LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’any 2002 vaig començar P3 a l’escola l’Olivera a Cabrils. Anava a la classe dels Elefants, en aquell moment jo no sabia que una de les persones d’aquella classe, arribaria a ser en el que s’ha convertit fins ara, la meva millor amiga.

Ella és aquella persona amb qui puc comptar sempre, encara que estigui a 1260 km de distància de mi. Això de què estigui tan lluny és perquè al seu pare li van proposar anar-se’n a Alemanya per la feina, així que actualment està vivint a Stuttgart. Però això està més que superat, ja que és el quart any que viu allà. A més a més, cada dos/ tres mesos aproximadament ve a visitar-nos, ja que té festa a l’escola internacional a la qual va.

L’any passat la vaig anar a visitar pel seu aniversari, ja que al poble era la festa Major i tenia uns dies de festa. Van ser pocs, però van estar aprofitats al màxim. A ella li va fer molta il·lusió que l’anés a veure. A Stuttgart vaig conèixer molts amics seus de nacionalitats i cultures totalment diferents. Era el primer cop que celebràvem un aniversari juntes d’ençà que havia marxat, ja que el meu feia tot just un mes que havia passat i vam tenir la sort de coincidir en el seu. A més a més, allà hi havia una fira molt gran, plena d’atraccions per a petits i grans. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Sé que és una amistat que durarà per sempre. Ens necessitem l’una a l’altra. Mai ens hem arribat a enfadar. Sabem exactament com som cadascuna. Ens ajudem mútuament amb qualsevol problema que tenim. Ella és una persona molt especial per a mi. Ara penso en algunes circumstàncies en què no hagués estat i no sé què hauria fet sense ella. Me l’estimo moltíssim, més del que ella s’imagina. I no penso deixar que res ni ningú, ens separin o facin que es trenqui aquesta gran i meravellosa amistat.

Blanca

Al llarg de la nostra vida ens adonem de qui realment tenim al costat. Durant l’etapa de l’adolescència els nostres amics són persones molt importants, ja que passem molt de temps al seu costat. Podríem dir que es converteixen en una segona família per a nosaltres. I amb alguns en especial acabem explicant-ho tot.

Pot ser que pel camí perdem amistats a causa de baralles, mentides, desconfiança, decepcions… Però també en guanyem, Hi ha amistats que et sorprendran de el que arriben a fer per tu i unes altres que et decepcionaran i et donaran l’esquena. Cadascú és com és però s’ha de saber cultivar una amistat i saber-la cuidar sense que es panseixi. Que estigui plena de vida com una flor. Les amistats van canvian, ja que les persones evolucionem de manera diferent en les etapes de la vida i segons les circumstàncies que se’ns presenten.

Però sempre tindràs aquella persona que saps que estarà al teu costat, passi el que passi, en qualsevol circumstància estarà per ajudar-te, apollar-te… Tothom té una persona així en la seva vida que sap que li donarà el consell més adequat i farà tot el possible perquè estigui bé sense esperar res a canvi. I aquesta és la verdadera definició d’amistat.

Blanca Sala

Fa un parell de setmanes vaig veure un vídeo on un noi explicava un fet de la seva vida que a mi em va impactar molt, per això m’agradaria compartir-lo amb vosaltres. Aquest noi es diu Ross Capiccioni i viu a Macomb, Michigan, als Estats Units. Ross tenia un amic al coneixia des de feia deu anys i als dos els agradaven les mateixes coses, sortien junts de festa i parlaven de les seves coses, com ho fan dos amics. Un dia, aquest amic li va dir a en Ross que l’acompanyés a casa del seu cosí a la part est de la ciutat, una de les zones més conflictives de la ciutat. Ross no ho veia clar i no el volia acompanyar i per això li va dir, molt amablement que no hi aniria, que era un lloc perillós. El seu amic va continuar insistint, inclús li va oferir diners, cosa que l’havia d’haver fet sospitar que alguna cosa rara estava passant. Però com era el seu amic i confiava en ell, Ross va acceptar d’acompanyar-ho.

