LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Moltes vegades parlant amb el Fandom en el que jo estic, ens adonem compte que res és igual, que els nostres ídols s’estan fent grans i aquella família que al principi estava unida, s’està separant. Moltes ja no pensen en aquelles ‘germanes’ que ho estan passant malament i quan alguna necessita un favor, només pensant en parlar amb ídols o fer mal a la gent.

Però també estan aquelles que aconsegueixen treure’t un somriure o dir-te que per molt que costi no et donis per vençuda. Jo sóc d’aquelles que no sempre està somrient i que moltes vegades necessita el consell de gent diferent de mi.

Dintre de poc arriba el concert a Barcelona i gràcies a moltes d’elles he pogut convèncer a ma mare per tenir l’entrada, perquè elles m’han ajudat a poder anar.

En els grups de WhatsApp hi ha gent de tota Espanya, però a les que més haig de donar les gràcies és a la gent de Barcelona, per les abraçades que em donen i pels somriures que em treuen. Gràcies a ella jo sóc més forta.

Camino pel carrer i veig a tota la gent amb el cap mirant avall, fent servir el mòbil. Penso que és estrany, ningú parla amb ningú, però alhora penso que de vegades jo també faig el mateix, caminar sense fixar-me en res, amb els ulls fixos en la pantalla tàctil del telèfon.
Aquesta situació no només l’he viscut jo, és una cosa que passa a qualsevol persona constantment. Però és agradable veure que això passa constantment? Crec que no, però no podem canviar el comportament ni els actes dels altres. Per al que no fa servir el mòbil, és com caminar sol pel carrer sense qui hi hagi ningú més, però per al que va parlant pel telèfon, és estar xerrant amb els amics com si estiguessin al seu costat. Per què parlar amb un desconegut, quan podem estar amb contacte de la gent que coneixem de veritat? Això és el que pensa la gent que va enganxada al mòbil pel carrer.
El mòbil ens permet tenir un ordinador de la grandària de la mà humana sempre amb nosaltres, i ho aprofitem al màxim. Si pots buscar per Internet un dubte que tens, per què esperar a arribar a casa, quan pots fer-ho mentre estàs al supermercat comprant el sopar?
Seguirem igual al llarg del temps, empitjorarà la situació amb els mòbils o començarem a saber distingir quan fer-lo servir i quan no cal? Només el temps ho sabrà, però si continuem com fins ara, arribarà un dia en què no sabrem viure sense tenir el mòbil al nostre abast, i serà llavors quan ens adonem de tot el que es pot fer si aixeques els ulls de la pantalla.

Roger

Una de les coses que més m’agrada la sobretaula. S’aprenen moltes coses, es parla de política, de la gent, la família, diferents opinions i diferents històries.
La meva família és molt nombrosa, hi ha diverses edats, d’1 any a 90 anys així que ja podeu imaginar la quantitat d’històries per explicar i coses a ensenyar que hi ha. Fa poc que m’he unit a la sobretaula, perquè abans dinava a la taula dels petits però sempre m’apropava per veure del que parlaven.

Com anava dient s’aprenen moltes coses, per exemple l’altre dia, el dinar de Nadal, vaig començar a pensar en com vivien els meus avis a la seva època, en les guerres que han viscut, que feien quan vivien en la dictadura… I li vaig preguntar a la meva àvia tot això, em va explicar moltes coses que jo no sabia, ja que mai m’han parlat sobre aquestes coses perquè els meus pares eren molt petits encara per saber el que passava.

La meva mare sempre ha fet sobretaula a casa, és un dels moments que tenim per nosaltres, ens expliquem què hem fet durant el dia i així tots sabem de tots.
El que vull dir és que m’agrada molt fer la sobretaula amb la família, o fins i tot amb les amigues. És una de les coses que més m’agrada dels dinars familiars.

Iria

Fa dues setmanes, vaig rebre la noticia de que un tiet meu que vivia als Estats Units venia a fer-nos una visita a la família d’aquí i que faríem un sopar amb ell i el seu nòvio.

Al principi no li vaig donar gaire importància, un sopar familiar com qualsevol altre: menjar casolà, una llarga xerrada sobre política, futbol i altres temes d’interès general. Aleshores vaig repassar el que acabava d’escoltar. Un tiet als Estats Units? Qui és aquest tio? A mi ningú m’havia dit mai res sobre cap parent que anés més lluny del Cantàbric, i això ja era molt llunyà.

Em vaig emocionar bastant. Un tiet d’Amèrica! Com seria? Com alguns de vosaltres ja sabreu, m’agraden molt les llengües i ho vaig veure com una gran oportunitat per practicar l’anglès i descobrir un tros de la cultura súper-capitalista típica americana. Però m’intrigava més el nòvio. El meu tiet va emigrar als Estats Units fa sis anys en busca de feina i riquesa, però l’altre sí que era un americà de tota la vida, a més, la mare em va dir que era un empresari d’èxit que portava la secció de recursos humans d’una empresa enorme.

