop, per tot el que fas per mi!

Gerard

Sempre m’he sentit diferent a la resta, i al contrari del que es diu, no sempre m’he trobat satisfet amb això, no estic descontent ni amb el que soc, ni com soc, ni com penso, vesteixo o visc, ni com semblo per fora o per dins, estic descontent per com la majoria de gent em veu, per ells ser diferent en alguns aspectes es sinònim de ser pitjor.

Quan jo dic “doncs jo penso que val més sobreposar la felicitat dels altres a la teva pròpia” o “trobar un amic es fàcil, trobar una bona persona es difícil” la gent em mira amb cara rara. I quan dic “sí, tinc un problema ossi de hiperflexibilitat a les cames” mes lluny de que la gent ho accepti tinc la sensació que s’en riu. La gent pensa que he viscut una vida plena, en certa manera es així: plena de terror, plena d’inseguretats, plena de amargor, dolor que dia a dia m’esforço per no treure.

La gent pensa que riure molt es ser feliç, jo ric per no plorar, no mostro aquesta faceta meva per una raó, no vull provocar dolor a la gent a la que realment caic bé, de fet, soc incapaç de crear qualsevol tipus de dolor i quan ho faig per error ho recordo durant anys, i no me’n sento orgullós. Prefereixo guardar-me el dolor que mostrar-lo a gent que aprecio, no vull preocupar-los. Doncs, llavors, per que escric això? No ho sé. suposo que alguna cosa dintre meu crida.

Sempre m’he imaginat com seria un jo normal, algú que la gent veiés com un igual, algú que pugui anar pel carrer o llocs coberts sense burles, sense insults, sense violència, tinc una vida mes difícil del que la gent pensa. I a això responc: jo seria incapaç de fer que algú es senti tan similar a una merda com la resta de persones m’ho han fet sentir a mi, jo no sóc un d’ells, és per això que la pregunta no es  “qui soc?”, la pregunta es “què sóc?”

Una cosa que m’agrada de mí?  continuo dia a dia trobant forçes per continuar rient.

Firmat: Nil

Hoy, han venido unos chicos a la hora que nos tocaba ética para darnos una  charla sobre… bueno, lo cierto es que no sé de qué nos han dado la charla, primero decían que sería sobre el bulling, yo pensaba que seria sobre la marginación social en los colegios o los maltratos por parte de alumnos a otros alumnos, pero ha sido más bien sobre la marginación política por parte de los países y de la que muchas personas tienen hacia los que no disponen de estudios y/o dinero.

Puede parecer un tema aburrido, y de hecho lo es, pero es muy importante que nos concienciemos de cómo está yendo y quien controla nuestros recursos, ya que ya empezamos a tener una edad para darnos cuenta de dónde sale el dinero y quién se lo queda.

Han sido unas dos horas muy bien aprovechadas, no como las típicas charlas de sexo, en donde todos ya saben de dónde vienen los niños, y qué hay que hacer para que “la cigüeña” no te traiga uno como regalo de Navidad.  A todo esto, de lo que más me acuerdo, ha sido de una cosa que ha dicho Jonathan, (Johny para sus amigos), decía así;

– Según un estudio, un estadounidense medio gasta un total de 670 litros de agua en un día, en cambio una familia africana apenas gasta 13 litros.-

¿Cómo te quedas? Seguro que crees que no es posible, pero sí que lo es, y dentro de los países que gastan y desperdician más recursos  está Europa, es decir, nosotros. Sabiendo esto te hace sentir como lo peor, y si no es así debe ser porque aún no te has hecho a la idea de que todo lo que tenemos, petróleo, agua, bosques, animales…, todo esto desaparecerá tarde o temprano. Sinceramente, quiero cambiar esto, pero no me apuntaré a ninguna ONG, o grupo de boy-scout para salvar los bosques, simplemente, si antes tardaba 20 minutos en ducharme ahora intentare tardar 10 o 15, gastaré menos agua y así no la desperdiciaré.

Después, uno de los dos chicos, Imad, nos ha contado como lo hizo para tener papeles y conseguir un trabajo digno, es musulmán, y cuando vino no tenía nada, solo lo puesto, y se las arregló para salir de la calle. Gente así, que no se dan por vencidos por más cosas que les pasen, es la que me conmueve y la que me anima a pensar que aún no es tarde para cambiar nuestra situación, y que si te lo propones podrás con todo lo que te venga.

Johny ha acabado diciendo una cosa preciosa, no sé si los demás le habrán dado importancia, pero lo voy a poner porque me ha parecido algo que remarcar;

-Ahora es el momento de que resurjáis desde lo más bajo, para llegar a lo más alto.  Vosotros sois nuestra esperanza, la de gente como imad, y de la gente como yo. Aprovechadlo y cambiadlo todo.

Cristina

Durant el dia hem de fer moltes coses, unes ens agraden més i d’altres menys però hem de saber repartir el nostre temps perquè només tenim 24 hores per fer-les. D’aquestes 24h, unes 8 dormim i les altres 16 que ens queden, com les gastem?

