LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

¿Amor? Acaso es cierto eso que dicen, que el amor no entiende ni de edades, ni de culturas, ni de razas, ni de nada superficial, ¿o sólo es una patraña que nos han inculcado desde bien pequeños con esas típicas películas cursis donde su lema es “en el amor  todo vale”? Yo creo que el amor es algo que surge y que cuando surge ya no se puede parar, es como un volcán en erupción, una vez empieza a expulsar lava, no hay nada que pueda pararlo, y arrasa todo a su paso. No digo que el amor sea algo malo, pero si no se sabe llevarlo bien, puede acabar muy mal. En parte es algo peligroso, hace vulnerables a las personas, son más sensibles, y por decirlo de alguna manera, se vuelven más idiotas.

Dejemos opiniones aparte, y centrémonos en el amor a base de los años, qué pensábamos que era, y qué pensamos que es ahora, como nos afectaba antes y ahora.

Cuando éramos pequeños, y hablo de unos ocho nueve años de edad, si teníamos hermanos o hermanas mayores, veíamos como tenían “novio/novia”, y claro nosotros también queríamos tener uno, faltaría más. Pero entonces lo veíamos como una tontería absurda, ¿Qué era para entonces un novio a nuestra edad? ¿Una persona que por alguna manera es tuya, que tienes un cierto dominio en ella?

No sé, pero enseguida le decías a algún niño que si quería ser tu novio, y te decía que si, como quien dice que si a la pregunta de que si quería espaguetis para cenar. Todo muy espontáneo, pero claro, éramos niños, qué íbamos a saber.

Bien, ya tenias novio, ¿ahora qué?, ¿le dabas la mano en el recreo y fardabas de lo mayor que eras por tener un novio antes que tus amigas? Seguro que sí, y seguro que a los dos días dabas por finiquitada esa “relación”, como quien juega dos o tres días seguidos con los juguetes de los reyes, pero a la semana o así, ya te cansas y los dejas guardados en algún baúl. Claro que antes, poner fin a las relaciones era más fácil, -Oye, ya no somos novios, ¿vale? Y poco más. Porque claro, tú para qué querías tener novio, si tenías la nueva Barbie, con nuevos complementos, eso era mucho mejor, ¡dónde vamos a parar! Es decir, que ahí no había ni rastro de amor, solo era un juego, culo veo culo quiero.

A la edad de doce o trece años, ya tienes claro qué es un novio. Pero dudo mucho que se hable de amor verdadero, normalmente la gente confunde atracción y deseo, por amor. Atracción es eso de decir, -Uy, que guapo es Pepito, creo que me gusta. Y en el deseo, también puede haber unos celos por en medio. –Pepito es tan guapo, quiero que sea mi novio para que Fulanita no me lo robe.

También se podría decir que es una especie de juego, el juego de haber quien consigue salir con Pepito primero. Es entonces cuando piensas, que simplemente con cogerle la mano no hace ver que es TU novio. Es ahí cuando surge el primer beso, un tímido pero cálido beso en los labios, hace entender que es tuyo y de nadie más, ya que habéis compartido algo especial para los dos.

Has dado un paso importante, ahora piensas que ya eres mayor, te arreglas más (en el caso de las chicas), te pones ropa más bonita, incluso te maquillas, para que ese vinculo que tienes con esa persona no se rompa, si él ve a una chica más guapa o más arreglada que tú. Te empiezas a preocupar más por lo que dicen los demás de ti, y por tu aspecto. Ahora todo es superficial.

A continuación viene la difícil etapa de los 20-25 años, ya no quieres un noviete, ahora quieres una pareja. El término pareja se refiere a compartirlo todo con esa persona, la casa, el baño, el perro… es algo más serio, digamos. Como siempre todo está a flor de piel, conoces un día a un chico que te parece perfecto y en seguida le das las llaves de tu casa. Podríamos llamarlo también, “desesperación por encontrar a tu príncipe azul, antes de que las amigas de tu madre digan que ya te puedes dar prisa o se te pasará el arroz y nadie te querrá”. Es todo una carrera, a ver quién se muda de casa primero, quién se casa antes que nadie, quién decide tener hijos… y finalmente, quién se separa primero.

No te das ni cuenta y ya han pasado 10 años, tienes un crio a tu cargo que te pide juguetes y chocolate en todo momento, y muchas facturas por pagar.  Y si no tienes a nadie que te ayude, aun es mucho peor.

Creer que sabías qué era el amor, que lo dominabas a la perfección, que pensabas que nunca se acabaría, te ha llevado a la soledad. No todo tiene que ser perfecto en este juego, mucha gente suele perder la batalla, y se queda más solo que la una, piensa que ya no podrá vivir más sin aquella persona especial, y se amarga en un rincón de la habitación escuchando baladas tristes de Alex Ubago.

No siempre las cosas salen bien, no te debes ilusionar con cualquiera, al fin y al cabo, solo es un juego.

Cristina Sirvent.

