LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest divendres, estava a casa i no tenia res a fer. Llavors, vaig decidir posar-me a mirar una pel·lícula. Em va costar decidir-me, no sabia del cert quin tipus de pel·lícula em venia de gust veure. Finalment vaig recordar un suggeriment que m’havia fet la meva tieta. La pel·lícula era, “El guerrero pacífico”.

El film tracta sobre un jove estudiant i gimnasta que destacava en les anelles. El seu objectiu era arribar a formar part de l’equip olímpic dels Estats Units. El seu talent era el causant de la seva arrogància. Fins que una nit d’insomni coneix un misteriós home que treballa en una gasolinera. Aquest li ensenyarà a veure i viure la vida d’una altra manera, centrant-se en el present.

La pel·lícula és plena de frases i moments que et marquen. Alguns d’ells són:

“El viaje aporta la felicidad, no el destino.”

– ¿Dónde estás?
– Aquí.
– ¿Qué hora es?
– Ahora.
– ¿Qué eres?
– Este momento.

M’ha ajudat molt veure aquesta manera de viure centrant-se en el present, deixant enrere el passat i sense esperar el futur. Recomano aquesta pel·lícula a tot aquell qui vulgui passar una estona reflexionant.

Xavier Martínez

El dilluns passat a TV3 van passar la pel·lícula Herois. Al principi em va fer una mica de ràbia que la fessin aquest dia, ja que normalment fan Polseres Vermelles i només queda un capítol perquè s’acabi. Aquest sentiment però, va canviar només començar la pel·lícula.

És una pel·lícula preciosa. Tracta sobre un publicista sense vida personal que només es preocupa per la seva feina. La pel·lícula té lloc durant un viatge a contrarellotge per arribar puntual a una reunió. Pel camí coneix una noia amb la qual, malgrat les seves diferències, acabarà connectant i recordant una època de la seva vida molt emotiva: l’últim estiu que van passar junts al poble d’estiueig. Durant la pel·lícula es van fent flashbacks que mostren el primer amor del protagonista, la lluita per aconseguir la cabanya màgica i moltes altres aventures. Al final de l’estiu el poble acabarà convertint-se en un pantà. Aquests records faran que el publicista es pregunti què n’és de la seva vida i si realment li agrada el que fa.

Al principi costa una mica entendre de què va ja que els viatges al passat fan que sigui complicat comprendre les dues històries paral·leles que es narren. Un cop diferencies les dues histories, tot és molt clar. El títol d’aquest escrit és la cançó del final de la pel·lícula. M’encanta i a més està molt ben pensada per al final de la pel·lícula. Crec que el que vol transmetre és que tot i que el poble ha desaparegut, l’amistat entre els de la colla mai es trencarà, sempre seran nens.

Laura Fernández

Fa un mes o així, la meva mare va rebre un e-mail que deia que buscaven un actor, sense experiència, entre 16 i 17 anys, alt i prim, per fer una pel·lícula, i el càsting seria el dia 26 de març del 2011. Em van enviar tres guions que m’havia d’aprendre (o sigui que eren tres escenes), i m’ho vaig aprendre. Al principi no estava segur si anar-hi o no, ja que estava una mica nerviós i no sabia com m’aniria. Després em vaig anar adonant que si hi anava, seria una nova experiència per a mi, i que si no m’agafaven no passava res, perquè jo hi havia anat per divertir-me, així que al final vaig decidir que si, que valia la pena anar-hi.

Un cop vaig ser allà, estava nerviós, no gaire, però ho estava. La noia em va explicar una mica per sobre de que anava la pel·lícula, que jo més o menys ja ho sabia. Després em van cridar perquè entrés a una altra sala, havia arribat l’hora. Em van fer presentar-me davant d’una càmera cinematogràfica i després em van preguntar dos de les tres escenes que m’havien donat perquè m’aprengués.

Em va anar molt bé, fins i tot m’ho van dir, però no crec que m’agafin perquè s’havia presentat molta gent, però és igual, jo hi vaig anar per diversió i perquè seria una nova experiència per a mi. Em van dir que sabria la resposta, tant si és un si, com si és un no, d’aquí a dos mesos, aproximadament. Quins nervis.

Sergi

Million Dollar Baby és una de les pel·lícules amb que Clint Eastwood va guanyar l’Òscar a millor pel·lícula. Fa poc que la vaig tornar a veure, a mi m’agrada molt, ja que els actor que actuen en ella són molt bons i l’argument és fàcil de seguir.

La pel·lícula tracta sobre una noia, en que la seva vida és un fàstic, i la única cosa que l’ajuda a aconseguir oblidar totes les seves penes és el boxa. Així, a partir de l’ajuda que aconsegueix finalment dels dos altres protagonistes, es dedica professionalment a boxejar. Ella va aconseguint pujar de categoria fins que en un combat pel títol de campiona, la seva rival li clava un cop que la fa caure i es dóna amb el costat del tamboret. A partir d’aquí, es queda paraplègica i s’ha d’estar la resta de la seva vida estirada en una llitera de l’hospital. Finalment, el personatge que fa Clint Eastwood la desconnecta de la màquina que està connectada i ella mor.

