LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo realment, sóc una apassionada de les pel·lícules romàntiques. Però és cert que a l’hora de pensar en aquestes pel·lícules comences a meditar en el tipus de pensament que poden arribar a crear… Aquestes pel·lícules estan creades mitjançant diferents escenes d’amor que només es viuen als contes irreals, en què el paisatge és una perfecció falsa a la realitat composta per postes de sol, vespres a la vora del mar, llacs brillants, parcs verds… I el més important el noi que hi apareix, aquests nois són guapos, sensibles, romàtics, capaços de fer tot el possible per fer feliç a la seva princesa, i que les sorprenen amb petits detalls que a poc a poc fan més maca la relació.

En veure aquestes diferents escenes, crees una mentalitat paral·lela a aquestes escenes i esperes que l’amor en el nostre dia a dia sigui com el de les pel·lícules, quan a la realitat no hi ha ni aquests paisatges ni sobretot aquests nois capaços de donar la vida per la seva noia. És dolent doncs mirar aquests tipus de pel·lícules? No és dolent mirar-les, sempre i quant tinguis al cap que la realitat no és com les pel·lícules, si no és quan ho passem malament veient la realitat del que és l’amor i això és el motiu pel qual les noies ho passem malament a esperar l’amor de la ficció.

Maria

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Fa poc vaig veure una pel·lícula que em va agradar molt. De totes les que he vist, va ser la primera que em va fer reflexionar una mica sobre tot el que passa al meu voltant. Es titulava “la decisión de Anne”. Tractava sobre una família  on un dels fills estava malalt de càncer (leucèmia), llavors van tenir el tercer fill -una nena- per fer-li trasplantaments al fill malalt. Quan la nena té els 11 anys, posa una demanda als seus pares perquè no vol donar-li un ronyó a la seva germana: volia tenir la possibilitat de decidir quan voldria sotmetre’s a operacions tan delicades.

Fins aquí anava entenent la pel·lícula i em vaig posar a pensar què faria jo si estigués en aquesta situació; per una banda la nena tenia raó, a mi no m’hauria agradat estar sotmesa a un munt de cirurgies, encara que fos  per salvar-li la vida a la meva germana, sobretot si hi ha conseqüències per al meu cos i la meva vida. Però també vaig pensar que, encara que fos per obligació, m’hauria sotmès a l’operació: no m’agradaria tenir a la meva consciència la mort de la meva germana.

A la pel·lícula t’anaven explicant tots els fets des de el punt de vista de tots els integrants de la família. Al final va passar una cosa que no m’esperava: en realitat la nena no es volia negar a donar-li el ronyó, sinó que ho feia perquè la seva germana li ho va demanar: estava farta d’estar tota la vida a l’hospital. Per primer cop li vaig donar la raó a algú per voler morir-se i vaig pensar dues coses: la primera va ser que l’amor que li  tenia la nena a la seva germana era molt gran i que el que havia fet ho trobava molt bonic. La segona és que si jo hagués nascut amb una malaltia així també hauria volgut morir-me, no suportaria tant de sofriment i cirurgies sabent que em moriria igualment malgrat els esforços.

Avui dia estic molt  feliç de no patir una malaltia com aquesta, i de que ningú familiar o conegut meu la pateixi.

Nicole

Ja deu fer 2 mesos que la meva família i jo vam anar a Londres per a celebrar que la meva germana feia 18 anys. De camí a l’hotel, el meu pare ens va dir que aniríem a visitar Notting Hill, un barri de Londres conegut perquè va ser la inspiració per a una pel·lícula reconeguda mundialment.

El dissabte vam arribar i vam veure el mercat ambulant que ocupava el barri de dalt a baix i després vam anar a veure la porta blava on representava que hi vivia el protagonista. Al arribar-hi vaig veure moltes de portes blaves, i vermelles, taronges, verdes… no sabia el que pensar perquè jo creia que només hi havia una porta blava, la reconeguda porta blava. Al final la vam diferenciar de les altres per uns números gravats. També vam buscar un parc privat on a la pel·lícula salten una reixa. El parc el vam trobar, però la veritat és que el carrer no tenia res en comú amb el de la pel·lícula.

Al estar a Notting Hill em vaig adonar dels canvis que fan per a filmar una pel·lícula i del treball que hi ha darrere, i crec que només els pots veure estant en un lloc com aquest, veient-ho tot com és a la realitat. Quan vam arribar a casa vam decidir veure la pel·lícula, i la veritat és que per a mi va ser molt diferent ja que no era com abans que veia tot l’encant de el barri sinó que era millor, podia veure com era el barri en veritat i no com el van arribar a transformar.

Cristina

Fa una hora aproximàdament estava sentada al sofà mirant una pel·lícula. Si no recordo malament, s’anomenava “Nacido del mal”. Necessitava escriure sobre alguna cosa, així que he escrit sobre això.