Si penso en el meu dia a dia, puc saber que durant aquestes 16 hores que em queden del dia, 7 estic a l’escola, 2 hores més són per fer els deures i estudiar a casa, i unes altres 2 que les dedico al meu lleure (extraescolars, etc…). També em queden unes 2 hores en total que les inverteixo a menjar (esmorzar, sopar…). Però, amb les 3 hores que em queden, que faig? O que fem en general? Suposo que molts de nosaltres no sabem què fer i busquem una manera de distreure’ns com els nostres “hobbies”, jugar, passar temps amb la nostra família, estar a l’ordinador, etc.

El que vull dir és que, moltes vegades no sabem valorar o no som conscients del temps de què disposem, i d’aquestes tres hores que perdem inútilment o no. Per exemple, imaginem, en una vida de 80 anys, quantes hores perdrem si a la setmana en malgastem 21, i en un mes unes 88. Així doncs si fem el mateix durant 80 anys al final haurem llençat unes 84.000 hores. I què fem amb tot aquest temps que hem perdut? Quan penso en tot això m’adono que el temps és una de les coses més valuoses de la vida que no es pot recuperar mai un cop es perd. Seria bo aturar-nos una estona i reflexionar sobre què fer per no malbaratar aquest temps tant valuós. Per això crec que hem de viure cada minut del dia al màxim i no culpar-nos a nosaltres mateixos per haver fet coses en el passat de les quals no ens sentim massa orgullosos, ja que el passat ja no es pot canviar, però en canvi podem construir el futur que nosaltres volem.

Sandra

Otro año mas, llegan navidades, todo se llena de luces de colores y símbolos navideños como papa Noel o sencillamente los tres reyes magos. Todo y hacer frío la gente sale, porque hay que comprar regalos y también, aunque son pocos, a pasear.

Como cada año, en el mes de diciembre y principios de enero, son días de estar todos juntos, con la familia o nuestros seres queridos. También son momentos de consumir, ya que tenemos los reyes magos y otras fiestas de consumo, como el papa Noel que viene de Estados Unidos, todo para consumir un poco más. Nos dicen que estamos en crisis, pero si vas a un centro comercial por estas fechas, no lo parece. ¿Si la gente no tiene dinero cómo es que siguen gastando?

No solo por la economía, si miramos desde una perspectiva medioambiental, todos nos tendríamos que dar cuenta de que no podemos seguir así, hay demasiados residuos de plásticos y otros materiales muy nocivos para nuestra salud, todo y saberlo las empresas siguen fabricando envoltorios de plástico, que al quemarlos destruimos nuestro planeta. ¿Tan mal estamos que no sabemos ni cuidar nuestro planeta?

Estaría bien que todo el mundo pensara en lo que hace y en las consecuencias para el futuro, todavía estamos a tiempo de cambiar, no esperemos a que sea tarde.

Víctor

Sentir-se impotent, trepitjat. Es veu d’una hora lluny, ets un vençut. Vas néixer per perdre, pots lluitar, ser un rebel; tot inclòs, no més enllà de ser una causa perduda amb potes i veu pròpia.

T’ho han deixat ben clar, vius als núvols, immadur, somiatruites. Només un fill de bona casa, amb tics desobedients. Fins i tot s’ho guarden, per no ofendre, però et creuen paràsit, hipòcrita. L’únic dipòsit de confiança en tu, que canviaràs. Erren desmesuradament.

La consciència, maleïda consciència… tot i saber-la justa, per molt que hi creguis; continua dictant-te el camí a seguir, però mai desfà l’ombra del dubte. Si tan segur estàs dels teus actes, perquè sempre acaben en fracàs? Potser tenen raó, potser ets fora de la realitat… O no?

Acabaràs tan resignat com qualsevol altre? Tocant de peus a terra, ajudant, treballant “ de veritat ” ?

Com l’odies, la consciència; irònicament, però, t’encanta sentir-te tan just, fidel al teu pensar. No la pots evitar, és sempre allà, però et deleix.

I després de tot, cansat de xocar amb murs infranquejables, de rebre garrotades, només podent quedar-se quiet, estès en la insolvència amb un mateix. No vols pas que ningú et plori, ni ser vist com una pobre víctima. Car que l’admiració dels altres, ni que sigui per pena, se’t fa estranya, molesta a hores d’ara. És admirable el desencís?

Encara hi haurà qui et digui: “ Sempre queda l’esperança”. Saps molt bé que no et mou l’esperança. Ni la consciència, aquesta, només un agut xisclar a les orelles, que et manté despert, dintre el seus marges. Allò que realment et mou, la ràbia. Una ràbia fosca, roent; de ben endins, clandestina. Tan reprimida i aixafada, tot i així, segueix allà, creixent. Alimentada per cada derrota, nodrint-se de desil·lusions. No és pas una ràbia cega, incontrolada o folla. Va tota dirigida cap a una direcció. Els que ens sembraren l’odi, recolliran la ràbia. Una ràbia d’anys, segles, que els farà mil bocins.

Malgrat tot, i com sempre, no vas més enllà de les paraules. Baixa dels núvols, desperta d’una vegada.

Alexander