Quan va arribar la nit del sopar em va retornar tot de cop: l’emoció de conèixer gent nova de costums diferents, els nervis i l’intriga. Quan van arribar al sopar, en vaig tenir una primera impressió diferent de la que esperava: un tipus de dos metres amb barret de cowboy (massa tele). Quan realment va aparèixer un home “normal”; alt més o menys com jo, ros, ulls blaus i una parla excel·lent del castellà (amb l’accent texà, és clar). A més a més, amb ells venia una sorpresa: una amiga seva russa que no parlava el castellà.
Vam tenir una conversa molt interessant en anglès que em va fer veure la importància dels idiomes en la comunicació i que realment jo, com a persona “d’idiomes”, podria anar on volgués gràcies al passaport universal que representa aquesta llengua.

Ferran

Estábamos en la compañía de danza y era sábado por la tarde. Paso allí todos los sábados y no paro en todo el día. Siempre hacemos cosas distintas y, por eso, no me aburre. La directora nos dijo que aquella tarde había programada “clase sorpresa” y nosotros supusimos que vendría algún bailarín famosillo (siempre vienen bailarines a darnos clase cuando toca sorpresa). Pero esa tarde no bailamos, eso sí que era sorpresa de verdad. Vino una actriz – no sé qué obra estaba haciendo, no era conocida- y nos dio clase de interpretación.

Empezamos con caras largas, a veces juzgamos las cosas antes de hora. Yo, por ejemplo, cuando oigo “clase de interpretación” lo primero que me viene a la mente son esos actores que van en mallas recitando frases dramáticas. En lugar de eso, la chica nos sentó en medio de la sala y nos dijo “Presentaros con un secreto inconfesable, así os iré conociendo”. La chica loca no estaba, pero un poco particular sí que era. Al ver nuestras caras de indiferencia, se explicó más bien. Nos dijo que para conocer a una persona sólo basta saber un secreto, un miedo y un deseo. Dijo que podían ser cosas simples pero, según ella, con eso bastaba.

Íbamos en el tren de vuelta a casa cuando nos pusimos a pensar. ¿De verdad alguien tiene el valor de contarle sus temores o sus sueños a un desconocido? Creo que no, pero la pregunta más general sería: ¿Cuándo conocemos realmente a una persona? En el momento que nos encontramos con un desconocido, ¿qué mostramos de nosotros? Mi amiga decía que mostramos una cara externa que no tiene nada que ver con nuestro interior. Nuestra verdadera personalidad solo la compartimos con las personas a las que conocemos bien. Pero el tema está en qué hablamos de relaciones humanas, o sea, relaciones totalmente recíprocas. Por lo tanto, tenemos que tener en cuenta a las dos personas. Si solo mostramos nuestra verdadera persona cuando conocemos bien a la otra, pero resulta que la otra persona hace lo mismo, entonces nadie está mostrando su manera de ser de verdad porque nadie conoce a nadie realmente, ¿no? Ya sé que esta reflexión es un poco liosa, de hecho a mi amiga le costó entenderme. Yo intento expresarme de la manera más simple posible pero estos temas de las relaciones humanas me lían un poco. Atentos, podría ser que en el momento de simpatizar con alguien nos fijemos en la apariencia y solo nos mostremos tal como somos si encontramos al otro similar aparentemente? ¿Su similitud física nos hace pensar que lo conocemos, lo vemos más familiar o cercano? Si fuese así sería muy triste, decía mi amiga. Yo creo que es así, así de triste digo, porque personalmente yo no suelo abrirme a una persona que no tiene nada que ver conmigo exteriormente. Estamos constantemente perdiendo oportunidades de conocer a grandes personas porque nos guiamos por lo que vemos.

Mi amiga y yo no sacamos ninguna conclusión de todas estas dudas, pero escribiendo este texto, he reflexionado un poquito más. Yo diría que cuando conocemos a alguien no nos mostramos tal como somos hasta que no estamos seguros que a esa persona le vamos a gustar, porque lo último que queremos es ser rechazados. Por eso, mostramos otra cara, otra fachada, como una barrera protectora. La otra persona hace lo mismo y eso se convierte en un “tira-y-afloja” que poquito a poco puede acabar bien, si las dos partes se coordinan, o de lo contrario, si las dos partes no conectan.

Laia

Fa dos anys es va crear una aplicació per telèfons mòbils molt senzilla, que envia missatges de text a través d’internet, el WHATSAPP. Aquesta aplicació ha creat una revolució de la comunicació per escrit a tot el món.