En aquesta pel·lícula, Eastwood vol transmetre l’amor que dóna un pare a la seva filla i l’amor que dóna una filla al seu pare. Això ho aconsegueix, encara que els personatges en la pel·lícula no siguin familiars, pel fet de que ells estan units des del moment en que es comencen a estimar, fins al moment en que ella li demana que la desconnecti de la màquina. També es demostra la importància que hi ha en veure com la protagonista vol ajudar amb els problemes que té cada membre de la seva família. En una d’aquestes ajudes, li compra una casa a la seva mare obesa per tal de que pugui viure amb la família en aquella casa i no en la caravana en la que viuen. Tot i així, ningú de la família accepta els detalls ni les ajudes. I per acabar aquesta anàlisi, a mi m’agradaria comentar una escena; l’escena és quan ella està a l’hospital paraplègica. Al cap d’unes setmanes, arriben els seus familiars per veure com està, però que realment han anat a allà per anar a DisneyWorld. Així, es pot demostrar la importància que dóna la família a la seva pròpia germana i filla, i com que, encara que ella hagi intentat ajudar-los, ells només van a allà perquè volien anar a DisneyWorld i també perquè volien que els firmés el certificat de que la casa comprada per la filla passés en mans de la mare.

En definitiva, aquesta pel·lícula és una de les millors que he vist, i m’agradaria que tothom que la pogués mirar, que es fixés en els detalls petits, perquè cada detall de la pel·lícula és important per captar el missatge que Eastwood vol transmetre als espectadors.

Ricard

Ahir a la nit vaig veure una pel·lícula que es deia “Black blood” i que tractava de una guerra entre Estats Units i Somàlia. Quan es va acabar van posar el crèdits i estava escrit que aquesta pel·lícula estava basada en fets reals, també estava escrit que a la realitat en aquesta guerra havien mort 1000 somalis i solament 19 nord-americans i llavors va ser quan em vaig sorprendre i em vaig preguntar tres coses, la primera era “per què hi han tantes guerres sense sentit en el món” i la segona va ser “com pensen els nord-americans respondre a totes aquestes morts per part seva” i la última “com es poden infravalorar d’aquesta manera les vides humanes”. Llavors també va haver una cosa dins la pel·lícula al qual feien herois al americans i no als somalis quan ells havien causat més morts que els altres i vaig dir-me “això és injust, com els líders mundials poden permetre aquestes matances?”. Va ser llavors quan li vaig preguntar al meu pare, “per què hi han aquestes guerres”, i ell em va contestar “per culpa del interessos territorials”. Però em vaig quedar igual i pensant el mateix “quina estupidesa”.

Pau

En el text d’avui vull parlar d’una pel·lícula que em va emocionar moltíssim quan la vaig veure, i també de l’admiració que li tinc al personatge principal, en Guido.

“La vida es bella” és el títol d’aquest film. Narra la vida d’una família italiana. El pare i el nen són jueus, però la mare és cristiana. Durant la guerra, se’ls emporten a tots tres a un camp de concentració (la mare no està obligada, però insisteix en acompanyar-los).

És una historia molt dura, com totes les de l’època. S’explica, sobretot, des del punt de vista d’en Giosue, el nen, que no deu tenir més de cinc anys. Des del començament de la trama, en Guido (el pare) té un somriure ben gran a la cara. Passi el que passi és feliç i ho transmet als que l’envolten. Lluita fins el final per tenir cura dels seus, per fer-los somriure i per escapar d’aquell infern. El personatge d’en Guido no coneix el significat d’egocèntric o egoista. És el millor exemple de generositat. Mai pensa en ell mateix.

Al camp de concentració dorm amb en Giosue i li explica tot com si fos un joc de nens: per què quasi no mengen, perquè treballen tant i dormen tan poc, per què no pot veure la seva mare ni jugar amb els seus amics… A la Dora, la seva dona, no la pot veure, però li fa sentir, de forma curiosa, que es recorda d’ella a cada moment i que la segueix estimant com ha fet sempre.

A la pel·lícula també destaca l’obediència del nen cap als seus pares i el respecte que els té. La innocència d’en Giosue no arriba a entendre perquè és tot tan diferent de com ho era quan vivia a casa seva amb els seus pares. Però, tot i així, fa tot el que li diu el seu pare. Respectar i obeir… dues accions que cada cop són més difícils de trobar, sobretot quan és de cara als pares. No hem de oblidar, però, que són ells els que ens han donat la vida que estem vivint ara, plena de laberints dels quals costa trobar-ne la sortida, a vegades. Tot i així, una vida amb petites coses que ajuden a tirar endavant, una vida bella que hem d’aprendre poc a poc a compartir amb les persones que de veritat valen la pena. I també hem d’aprendre a gaudir-la, perquè només en tindrem una, i a més a més molt curta.

Andrea