Un dia, en sortir de l’escola on estudiaven van emprendre el viatge fins la casa del cosí en cotxe. Quan va agafar la sortida de la carretera per anar cap allà Ross va tenir la sensació que alguna cosa no anava bé, se sentia estrany. Van seguir amb el cotxe fins que l’amic li va indicar que ja havien arribat, que aquella era casa del cosí. Quan va tombar la cantonada per entrar-hi va veure un cartell que deia “Vigileu, no entreu”, però Ross coneixia el seu amic i encara que no estava molt segur del que feia, va confiar.

Van baixar del cotxe i uns segons més tard, mentre Ross estava mirant pel seu voltant, va sentir un terrabastall, com una explosió: Pam!, era el soroll d’una bala, l’havia sentit molt a prop, es va mirar el cos i va veure el seu braç penjant. De seguida va pensar que el que estava passant no era real fins que va començar a veure sang, a sentir un gran dolor i va caure de genolls a terra.

Va mirar cap amunt i va veure el seu amic amb una pistola, a uns tres metres de distància, apuntant-lo. Ross, amb la mirada incrèdula, li va preguntar si l’havia disparat. L’amic no va dir res i el va tornar a disparar, aquesta vegada al pit. Ross, molt mal ferit , no podia respirar, ni podia veure res. Es va quedar de quatre grapes repenjant-se sobre les seves mans i va notar el fred del metall de la pistola sobre al seu cap. Com va poder, amb l’habilitat que dóna l’instint de supervivència i de la desesperació va retirar una mica el cap i pam! Un altre tret. Sortosament la bala no el va tocar de ple, encara que li va aixecar la pell del cap. L’havien disparat tres vegades i estava molt mal ferit, però encara respirava.

Després d’això, en Ross no es podia moure, era immòbil al terra. No entenia què li havia passat ni per què; però encara era viu. Recorda que ell mirava cap amunt fins que es va trobar la mirada freda del que considerava com amic, aquest li va pegar una puntada de peu a la cara, que li va treure algunes dents. Així, estirat a terra i mig inconscient, va notar com li regiraven les butxaques i li agafaven les claus del seu cotxe. Amb els sentits emboirats i la sang escapant-li per les ferides va aconseguir recolzar-se sobre el seu estómac i per veure com el seu amic s’escapava amb el seu cotxe.

Ross va pensar que tenia dues opcions: o quedar-se a aquell lloc i morir o intentar aixecar-se. Es va decidir per la segona cosa, si és que el cos li responia. Va intentar d’incorporar-se amb el seu braç, però estava fet miques. Ho provà diverses vegades fins que es va rendir, no podia més. Quan ja només esperava morir-se, va notar que uns braços l’ajudaven a aixecar-se. Va mirar al seu voltant i no hi havia ningú. Estava dret recolzat amb algú. Caminava com un borratxo, com una mena de zombi de les pel·lícules. Després va sentir que li donaven un copet a l’esquena per avançar. Va avançar el que li van semblar quilòmetres i va caure al terra, de bocaterrosa. Va tancar els ulls. Sentia que la vida se li escapava. Es va desmaiar.

S’estava morint. Va sentir la veu d’una persona que li deia: Escolta!, desperta, t’estàs morint! La veu d’un home li deia que no tanqués els ulls, que aguantés, que l’ambulància estava de camí. Ell li va dir que el deixés tranquil, que volia dormir, però el seu cap li deia: “estigues despert, si dorms serà per sempre”. Llavors el van recollir els infermers de l’ambulància i el van dur a l’hospital. En arribar-hi, els metges que el van atendre pensaven que no podrien fer gaire cosa. Un d’aquests metges va insistir a reanimar-lo per intentar salvar-lo. Aquest doctor el va dur al quiròfan i el va operar urgentment i, finalment, li va salvar la vida. La ferida al cap era molt aparatosa però no mortal, el braç el podien arreglar, però la ferida al pit podria ser mortal perquè havia afectat als pulmons.

