LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Realment les úniques persones amb un cert grau de fe haurien de celebrar aquesta “bonica tradició”,el Nadal, que es repeteix any rere any durant ja ben entrat el fred a les llars. Al cap i a la fi, el que es festeja, és el naixement de Crist, i si no ets creient per què ho has de celebrar?
Tot i així, la gent aprofita aquestes dates per estar amb la família. Dinars i sopars envoltats dels nostres, amb aquest ambient de felicitat que es respira, però amb el mal regust del sentiment melancòlic de saber que n’hi ha que ja no hi són entre nosaltres hauria de ser la raó per la qual donem un valor tan important a aquestes festes.
D’altra banda, gran part de la població dóna a aquestes dates el sentit al consumisme sense motiu, aquesta vena malaltissa que surt a tanta gent per a comprar coses sense sentit, només perquè ens ho marca la nostra manera de ser o l’obligació de fer-ho perquè si, és una cosa que odio.
Amb aquest breu escrit, en conclusió, el que m’agradaria es fer una reflexió sobre quines coses volem o calen conservar i quines altres hauríem d’esborrar definitivament de la nostra “avançada cultura occidental”, perquè realment en alguns àmbit semblem una mica estúpids.

Àlex Mercadé

Els dies 6 i 7 de novembre el Papa de Roma Benet XVI ha anat a Santiago de Compostela amb motiu de l’any “Xacobeo” i ha vingut a Barcelona a consagrar la Sagrada Família. La seva visita ha sigut retransmesa per televisió i periodistes i catòlics de tot el món han vingut a presenciar-ho.

Amb la seva visita, s’ha creat molta polèmica respecte els diners que el govern ha empleat amb els preparatius i condicionament de les ciutats que ha visitat.

Hi ha persones, que no tenen res en contra de que el Papa vingui, i n’hi ha d’altres que fins i tot  creuen que podria ser beneficiós per les ciutats que ha visitat perquè farà publicitat i més gent anirà a visitar els indrets. Molts comerços han aprofitat la seva visita per crear “souvenirs” de postals, ceràmiques i figures amb la fotografia de Benet XVI per tal d’obtenir un benefici .

Jo, encara que no sàpiga molt del tema, crec que en temps de crisi com en el que estem ara no estem per gastar diners d’aquesta manera. Amb els diners que s’han utilitzat amb la seva visita podríem haver-los invertit en coses força més importants que aquesta. A més, opino que una de les creences dels cristians és compartir, ser humils  i prometen el seu vot de pobresa, cosa que en aquest cas el Papa no el compleix, i això fa quedar als creients cristians  en una mala posició.

En conclusió, crec que la església catòlica pot donar una millor imatge sent menys ostentosos i obrint-se una mica a una nova mentalitat,  per exemple no dient que els homosexuals, els preservatius o l’avortament  són fets immorals, i que són pecats. Aquests són temes delicats dels que hi ha moltes opinions diferents i en les que tots ens hauríem de respectar. Així el Papa seria més ben rebut i no hi hauria tanta polèmica.

Nina

“Yes, we can!” Aquesta frase ha portat molta moral a aquelles persones a qui la política els va fallar.

Obama va ser qui ho va dir, el primer president negre dels Estats Units. Ell va ser el preferit per a moltes families americanes i molts països del món, ja que va prometre moltes coses per fer que Estats Units continués sent un país molt important per tot el món. Una de les coses que va prometre va ser tancar Guantánamo, una presó americana a la illa de Cuba, on hi ha o hi havia força terroristes islàmics. També va dir que retiraria les tropes de Iraq i d’altres… Entre aquestes promeses, per aconseguir una mica més de Pau entre els demés països contra els qui havia tingut polèmiques i guerres anteriorment, li van concedir el premi Nobel de la Pau. Obama ha aconseguit arribar molt lluny en el camí en el que va començar, però,  jo crec que concedir-li un premi Nobel a una persona per tot el que ha promès no té gaire sentit, ja que pot canviar d’opinió al cap d’un temps i començar a canviar les seves ideologies polítiques: com canviar les lleis del país per poder quedar-se amb la presidència o tornar a enviar exercits contra països que tenen suficient petroli.

És per això jo pregunto: “és correcte donar-li un premi Nobel a una persona pel que ha promès i en comptes en una que està lluitant dia i nit per aconseguir la llibertat, acabar guerres amb la parla o totes les accions possibles… no, només pel fet de que no és reconeguda mundialment?” Suposo que la vida és molt cruel en aquests aspectes i en com totes les persones que sofreixen per aconseguir fer realitat els seus somnis no tinguin cap reconeixement per altres amb qui no mantenen contacte.

Mandela va aconseguir a partir de l’expressió oral, i no amb la guerra, l’acabament del racisme a Sudàfrica, on la majoria dels ciutadans eren negres, contra els blancs. A ell també li van concedir el premi Nobel, però ja passada la seva acció, a Obama li han concedit només per prometre unes accions que vol fer. Així que si ara donen Nobels de la Pau per prometre coses, molts dels altres presidents que han promès diverses accions també haurien de rebre un Nobel.

No ho dic per gelosia, ja que no en tinc pas, però hi hauria d’haver una mica més de sentit als premis importants sobre què és prometre i què és actuar.

Ricard Rodríguez

“Ja passen vint minuts de l’hora; com és que no comencen?”-comento-. “Aquest país és així” -em respon- “això seria impensable a França o a Alemanya” -conclou el meu interlocutor, contundent, abans d’iniciar un llarg discurs entorn de les virtuts cíviques dels habitants d’aquests països, virtuts que contraposa a la lamentable “manca d’organització, rigor i civisme” que es pot observar arreu a casa nostra-. Ho afirma amb tal seguretat que ningú no gosaria pas contradir-lo. El cas és, però, que ell encara no fa ni deu minuts que ha arribat!

Suposo que l’hauria de respondre posant de manifest la incoherència entre les seves paraules i la seva conducta, tot fent-li notar el seu retard, però de seguida desisteixo. Estic convençut que m’explicarà els embolics i entrebancs que ha hagut de patir, i no em ve de gust que m’expliqui la seva vida. No és la primera vegada que ens trobem tots dos en una situació semblant i que he de suportar les raons per les quals, en mig d’un oceà de bàrbars deixats i mal educats, ell és una illa de civisme amb butlla especial per arribar tard. Els seus retards són accidents inevitables. Els dels altres, manifestacions d’un país essencialment endarrerit i tercermundista.

El meu acompanyant sosté que, acostumats com estem a no protestar educada però enèrgicament davant d’aquestes coses -aparentment petites però fonamentals- hem acabat construint una societat mancada de rigor i d’autoexigència. Davant del retard d’avui, per exemple, sosté que no m’hauria de limitar a una protesta amb veu baixa, que no arriba a ningú. Hauria de presentar una reclamació  formal (per escrit, és clar) als responsables de l’espectacle per tal que no pensin que ja ens està bé que comencin quan els vingui de gust. Tal vegada té raó. Ens cal millorar “detalls”, com ara ser puntuals, escoltar-nos més, no cridar, etc. que faciliten la convivència. I segurament també hauríem de ser menys condescendents davant dels incompliments de valors cívics com aquests i tants altres. Però no avançarem pas amb paraules (ni que siguin escrites): al meu acompanyant li fallen els fets.

Josep Maria