Aquesta aplicació ha sigut la que ha tingut més èxit en tota l’historia, ja que 1.388 milions d’usuaris l’utilitzen només a Espanya. Permet enviar imatges, vídeos, notes de veu, contactes, la teva localització desde qualsevol part del món i evidentment missatges de text, es com un chat d’ordinador però al mòbil.

Generalment es va crear per missatges d’empresa però la gent que el té l’usa per comunicar-se a totes hores de manera corrent. S’ha convertit amb la “joguina” de la meva generació i la gent fa un gra massa del seu ús. Estem tot el dia connectats al mòbil.

Guillem

Un amic és una persona que tries tu mateix entre molta gent. Per què el tries no ho sé, però ho fas per un impuls o un sentiment. Primer et crida l’atenció pel seu caràcter o perquè sents que t’hi pots entendre bé.

Un amic és algú en qui confies i saps que no et fallarà, igual que ell confia en tu i no el vols trair. No vol dir que sempre li hagis de donar la raó, pots parlar i discutir si fa falta , però sempre serà el teu amic.

Ningú no t’imposa que estiguis amb ell, tu tries les amistats. Hi ha amistats que duren tota la vida i no vol dir que sempre hagis d’estar amb elles, hi ha amics que veus poc, però saps que sempre estan allà, que sense dir-los res saben quan els necessites i t’ajuden sense esperar res a canvi. Sempre estan al teu costat en els bons i en els mals moments.

No tothom té la sort de tenir bons amics, per això si els tens cuida’ls i ajuda’ls, que un bon amic és imprescindible a la vida.

Sandra

Ahir 29 d’abril de 2011 va ser el dia internacional de la dansa.

La dansa és un art, una manera d’expressar-se. No és solament un moviment sinó tot el que amaga o porta darrere. Ballar és expressar els teus sentiments ja siguin de ràbia, d’emoció o d’angoixa, de felicitat o fins i tot d’odi, també d’amor… gràcies aquests pots ballar. Ballar no és fer quatre passes. És agafar el que tens dins i treure-ho a través del moviment.

Expressar-te. Quan balles, la gent pot arribar a sentir el teu sentiment sense ni tan sols coneixe’l. Quan balles només sents un so, el del batec de la música que passa a ser el teu batec. Aquests és el que et fa moure lentament quan balles ràpid.

La dansa és un somni del que no vols despertar o al que vols arribar. És el focus que s’encén per il·luminar-te dalt de l’escenari i així fer-te brillar. També és el desig que portes dins. Les ganes de continuar, d’arribar més lluny.

Hi ha gent que aprèn a ballar i gent que neix per ballar.

Laia

D’aquí unes hores farà uns mes que tinc la Mercè a la llista de persones bloquejades del meu compte al Facebook. Al principi, només era una broma, ella m’havia esborrat, i jo per empipar-la la vaig posar en no-admetre. L’endemà, a l’hora del pati, li vaig explicar a l’Adriana i ella com que ens coneix molt bé ens va dir que segur que no aguantàvem ni un dia i que quan arribéssim a casa una de les dues agregaria l’altra. Jo, que volia portar-li la contrària, li vaig dir que sí que érem capaces de fer-ho, que m’apostava un euro -ja sé que no és una quantitat gaire elevada, però estem en temps de crisi- a que aguantàvem un mes, del 23 d’abril al 23 de maig. Acte seguit, ens vam donar les mans, havíem fet un tracte. Jo havia de resistir un mes sense la Mercè, passar llargues estones d’avorriment, i ella igual. Per comunicar-nos ens havíem de trucar, i com he dit abans, estem en crisi, ho fèiem poques vegades.

Dimarts que ve, espero que l’Adriana porti l’euro que em deu, i que la Mercè no em demani part de l’euro… he guanyat l’aposta i a més, a partir d’ara podré parlar amb la Mercè!!!

Nabila, 19:36 de 22 maig.

Des de fa ben poc que està de moda portar la Black Berry. Fa uns mesos l’anunciaven a la tele i la venien pels empresaris, un mòbil que a més de trucar, pots connectar-te a internet. Ara la porta tot déu. Molta gent, adolescents sobretot, la fan servir només per estar al facebook, al xat de “Blackberrys” i quatre missatgets. I hi estan tot el dia, caminant pel carrer, als passadissos de l’insti i cadascú amb la seva funda de color diferent… S’han convertit en una plaga, i no para de créixer.

Abans la gent no es gastava diners en comunicar-se, anava amunt i avall per comentar notícies o el que fos. Ara, hi ha gent que es passen el dia al mòbil i a final de mes arriba una factura de 50 euros. Però no em vull aprofundir tant.

Jo crec que un simple “Nokia” amb el que es pugui trucar, en tenim suficient i no cal complicar-nos amb maquinetes tàctils que posen nerviós quan no fan el que vols.

Pol