Va estar en coma uns dies i quan va despertar, ho veia tot com en un núvol, va pensar que estava mort. Tenia només 17 anys i era mort… A poc a poc, ho va veure tot més clar. Va veure les cortines, va notar el tub que tenia dins la gola per poder respirar i una infermera que li deia: Vinga noi, desperta, que,estàs viu! En poc dies li van treure la respiració assistida i li van començar a fer unes quantes preguntes: Com et dius? Qui és el president? Quants anys tens?. El noi no sabria res. Li van preguntar si se’n recordava d’algun número de telèfon per poder contactar amb la família i, afortunadament, se’n recordava del número de telèfon del seu pare. Durant tres dies la seva família no sabia res d’ell ni què havia passat.

Al quart dia li van dir que havia d’intentar caminar, que aviat se n’aniria a casa. Ell ho trobava una mica estrany que tenint el cor malament i acabat d’operar se’n pogués anar a casa tant d’hora. De totes maneres, en Ross estava content perquè havia sobreviscut. Al trobar-se millor va començar a recordar el que havia passat i la policia li va prendre declaració. En Ross va explicar a la policia el que havia passat i van detenir el seu suposat amic.

Mesos més tard en Ross va haver d’anar a judici i es va veure obligat a explicar i recordar tot el que havia passat aquell dia. El jutge li va dir al seu antic amic que havia de donar les gràcies a en Ross per sobreviure perquè si no ho hagués fet, en comptes d’estar 35 anys a la presó pel que havia fet, s’hi hauria estat tota la vida.

Durant el judici en Ross va saber que l’havia disparat perquè volia entrar a formar part d’un grup i la seva primera prova era matar algú, i ell va pensar que era l’opció més fàcil. Així doncs, havia estat a punt de morir perquè una persona que era amiga seva pogués entrar en una banda. A partir d’aquell moment va canviar molt la vida de’n Ross. Els quatre primers anys van ser els més difícils. Va haver d’aprendre a parlar, a valer-se per si sol. Però el que més difícil li va resultar és ser positiu i tornar a confiar en la gent.

Ross diu que abans es queixava per tot però que després de la seva experiència, veu la vida d’una altra manera. Està content de seguir viu i en comptes de veure el que no té, com feia abans, ara veu i valora molt més el que té i el que el fa feliç.

Bé doncs aquesta és de la història que em va impactar tant. Això li pot passar a qualsevol. En qüestió de segons, pots passar d’estar viu a estar mort. També m’ha fet reflexionar sobre el que diuen de les bones i males companyies. A vegades els que penses que són els teus amics són els que et poden fer més mal. No puc entendre com algú pot intentar matar a sang freda a un amic, que coneix des de fa 10 anys. Tampoc acabo d’entendre quina mena de prova és aquesta per entrar en un grup et facin matar a una persona. A una persona que a més a més és amiga teva.

Una altra lliçó que he aprés de l’experiència d’en Ross és que les persones hem de tenir esperit de superació i de lluita per enfrontar-nos a totes les dificultats i mirar de superar-les.

Anna

El món de l’esport és dur, requereix esforç i sacrifici i a vegades no et recompensa per igual, has d’aguantar la pressió que suposa jugar en un equip i donar la talla, has d’aguantar la pressió de voler guanyar sempre i no permetre’t fallar i has d’aguantar la pressió del teu entrenador. Un entrenador que intenta treure el millor de cada un de nosaltres, que t’exigeix, que et fa repetir les coses fins que et surten bé, que et fa sofrir i et crida, i per això en molts casos queden com “els dolents de la pel·lícula”.

Fa set anys que vaig entrar en el món de l’esport, i per primera vegada he trobat un entrenador que no només treu el millor de nosaltres, sinó que ens anima, ens aconsella i de vegades, si cal, ens renya, però per sobre de tot confia en nosaltres, confia en el nostre potencial, quasi més que tot l’equip junt. Ens valora, ens respecta i ens admira tant, com nosaltres a ell.