Todo comenzó un verano en 2008, nuestros caminos se juntaron con un único objetivo, ser CAMPEONAS, un reto difícil de conseguir, pero no imposible. Día a día hemos unido nuestras virtudes y hemos aprendido de nuestros defectos, sacrificio, broncas, cansancio, lloros, carencias… A pesar de todo somos capaces de ver el lado positivo y tirar hacia adelante. Los sueños no siempre son posibles, hagamos que el nuestro se haga realidad.

10 personas todas diferentes, cada una con sus características correspondientes: La concentración de Júlia, la motivación de Anna, la gran sonrisa de Núria, la tranquilidad de Andrea, la seguridad de Clara, la expresión de Aina, la energía de Alba, la juventud de Júlia. N, la fuerza Laia, el positivismo de Paula.

Pero en el fondo no somos tan diferentes hay algo que nos une, y ese algo es el sentimiento de un equipo que es capaz de conseguirlo todo cuando esta unido.

Andrea

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

La copa Catalunya de futbol sala és una competició esportiva amb un carácter eliminatori i de classificació, o sigui que es fa un partit on el que guanya es classifica i el que perd s’elimina. Els partits es juguem a casa de l’equip que té un coeficient més alt, és a dir, a casa de qui se suposa que és més dolent.
Nosaltres ja anem per la tercera ronda perquè hem eliminat als altres dos equips contra els que hem jugat, però no ha estat fácil. El primer partit va ser contra el Masnou de la nostra lliga al cual vam guanyar per un sol gol: 3 a 2. El segon partit va ser contra el Premià de Mar, aquest equip ja jugava a primera divisió i encara que eren gairebé tots de primer any ens va costar més aguantar l’enfrontament, però al final vam sortir victoriosos guanyant per 3 gols a 2 com l’anterior partit. Com se suposava que nosaltres erem més dolents, els dos partits els vam jugar a casa, cosa que ens va donar una certa ventaja ja que, a part de que ens coneixiem el camp, a la grada es trobaven els nostres amics que havien vingut a animar-nos.
Ara ens toca contra el Canet que està a divisió d’honor, la máxima categoría i són molt bons, però crec que si ens esforcem i hi posem tota la concentració els aconseguirem guanyar!
David

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

3, 2, 1, ja! Comença la cursa. Els milers de persones es comencen a moure. Al principi caminant, després corrent. Els primers quilòmetres passen volant. Vas mirant al teu voltant i veus a la gent corrent animada. A banda i banda dels carrers hi ha persones que han vingut per veure la cursa i donar suport aplaudint. Sovint els nens es posen al teu davant perquè els hi xoquis la mà. Fins i tot de vegades vénen timbalers i animen amb música.
D’una manera o una altra et sents diferent, en el bon sentit, i et deixes portar gaudint del teu moment, de la teva cursa. Arribes a l’avituallament, cap als 5km, i això et fa baixar una mica el ritme ja que hi ha molta gent per agafar aigua, i uns metres més enllà trobes totes les ampolles tirades pel terra. Tornes a recuperar el ritme i te n’adones que ja vas per més de la meitat de la cursa, però hi ha moments en que desitjaries amb totes les teves forces parar de córrer i descansar. No ho fas. Saps que has de continuar, encara que el patiment augmenti, has d’aguantar. Tornes a mirar al teu voltant, com al principi i ara veus que hi ha més gent caminant que no pas abans, però tu no et pots rendir.
Fins que arriba el moment. Veus com un inflable en el qual posa “arribada”, llavors saps que has de fer l’últim esforç, l’últim esprint per arribar a fer els 10km.
I per fi, creues la línia d’arribada, llavors et sens molt bé, et sens feliç i encara que no has quedat el primer ni molt menys, et sents guanyador.

Pau

Torno de l’escola i just arriba la meva mare de comprar, l’ajudo a treure el menjar de les bosses i guardar-lo al armari de la cuina. En veure que ha comprat les meves galetes preferides, ja penso en l’endemà al matí per poder menjar-me’n i que me’n quedin per altres dies.

Ja ha arribat l’endemà i en menjo amb moderació, i quan arribo a la tarda de l’escola, veig que ja no en queda ni una. De seguida pregunto a la mare i ella respon, que n’ha agafat molt poques, i és en aquest moment en que ja sé qui ha estat. Vaig a l’habitació del meu germà i veig que se les ha acabat, i això que en quedaven moltíssimes. En preguntar-li per què no me n’ha deixat cap, ell em diu, que s’ha venjat, perquè em vaig acabar les seves.

A partir d’aquest dia, casa meva sembla una competició entre el meu germà i jo, arrasem tot l’armari de la cuina. Els pares ens han avisat, de que si s’acaben tan ràpid, no aniran a comprar-ne més, i per tant, ens quedarem sense les nostres estimades galetes. Amb aquest fet, m’he adonat de que les discussions entre germans, quasi sempre són per raons que, al cap d’uns dies, cap dels germans recorda el per què. I també, que ens costa molt compartir els que ens encanta.

Martí Cavaller