LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep M Altés

Per fi arribem a finals del curs, ha estat un curs molt intens i ple d’emocions i sentiments però també ple de feina, treballs, exàmens… Com a recompensa els alumnes de quart d’ESO marxarem de viatge a Venècia, serà una experiència molt enriquidora i que tinc moltes ganes de viure.

Agafarem l’avió el pròxim dia 15, el darrer dilluns de classe al Jaume Almera, i a les 9 del matí ja estarem sobre els núvols direcció Bolonya i en dues hores ja hi serem tots amb les enormes maletes. Després de passar el dia a aquesta meravellosa ciutat agafarem un autobús que ens portarà a l’hotel on podrem deixar les nostres pertinences, i en aquest moment haurem arribat al nostre destí; però, realment importa el lloc on passarem aquests dies? Marxem gairebé tots els de la nostra promoció i la bona relació entre nosaltres i solidaritat són els que fan plantejar-me aquesta pregunta, sigui on sigui podrem gaudir de l’escàs temps i estar junts.

Quan arribi el dia 19 i retornem a casa només ens quedarà acomiadar-nos, i malauradament, pot ser que aquest «adéu» sigui per sempre i que mai més ens tornem a veure, només ens quedaran els records. Qui sap que ens pot passar després de què tanquem aquesta etapa, tot queda en mans del destí.

Mariona

Mai m’han agradat els comiats i per mala sort el dia 15 m’hauré d’acomiadar d’una persona molt important per mi. Serà un dia estrany, en  part feliç perquè marxem tota la classe a Itàlia de viatge de fi de curs de 4t d’ESO, però alhora marxa la Valen, estaré 72 dies sense veure-la, tot l’estiu. Marxa a Colòmbia, el seu país natal, a veure tota la seva família.

El dijous 21 va ser el dia que em va confirmar definitivament que marxava, que la seva família ja li havia trobat un vol i que en qüestió de 25 dies marxava. Allò volia dir que havia d’aprofitar al màxim el temps que em quedava abans de la seva marxa.

Encara no ha marxat i ja l’estic trobant a faltar, m’imagino com serà aquest estiu sense ella, què farà mentre estigui ella allà… Però estic seguríssima que ho gaudirà moltíssim, ja que té moltes ganes de retrobar-se amb el seu pare i la seva família, ja que fa tres anys que no els veu.

Serà el primer estiu des que la conec que el passaré tot sense ella. Però ara li toca pensar amb ella i no pensar en el que deixa aquí durant aquest temps, sinó en el que l’espera allà.

Valen, si estàs llegit aquest text, vull desitjar-te un molt bon viatge, espero que el gaudeixis moltíssim, que de ben segur que ho faràs, i que aprofitis al màxim aquest viatge. Són 72 dies que et passaran volant. Jo t’estaré esperant a l’altre costat del llac. Ah! No pateixis amb el transbord a Madrid, que segur que no et perdràs. I no te n’oblidis de portar-me algun souvenir.

Anna

Avui mateix, queden exactament dos mesos per acabar el curs. Seran dos mesos molt intensos, ja que d’aquí a poc és la festa major del poble i la setmana següent estarem carregats d’exàmens i recuperacions (per tant tots anirem molt estressats) i, finalment, el viatge a Venècia.

Tinc moltes ganes de què arribi aquell 15 de juny tan esperat, d’arribar a l’escola trobar-me als meus companys i per fi marxar a l’aeroport direcció Bolonya. Serà un viatge especial, per recordar, ja que l’any que ve molts marxem del centre i probablement amb alguns perdrem el contacte. És un viatge que haurem de gaudir molt, ja que serà un record per a tota la vida.

El que més em preocupa ara és saber si m’agafaran al centre que vull anar l’any que ve, és el que tinc més a prop i penso que és una molt bona escola. Tinc ganes de canviar d’aires, d’escola i de gent però a la vegada em fa pena. Em fa pena deixar de veure cada dia a tota aquella gent que porto veient des de primer de l’ESO, alguns des de l’Educació Infantil o fins i tot des de l’Escola Bressol.

En dos mesos tanquem una etapa de la nostra vida per donar lloc a una altra, estaré estudiant el que realment m’agrada, amb gent nova, escola nova, etc. Però mai deixaré de recordar a tota aquella gent que ha format part de la meva vida des que vaig entrar a l’escola.

Laia Solbes

Aquest any, com que estem a quart d’ESO, a final de curs farem un gran viatge a Venècia. Tots tenim moltes ganes d’anar-hi perquè ens divertirem molt, descobrirem un lloc nou, estarem amb els amics i, ja posats, ens omplirem de pizza. També ens alegrem perquè el viatge representarà el final de curs. Ja haurem acabat totalment i serem lliures de l’institut. Però a una part de mi tot això li fa pena. No el final de la feina, això sí que no ho trobaré a faltar, m’entristeix que serà l’acomiadament.

Estem a quart i aquest any s’acaben moltes coses. S’acaba l’ESO, l’educació obligatòria; com diu el tòpic, es tanca una etapa. Comença el camí cap a les nostres vides adultes i podrem escollir per fi el que volem fer. Passarem de ser un grup a anar cadascú pel seu camí, creuant els dits per sortir-nos. Jo marxaré perquè vull trobar un ensenyament més artístic i també em ve de gust canviar d’aires i descobrir coses noves, potser millors, potser pitjors. Aquests dies, els meus pares i jo hem estat mirant programes perquè l’any que ve pugui anar a estudiar a Canadà. Així, podré aprendre a parlar fluidament un idioma, a ser més independent i podré descobrir coses noves, maneres noves de fer les coses. També estem mirant zones properes a on la Danielle anirà a viure. Tinc moltes ganes de marxar i de viure noves experiències!