Ara farà unes setmanes, per culpa de baixes en l’equip, ens vam haver d’enfrontar a les primeres de la lliga només amb deu jugadores. Tot i que només és una de menys del normal, es nota. Jugar en inferioritat durant vuitanta minuts és tot un desafiament, però el nostre entrenador no va dubtar ni un segon que nosaltres els hi plantaríem cara, ens va dir que érem capaces de tot allò i més, i que lluitéssim fins a l’últim moment. I no anava gaire desencaminat, vam mantenir la portaria a zero fins a la mitja part, però a la segona part i fruit del cansament, l’equip contrari es van acabar emportant la victòria. Quan l’àrbitre va xiular el final, el nostre entrenador, emocionat, ens va abraçar a totes i cada una de nosaltres i ens va donar les gràcies per haver jugat, per haver donat la cara.

I per tot això, crec que tinc un entrenador excepcional.

Àurea

Fa una hora aproximàdament estava sentada al sofà mirant una pel·lícula. Si no recordo malament, s’anomenava “Nacido del mal”. Necessitava escriure sobre alguna cosa, així que he escrit sobre això.

La Brooke, acompanyada del seu pare i el seu germà, són enganyats i seduïts per en Denny, un criminal buscat  des de fa anys al que encara esperen detenir. Només la madrastra a la qual la Brooke odia, nota alguna cosa estranya en ell. Una nit, la Brooke és raptada per en Denny i dos criminals més. A continuació, entren a casa de la família de la Brooke a robar tots els objectes de valor i la caixa forta. La Brooke, lligada dins del cotxe a uns quants metres de la casa, intenta sortir per salvar la seva família i ho aconsegueix. Entra a casa sense res amb què poder defensar-se, només amb la seva intel·ligència. Intenta deslligar la seva família sense que cap criminal se n’enteri. Finalment ho aconsegueix, i junt amb la seva madrastra, aconsegueixen matar els tres criminals. Brooke vol començar de nou amb la seva madrastra, ja que si no hagués estat per ella, ara mateix no estaria viva.

Se que això només és una pel·lícula, però hi ha gent al món que passa per aquests casos tan horribles i no és gaire agradable saber que pot estar succeïnt en aquest moment. Tothom hauria d’estar segur de que aquella persona amb qui vol mantenir una relació és de confiança, ja que si no és així, possiblement podria passar per a casos semblants als d’aquesta pel·lícula, i això no és gens recomanable.

Alba

La confianza es un fenómeno esencial para poder fluir y relacionarnos con los demás. No solo la confianza en uno mismo y en las personas más cercanas a nosotros, sino la confianza en el mundo. La desconfianza arruina las posibilidades de la interrelación. Por el contrario, si tú confías en mí, yo crezco y me desarrollo. También es una cualidad propia de los seres vivos, especialmente los seres humanos, ya que aunque los animales la posean, estos lo hacen de forma instintiva, al contrario que los humanos, que confían conscientemente.

La confianza genera respeto. El respeto es el juicio de aceptación del otro como un ser diferente de mí. La confianza puede clasificarse en términos individuales por ejemplo: la confianza en uno mismo, y también, en términos sociológicos la confianza que los demás tienen de nosotros y viceversa.

La confianza se sustenta en tres juicios que distinguimos en el lenguaje para poder trabajar sobre ellos de manera independiente:

Sinceridad.-La sinceridad no es algo que debemos esperar de los demás, es un valor que debemos vivir para tener amigos, para ser dignos de confianza…

Competencia.- Son las capacidades de poner en operación los diferentes conocimientos, habilidades, pensamiento, carácter y valores de manera integral en las diferentes interacciones que tienen los seres humanos para la vida en el ámbito personal, social y laboral.

Credibilidad.- Es un concepto que las personas utilizan para decidir si creen o no una información de la que no son testigos directos… La Credibilidad es probablemente la más débil de las tres dimensiones porque es obvio que no tenemos manera de saber lo que va a ocurrir en el futuro a ciencia cierta. Y sin embargo, actúa con enorme eficacia en nuestras relaciones. El viejo dicho “créate fama y échate a dormir” tiene algo que ver con esta dimensión.

Stuardo

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea

El respeto es la base principal para vivir en comunidad, es decir tener en cuenta los sentimientos de la otra persona, aceptar tal y como es. A pesar de que existen diferencias entre dos o más personas, no es simplemente la consideración o la diferencia sinó que implica un verdadero interés no egoísta por la otra persona más allá de las obligaciones explícitas que puedan existir.

A veces fingimos ser amables, seer cordiales o mostrar cierta simpatía con algunas personas en particular para conseguir alguna meta para nuestro interés o para que no se sienta humillado ante todos: en ese preciso momento lo estamos haciendo mal, no nos mostramos tal y como somos

En realidad , a veces confundimos el respeto con los buenos modales o con la amabilidad. Es mejor decir la verdad y no fingir ser amables o cordiales, decir lo que pensamos en todo momento. Eso es el respeto y eso es muy diferente a la amabilidad o a los buenos modales porque simplemente el respeto es aceptar a un ser humano tal y como es o ser tu mismo para mostrar veracidad y transparencia.

En mi opinión, el respeto no es ser simpático o afable, el respeto para mi es un valor muy importante porqué sin este valor todos estaríamos peleando, nos insultaríamos y el mundo sería totalmente diferente, un caos para ser exactos. Nadie estaría en paz. Este valor nos hace vivir en comunidad, nos permite conocer a una persona persona tal y como es.

” Ante un imprevisto enfrentamineto, debo tener bien a punto y afilados mis mejores armas: la educación y el respeto.”
-Albert Einstein-

Stuardo

“Imagina que vives sin miedo a tomar el riesgo de explorar la vida, no tienes nada que perder, sin miedo a estar viva en el mundo y sin miedo a morir, imagina que te amas a ti misma tal y como eres, que amas a tu cuerpo tal y como es y a tus sentimientos tal y como son, saber que eres perfecta justo como eres.”

¿Por qué no imaginarlo? Siempre mirando qué pensarán los demás y intentando hacer bien las cosas para que nada salga mal, que parezca todo perfecto… ¿Por qué no hacerlo perfecto a nuestra manera? Como más nos guste, como lo veamos mejor, si sería lo más fácil, pero muchas personas no se muestran tal y como son por el simple hecho de tener miedo a ser juzgados. Pero eso no está bien, todo el muerdo tendría que ser tal y como es, sin tapujos y sin mentiras, al fin y al cabo todos somos iguales aunque algunos no lo quieran aceptar.

La confianza en uno mismo es lo más importante para poder confiar en los demás, y para no dejar que nadie nos pisotee, con esto no estoy diciendo que nos tengamos que volver unos bordes e ir de “maduritos” por ahí con tal de que no nos pisoteen, solo digo que nunca nos tenemos que de dejar manipular por terceras personas, si tu tienes una cosa clara, adelante, pero eso si, piensa en las consecuencias. Está claro que no todo el mundo es igual, hay algunos más débiles otros más fuertes etc., pero incluso los más débiles tienen que saber aceptarse y disfrutar de cómo son.

Patricia W.

Amistad, un concepto que muchos confunden. Un concepto con varias definiciones y todas válidas. Una de ellas podría ser: confianza y afecto desinteresado entre las personas.

La amistad, para mí, es un sentimiento esencial en la vida, un amigo es aquél que te apoya siempre, aquél que ríe y llora contigo, en definitiva, un amigo, es aquél que está contigo en todo momento. Hasta ahí, está todo claro, pero ¿Qué pasa cuando ese sentimiento se confunde? Se crea un gran problema, todo se complica cuando uno de los dos va más allá de la amistad, aparecen mal entendidos al ver que ese sentimiento no es recíproco. Puedes pasar de creer tener una gran amistad, a tener una gran desilusión. No es nada agradable ver o intuir cómo un amigo/a tuyo/a busca algo más.

La solución que encuentro a este problema bastante común, es dejar desde un principio claras las intenciones y los sentimientos que hay por medio de la relación.

Es posible que a raíz de una bonita e intensa amistad, surja el amor, pero no aconsejo esperar a que esto suceda, ya que es un tanto complicado y corres el riesgo de perderlo todo, como puede ser la confianza y el afecto en una persona.

Andrea