La Brooke, acompanyada del seu pare i el seu germà, són enganyats i seduïts per en Denny, un criminal buscat  des de fa anys al que encara esperen detenir. Només la madrastra a la qual la Brooke odia, nota alguna cosa estranya en ell. Una nit, la Brooke és raptada per en Denny i dos criminals més. A continuació, entren a casa de la família de la Brooke a robar tots els objectes de valor i la caixa forta. La Brooke, lligada dins del cotxe a uns quants metres de la casa, intenta sortir per salvar la seva família i ho aconsegueix. Entra a casa sense res amb què poder defensar-se, només amb la seva intel·ligència. Intenta deslligar la seva família sense que cap criminal se n’enteri. Finalment ho aconsegueix, i junt amb la seva madrastra, aconsegueixen matar els tres criminals. Brooke vol començar de nou amb la seva madrastra, ja que si no hagués estat per ella, ara mateix no estaria viva.

Se que això només és una pel·lícula, però hi ha gent al món que passa per aquests casos tan horribles i no és gaire agradable saber que pot estar succeïnt en aquest moment. Tothom hauria d’estar segur de que aquella persona amb qui vol mantenir una relació és de confiança, ja que si no és així, possiblement podria passar per a casos semblants als d’aquesta pel·lícula, i això no és gens recomanable.

Alba

Ara farà uns dies vaig tornar a mirar una pel·lícula titulada “Siete almas”.

Ben Thomas, el protagonista d’aquesta pel·lícula, està deprimit i turmentat per un error del passat on un accident de cotxe va endur-se la vida de 7 persones (inclosa la seva dona) i el va deixar com a únic supervivent. És aquest l’esdeveniment que el porta a voler-se matar, no sense abans decidir a qui donar els seus òrgans. Ben intenta compensar el seu error i es fa passar per un empleat d’hisenda, ajudant així a 7 desconeguts escollits que necessiten ajuda desesperadament, ja sigui financera, mèdica etc. Les set ànimes que ajuda són: el seu germà, donant un lòbul pulmonar; una treballadora de serveis socials, donant part del seu fetge; un entrenador d’hoquei júnior, a qui dóna un ronyó; una dona que esta sent maltractada per la seva parella, que ajuda donant-li una nova llar on viure a ella i als seus fills; un venedor de carn vegetarià que és cec i li dona els ulls i una dona amb una estranya malaltia al cor, de qui s’acaba enamorant.

La veritat és que sempre que veig aquesta pel·lícula se’m posa la pell de gallina, té un argument impactant i un final emotiu al morir ajudant a la dona de la qual s’enamora. La sola idea de pensar que hi ha persones que donen parts del seu cos desinteressadament per tal que altres puguin viure, és fascinant i admirable. Quan vaig acabar de mirar aquesta pel·lícula vaig pensar en la sort que tenia comparat amb totes aquelles persones i en la fortuna que tenim d’estar envoltats d’aquests petits herois que han salvat a tanta gent.

Marta

L’altre dia les meves amigues i jo vam decidir anar a veure una pel·lícula al cinema titulada “Prisioneros”.

La pel·lícula explicava la història d’un pare, Keller Dover, que s’enfronta a la pitjor experiència que li pot passar a qualsevol pare. La seva filla Anna, de sis anys, i la seva amiga Joy, havien desaparegut. Després de què la policia comencés a investigar, l’única pista que varen trobar va ser una sospitosa caravana, on abans les nenes havien estat jugant. A l’iniciar la investigació, l’agent Loki, que va ser l’agent que els hi va portar el cas, va detenir el conductor de la caravana, l’Alex, un noi que vivia amb la seva tieta, que rondava a la vora dels trenta anys i que per causes desconegudes tenia un coeficient d’un nen de deu anys. Al cap de dos dies com que l’agent no té cap mena de proves, es va veure obligat a deixar a l’Alex en llibertat.

Els dies varen passar i la desesperació de Keller anava augmentant. Llavors Keller va decidir ocupar-se de l’assumpte pel seu compte i com que estava molt segur de què havia estat l’Alex qui havia segrestat a la seva filla, va decidir segrestar-lo.

L’agent Loki cada vegada va anant esbrinant més pistes fins que totes aquestes el van conduir a la pista definitiva per saber tot el que havia succeït.

Finalment l’agent Loki va resoldre el cas i va rescatar a l’Anna i a la Joy, però en Keller que s’havia donat compte abans d’on es trobaven les nenes, va anar a per elles. Però quan estava en el lloc on es trobaven li va sortir un imprevist que li va impedir rescatar-les i, a més, va fer que ell desaparegés i no tornés mai més…

Aquesta pel·lícula em va sorprendre molt, ja que quan vaig pensar en el seu títol no m’esperava pas que anés de la desaparició de dues nenes. I a més em va agradar molt perquè em va mantenir amb intriga fins al final de la pel·lícula i va demostrar que els pares són capaços de fer qualsevol cosa per tal de què els seus fills estiguin bé.

Eva

Ahir a la nit, després de sopar vam decidir mirar “The purge: La nit de les bèsties”, una pel·lícula que ens havien recomanat. Primer no ho teníem molt clar, ja que ens havien dit que era un film de terror, i a casa meva no som molt fans de passar por. Però vam decidir de mirar-la.

Us faré un petit resum perquè si no l’heu vist, o no sabeu de que va, el meu escrit no tindria cap mena de sentit.

La pel·lícula età basada en un futur alternatiu el 2022 als Estats Units. Representa que la gent durant tot l’any ha estat reprimida, sense poder expressar el seu odi ni els seus pensament cap a la resta de la societat, cosa que es reflecteix en els índexs de criminalitat del país, que baixen significativament. Però hi ha una nit l’any en la que la gent pot expressar tots els seus sentiments reprimits durant l’any, aquesta nit li diuen La Purga. Una nit on tots els crims estan permesos, les violacions, robatoris, inclús l’assassinat. Tot i així hi ha persones i famílies que es neguen a participar en aquests actes salvatges, i que es tanquen hermèticament a casa seva i esperen a que acabi aquesta horrible nit.

En acabar la pel·lícula, vam començar a pensar que si realment aquesta nit existís, que faria la gent? La resposta dels quatre sorprenentment va ser la mateixa, que tot i que nosaltres vam dir que no faríem mal a ningú i ens tancaríem a casa esperant que passés tot, hi hauria molta gent que aprofitant la invulnerabilitat que ofereix la purga cometria tots els crims que sempre ha reprimit.

La pregunta final seria: La gent del nostre voltant, la gent en la qual confiem…ens sorprendrien?

Marc

Tancat a l’habitació, desde fa 20 minuts, pensant en què puc escriure a la Tertúlia. Sempre em passa el mateix. Sobre quin tema escric? La pregunta que em volta pel cap tot el temps. Com que sóc un amant del cinema, us parlaré sobre una pel·lícula molt curiosa que acabo de veure. Es titula: El Show de Truman.

El Show de Truman és un film protagintzat per Jim Carrey. Un actor que des de ben petit que m’agrada per les seves comèdies. Sempre m’ha tret un somriure amb alguna pallassada de les seves. El Show de Truman explica la història sobre un home que es diu Truman Burbank que viu en un poble ben petit i ell té una vida ben normal. El que passa és que ell no sap la veritat. En realitat, ell viu en el plató de televisió més gran del món. Dins d’aquest plató hi ha un milió de càmeres: com pot ser en un arbre, en una habitació i, fins i tot, en una tassa de te. Les càmeres tenen l’objectiu de grabar tota l’activitat de Truman. Però ell no sempre viurà enganyat. Van passant coses extranyes que ell va detectant i sospita de que tot no va molt bé. Mentre passen els dies va deduïnt que la seva vida no és normal i lluita per descobrir que és el que està passant.

Potser molta gent diu que aquesta pel·lícula és una porqueria i que és molt aburrida. Però no sempre els films s’han de mirar amb els ulls. També s’ha de pensar i reflexionar sobre els fets que passen, quin missatge ens vol dir. Sincerament m’ha distret molt. Mai havia pensat que existís una pel·lícula així. Aquests tipus de films que et deixen enganxat tots els minuts que dura, m’encanten.

Dídac

El cinema és un art que crea cultura, ens ensenya i ens fa pensar, per això s’ha de continuar mantenint i potenciant i encara més ara.

Hi ha persones que van al cinema pel simple fet de sortir de casa i anar a algun lloc per no avorrir-se i així passar una bona estona. Jo, crec que el cinema no només és això. El cinema pot parlar de molts temes que ens poden influir en els nostres criteris i ens poden ensenyar coses. També s’ha de valorar el esforç que costa realitzar una pel·lícula: les interpretacions dels actors, el vestuari, els decorats, les cançons…

Quan jo hi vaig amb la meva mare, normalment veiem pel·lícules que han rebut bones crítiques i que no veuríem a casa. Abans de tot però, ens informem bastant de què tracta per poder entendre-la millor. Quan acabem de veure-la comentem què ens ha semblat i alguns aspectes que canviaríem, ens podem passar tot el camí de tornada a casa parlant, i alguns errors que podríem destacar.

Ara bé, quan vaig amb amics és totalment diferent. Anem a veure una pel·lícula qualsevol, que ens sembli entretinguda (d’acció, aventures i més acció), i per passar l’estona amb amics i parlar una estona. També parlem desprès d’haver-la vist, però d’una manera més de broma i imaginativa.

El cinema és un art, com ja he dit anteriorment, i crec que s’hauria d’invertir més en ell perquè m’agradaria que tothom volgués pugi veure pel·lícules que, li hagi agradat o no, li influirà d’alguna forma o altre. El cinema aporta molt a les nostres vides.

Alan