Però em fa pena de acomiadar-me dels meus bons amics, alguns dels quals conec des d’abans de complir els tres anys, quan pràcticament anàvem amb bolquers i no sabíem el que ens esperava. O de nous companys i companyes que he conegut i que, amb el temps, hem anat veient que tenim moltes coses en comú. Espero no perdre mai el contacte amb ells i retrobar-nos tots d’aquí uns deu anys per veure com van les nostres vides i com hem canviat des de que érem uns adolescents, unes petites persones inexpertes a l’institut. Sempre ens uniran tots aquests anys i records que compartim.

Blanca

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta

Vull parlar-vos de com veig jo la situació. Jo veig el meu institut com el millor que pot haver, no solament pels alumnes, sinó també pels professors, si us ho pregunteu això és per a que m’aprovin (és broma).

Realment estimo als meus companys, són els millors, sempre estan fent broma o estudiant, m’agrada divertir-me amb ells i m’ho passo molt bé amb ells. Estic desitjant que arribi el dilluns per explorar Holanda amb ells. Sense ells estaria tot el dia callat, sol i pensant en altres coses no tan divertides com un acudit.

Els professors, d’altra banda, també crec que són molt bons, ens tenen molta consideració, ens escolten quan tenim un problema, ens fan somriure amb algun acudit o alguna broma. Ensenyen molt bé, encara que jo suspenc algunes coses, jo sé que ells ho fan tot el millor que poden. Sóc jo el que ha de treballar més. Així i tot ells es preocupen d’això, m’adverteixen per a que millori, els hi dec molt.

L’institut en si és molt més organitzat, té més nivell, i d’alguna manera vull dir que és diferent a l’institut de Premià de Mar. Jo allà no hi feia res bo, no m’agradava el meu entorn, els professors eren molt estrictes i no tenien tant nivell com els que tinc ara, els alumnes hi havia alguns que fins i tot em feien por, però el pitjor és que amb tanta gent no hi ha suficient vigilància: he vist a nens de primer amb ampolles de licor i fumant cigarrets i porros. En aquest institut, en canvi, no hi ha tant de caos ni la gent fa por, els professors són molt amables, els alumnes són genials, simpàtics, realment únics.

I per això diré que als que ja no veuré perquè van a un altre institut o a fer mòduls o que repeteixi o alguna cosa d’aquestes, que els trobaré molt a faltar.

Jordi

Fa uns dies vaig mirar un documental que tractava sobre un noi de 17 anys amb càncer d’osteosarcoma i tumors als pulmons. Els metges li van dir que només li quedaven 6 mesos de vida. Així que va decidir no quedar-se a l’hospital per aprofitar el temps que li quedava de vida, vivint-ho a la seva manera. La seva afició principal era la música, la qual li encantava; va començar a aprendre a tocar la guitarra com a mitjà per expressar els seus sentiments i l’ajudaven a acomiadar-se dels seus amics, familiars i la seva novia, i així fer etern aquell instant. Va conduir durant una setmana el cotxe dels seus somnis, alguns cantants famosos van cantar una cançó que ell havia escrit i van fer-li un vídeo, va fer un pícnic a la primera cita amb la seva xicota a un estadi de rugbi… Ell era un noi que tot el dia reia perquè era feliç per tenir una família tan unida que l’ajudessin tant en la malaltia, s’alimentava dels somriures de les persones que estimava, era la felicitat de la família i això el mantenia fort.

Em vaig sentir commoguda davant d’aquella situació, però vaig estar reflexionant i crec que veiem la mort com un final, però és un pas més a la vida. Em vaig posar a la seva pell, i reconec que em van emocionar aquelles imatges de la seva família tan feliç però alhora trista per la pèrdua del seu fill estimat. Però crec que les coses passen per alguna raó, i de vegades creiem que són moments dolents i ens enfonsem, però s’ha de mirar la part positiva de les coses; i sobretot, encara que en aquests moments costi, s’ha d’intentar. Si canviem l’actitud davant de coses amargues, endolcirem la vida.

Marta

Cuando pasas cinco años en el mismo centro, haciendo algo que odias, da la sensación de llevar toda la vida allí. Nadie llega a imaginar las ganas que tengo de poder estudiar algo que realmente me gusta y puedo ponerle mi interés, porque estoy demasiado cansada de seguir en la ESO. Tener que haber aguantado miles de broncas de mis padres diciéndome que no sirvo para nada, tener que haber sentido cómo me separo de todos mis amigos de toda la vida… estoy demasiado cansada.

Si me hacen volver a repetir, seguramente tendría que plantearme el dejar los estudios para hacer un P.Q.P.I, o ponerme a trabajar ya, les guste o no a mis padres, tengo muy claro que no quiero seguir en la ESO, y como soy mayor de 16 y puedo decidir lo que hacer con mis estudios, si se diera la mala suerte de que me hagan repetir, no seguiría.

Sé y estoy harta de que me digan que sin la ESO no voy a ningún lado, pero si no he podido sacármelo en tantos años, no voy a perder más tiempo de mi vida en esto. Quizás es la falta de motivación o que no sirvo para estudiar, quién sabe?

Con esto pongo punto final a este blog, ha sido un placer compartir pensamientos y opiniones. Hasta la próxima.

Maria

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina